Cal Foro

  Avui transito des d’una posició perceptiva molt especial.  És una veu amorosa. Calmada. Situada i interessada pel present. Veig les coses amb distància, veig les meves obsessions i lluites personals. Ho noto al respirar. Com al inspirar sento la pressió al pit i a la musculatura del coll que porto arrossegant i tibant aquests dies sense ser-ne conscient. Com un ofec silent que ara se’m mostra evident. He estat adaptant-me a les fortes exigències dels ritmes de fora, vivint l’ansietat. Tot ràpid i corrent sense respir. I vinga produir en fàbrica. Hi ha moments a la vida que no són fàcils. Sobreviure.  És evident que tots funcionem d’allò més bé. Els nostres cossos no són el problema. No estan averiats. Al contrari responen amb coherència. Tot el que és viu és intel•ligent. El problema és com hem de viure per tirar endavant. Som esclaus del sistema. Ens invadeix i ens atrapa. Ens deshabitem. Algun dia d’aquests dignificarem la vida, seguirem la pulsió i ens rebelarem. I e...

Un aspecte essencial quan estudiem el cos és les relacions que mantenim amb els altres cossos.  Com orientem els nostres cossos a l’espai? Quines distàncies mantenim amb els altres en cada escenari? El contacte entre cossos és un fenomen que calibrem contínuament al dia a dia. Quan anem passejant pel carrer una part de nosaltres vigila les distàncies que mantenim amb la resta de vianants. Ens apropem i fins i tot ens toquem els uns als altres quan ens uneix algun vincle cordial i encara més si és amistós. En canvi ens allunyem dels cossos que ens mereixen menys confiança. Si per casualitat topem amb l’espatlla contra algú desconegut reaccionem de manera automàtica disculpant-nos,  fruit del pacte social.  En un altre escenari, per exemple un concert, la massa densa de gent ens aglutina i tot i mantenir un contacte estret igualment calibrem les distàncies, encara que sigui en centímetres. Els humans, com la resta de primats i d’altres animals, calculem minuciosament les di...

La inflamació és un procés natural de l’organisme que fins a certa mesura ens permet reparar el dany dels teixits. És el procés extraordinari de la remodelació. De creixement, destrucció i nou creixement. D’autorreparació i autorregeneració propi dels éssers vius. El poder miraculós de la vida en pro de la vida. La vida, la fisiologia, busca preservar la vida. Tot i que no sempre ho aconsegueixi. La dosis marca la diferència entre allò fisiològic i allò patològic.  En aquest sentit podem preguntar-nos si el símptoma és un indicador de destrucció, un enemic a el·liminar. O bé un indicador de vitalitat, un aliat a escoltar el seu missatge que ens aconsella fer una cosa diferent. L'escola d'Hipòcrates, sostenia la vis medicatrix naturae o via mèdica natural, seguidora d'un mètode expectant, consistent a no violentar el curs de la malaltia. Hipòcrates deia que el primer que havia de fer un metge era no fer mal (primum non nocere).  L'escola d'Asclepíades, era partidària...

Sembla ser que una part profunda de la nostra fisiologia és similar a la que teníem quan vivíem com a caçadors recol•lectors. Habitem en una corporeïtat i una psicologia paleos. Així ho demostren els estudis epigenètics i de paleoantropologia humana. En aquest sentit existeixen algunes linies de pensament que proposen estratègies de salut orientades a recuperar aquest estil de vida ancestral. La medicina basada en l'evolució n'és un exemple. Per aquesta filosofia la veritat està a l'origen.  La ment inconscient opera des d'aquesta posició perceptiva. L'inconscient utilitza un llenguatge molt brutal, tosc i poc refinat o modelat per la cultura. Similar al llenguatge dels nens quan no saben parlar o de la resta de la família de primats. El símptoma avisa amb aquest llenguatge ràpid i directe a través del cos per tal de preservar la nostra vida. El cos, l'art, els rituals, els mites, la imbocació a través de la conversa i les preguntes, les tasques són estratègies ...

