Cal Foro

  Avui estava fent cua a la carnisseria de Pals quan un client reclama amb un to alt:  - Bueno, és per avui no? Porto mitja hora esperant pel conill, mitja hora pel pernil... potser que menys xaxara i ens espavilem més no?  - Bueno tranquil, si vols vinc amb tu a treballar- respon una de les treballadores. - D'això ni parlar-ne. Ni el meu fill deixo que treballi amb mi. Jo treballo sol, així no em discuteixo. Com podeu comprendre el senyor tenia pressa i les noies anaven al seu ritme. De fet jo vaig precisament a aquesta carnisseria perquè no s'hi respiren les presses i la feina es fa molt ben feta. A més, disposen d'un servei de comandes via telèfon o missatges whatsapp que pots encarregar el que vulguis i del matí per la tarda o bé pel dia que vulguis t'ho tenen fet.  Com que he notat que el paio continuava amb el mateix deix i, pel posat de les dependentes, m'ha semblat que ja s'estava passant amb el to no me n'he pogut estar i li he respòs: - Tanta press...

Hi ha dies que a un la única cosa que el sosté és la música.  Sostenir. Crec que aquest és un dels verbs més importants, o el que més, quan ens dediquem a assistir algú en els processos de salut-malaltia-atenció/prevenció. Les persones necessitem un terra ferm on trepitjar. Una pinya de mans que ens aguantin. Perquè tots tenim a dins una pusió vital. Un impuls de vida que s'orienta cap a la llum. Però per molt que ens alcem amunt sempre necessitem que els peus toquin el terra, ni que sigui del tamany del nostre peu.  El gran edifici invisible que sostenta la nostra existència és la família i les amistats. I els seus fonaments els ancestres. El conjunt arquitectònic forma la tribu del nostre poblat, que és el nostre Món. Tot acompanyament en salut i, segurament també en educació, ha d'orientar-se sobretot a sostenir. Ajudar a que la persona tiri endavant en companyia i que emprengui l'autonomia quan estigui preparada i sigui el moment adequat. Quan el text i el context es co...

Als últims cent anys, el tema de la lectura s’ha vinculat exclusivament a la capacitat de llegir i escriure (...) Aprendre a llegir (...) ha significat aprendre a llegir paraules (...) Ara bé (...) poc a poc la lectura ha estat motiu de reconsideració. Les últimes investigacions han demostrat que la lectura de paraules no és sinó part d’una activitat humana molt més àmplia, que inclou el desxiframent de símbols, la integració i organització de la informació (...) Efectivament, la lectura, en el seu sentit més ampli, pot considerar-se una activitat de la percepció”. Tom Wolf I seguint a Tom Wolf, els terapeutes hem d’aprendre i incentivar als altres la capacitat de llegir la persona i el seu món. La seva paraula i les seves veus (amb les seves energies i músiques), el seu cos (l’escenari on passa i es manifesta tot) i la seva vida (amb els seus símbols). I les seves relacions amb les dels altres. I també amb la nostra (les sincronies). I això ha de començar practicant i practicant l’aut...

 Avui mentre feia un massatge a l'esquena de la Dolors li he preguntat: - I per què et dius Dolors? Quina és la història del teu nom? I m'ha contestat: - Perquè la meva àvia es deia Lola.  - Ah! Clar! No havia caigut que Lola és Dolors.  - De fet jo em deia Dolores perquè antigament no es deixava posar el nom en català. Però a la que vaig poder m'el vaig canviar. De fet mai m'ha agradat el meu nom. El dolor no és una cosa bona. - A no? Per què? - Doncs no sé, no hi ha ningú que vulgui tenir dolor. - Doncs jo sí. Què seria de la nostra vida sense dolor? Estaríem tots en perill de mort. El dolor serveix per protegir-nos i gràcies a ell seguim vius. - Bé, no m'ho havia plantejat mai així. - A mi m'agrada molt el teu nom. Dolors és un