  Al llarg de la història del pensament en general (i, per tant, també el de la medicina), hem anat fluctuant en la dialèctica de la subjectivitat i l’objectivitat.  Les narratives més exteses i que imperen avui en dia en el camp mèdic oficial o de l’Estat són les de la medicina basada en les evidències científiques.  Tenim tendència a focalitzar, a polaritzar-nos, a orientar-nos i relacionar-nos des de vies de pensament dogmàtiques. A negar parts de la realitat. I això ens provoca patiment. Penso que és més enriquidor tenir una mirada oberta a la pluralitat de possibilitats. Reunir les diferents veus que tracten un mateix tema. En aquest cas, la salut. També penso que convé llegir els clàssics, mirar el present i a partir d’aquí tirar endavant a l’avantguarda. No, no cal que tots pensem igual. Hi haurà persones que estimaran més les propostes de la biomedicina i d’altres que se sentiran més atretes per cultures mèdiques no demostrades científicament. Fins i tot hi haurà,...

Ja m'ho haureu sentit dir d'altres vegades. La gran teràpia abans de les teràpies modernes eren les arts. Tot el que neguem i no expressem està ple de vida. I si no li donem un lloc visible ens resta força, energia i vitalitat. L’art permet externalitzar, representar-nos en tota la nostra completitud. L’inconscient parla amb dos llenguatges: el cos i els símbols.  Abans que el símptoma reinsisteixi per una via de manifestació corporal podem canalitzar l’energia simptomàtica oferint-li un lloc en el nostre mapa cognitiu a través de la materialització en obra artística, de manera que ajudin a recuperar el significat del símptoma i reconfigurar-lo com a font de creativitat i no de destrucció, sigui individual, familiar o social.  Moltes vegades m'he preguntat com haguessin anat les coses si a Adolf Hitler li haguessin dit de petit que els seus dibuixos eren molt bonics. O si l’haguessin admès les diverses vegades que ho va intentar com estudiant a l’Acadèmia de Belles Arts de ...

La paraula persona prové de personare, que era com es coneixia la màscara que al teatre grec servia per sonar. Per expressar i fer arribar un missatge determinat als espectadors per l’únic orifici de la boca. Un dels molts que componen la totalitat de l’obra. Però al mateix temps persona, en francès personne, vol dir persona i també vol dir ningú. Ferdinand Personne, així era anomenat el poeta Fernando Pessoa per la seva estimada Ofelia.  La personalitat és només una de les moltes facetes visibles que defineixen la persona. Qui és molts i al mateix temps no és ningú.  Tenim la idea catòlica que som un ser habitat per una sola ànima. Tanmateix és més complet pensar que cadascú de nosaltres som un conjunt d’ànimes. Una família del jo com diu Bernardo Ortín. La identitat no és una cosa unitària. Som com som excepte quan no som així. Estem plens de parts, aspectes, polaritats més o menys harmonitzables. Estem dissenyats per ser de maneres molt diverses. Per comportar-nos de manere...

  I com simbolitzem l’inconscient?  L’inconscient és allò que controla de manera involuntària els aspectes més rellevants de la nostra vida. Vetlla per preservar la vida en tot moment. Sort que és així. Seria molt perillós confiar la nostra total existència al control de la consciència. La nostra respiració, el batec del cor, la distribució permanent d’hormones i oligoelements arreu de l’organisme. El cos orquestra en tot moment amb una mesura i precisió que van més enllà de la capacitat racional (i per descomptat de l’artificial pròpia de les màquines)  el funcionament del que distingim com el dins i el fora. Una intel•ligència vital. La natura del cos, de la ment, de l'univers té un caràcter que no deixa de sorprendre’ns i meravellar-nos. La vida no es percep sempre de la mateixa manera. La nostra atenció divaga en trànsits hipnòtics de manera permanent organitzats pel nostre inconscient. La realitat aparent que se’ns presenta està filtrada per mecanismes inconscients. ...

Què és la música? La música ens fa moure’ns. Per què?  Per què hi ha música allà on hi ha humans? Aquestes preguntes se les formulava el filòsof francès Francis Wolff.  És curiós que els gats i els gossos, tant familiaritzats amb la nostra vida, no responguin movent-se amb la música i en canvi els lloros, els ximpanzés, les rates o els elefants sí que ho facin ballant de manera espontània. Us remeto al cas mediàtic de Snowball, la cacatua que ballava al so de The Backstreet Boys sorprenent als científics de les Universitats de Tufts i Harvard. Més enllà del moviment, la música ens evoca al trànsit hipnòtic. Impacta i transforma el nostre estat personal. Recordem la imatge dels tambors utilitzats pels xamans en els rituals. La música actua física i metafísicament en nosaltres. D’una banda les seves vibracions i de l’altra la dimensió simbòlica o significativa d’aquestes vibracions, és a dir, el que reconeixem com a música amb sentit. Tant una perspectiva com l’altra generen can...

 Necessitem seguir reflexionant els plans educatius. Els programes, és a dir, l’estudi ordenat en continguts, són necessaris. Però seria molt més enriquidor si es conjuguessin amb una manera d’ensenyar que mostrés les relacions entre les matèries que hem separat. Posar èmfasi als ponts que uneixen les parceles. Perquè aquesta és la manera en la que es dóna la vida. Tot està interrelacionat.  Sortiu a passejar pel bosc. Mireu a terra, al vostre voltant, al cel… A vosaltres en aquest escenari. Feu el mateix en qualsevol lloc on també hi tingui lloc el simbòlic, la cultura. Passa exactament el mateix. Només cal intenció i atenció. Cal integrar el món humà amb el món del planeta Terra. Convé saber calibrar l’estudi dels mapes divergents i els convergents. La mirada hol•lística i expandida que veu el conjunt interrelacionat i la mirada local que veu la minuciosa profunditat de cada detall. Quan observeu una pintura mireu-la des de diferents perspectives. Preneu diferents distàncies...

Mentre feia l'equipatge, vaig agafar la meva guitarra. Tinc una guitarra Conde que està feta en el gran taller del carrer Gravina, 7, a Espanya. És un instrument que vaig adquirir fa més de 40 anys. La vaig treure de la caixa, la vaig alçar, i era com si estigués plena d'heli, era molt lleugera. I me la vaig acostar a la cara, vaig mirar de prop la rosassa, tan bellament dissenyat, i vaig aspirar la fragància de la fusta viva. Ja saben que la fusta mai arriba a morir. Vaig inhalar la fragància del cedre, tan fresc com el primer dia que vaig adquirir la guitarra. I una veu semblava dir-me: “Ets un home vell i no has donat les gràcies, no has retornat la teva gratitud a la terra d'on va sorgir aquesta fragància”. Així que vinc avui, aquí, aquesta nit, a agrair a la terra i a l'ànima d'aquest poble que m'ha donat tant. Perquè sé que un home no és un carnet d'identitat i un país no és només la qualificació del seu deute. Vostès saben de la meva profunda connexió...

La mare de Sòcrates era partera. De la mateixa manera que ajudava a donar a llum a les mares, Sòcrates contribuïa a que les persones fessin llum per si mateixes. Sòcrates explicava filosofia ensenyant a filosofar. Convidant a que la persona indagués en si mateixa. El filòsof grec va ser portat a judici per la ciutat d'Atenes, acusat de pervertir els seus joves (per convidar-los a conèixer-se millor preguntant-se i reflexionant) i allunyar-los dels déus (dogmes establerts per conveni social).  En un suposat sistema democràtic se li va donar a triar entre renegar de les idees pedagògiques basades en la llibertat de pensament o a ser condemnat al suïcidi per cicuta. Va escollir la llibertat. Tot procés de millora de la comunicació comunitària ha d'abarcar el conjunt de les narratives dels diferents actors socials: els que accepten els criteris del model hegemònic i els que no i es mouen en altres models culturals. El coneixement científic de les patologies pertany als especialiste...

Les catedrals gòtiques de França són la màgia de l’arquitectura medieval. Aneu a París i passejeu-vos per la catedral de Notre Dame ara que està restaurada i més brillant que mai després de l'incendi del 2019, sis dies abans del diumenge de Ressurrecció. Si mireu l’extrem de l’emblemàtica agulla hi veureu un gall de metall daurat amb ales de foc, símbol d’un monument històric que com un au fènix ressorgeix de les cendres.  Un dia una consultant diagnosticada de fibromiàlgia em va dir: "Quan em ve una crisi de dolor fort, necessito baixar al fons del pou. Quedar-mi uns dies feta una merda. I després d'aquesta estada transitant per l'infern, reneixo de les cendres com un au fènix que alça el vol cap a la llum. A partir d'aleshores passo uns dies renovada i amb més vitalitat".  El nostre inconscient, de caràcter paleo i salvatge, utilitza un llenguatge molt tosc, poc refinat. No està domat per la cultura. I fa el que sigui per tal de preservar la vida.  El dolor ...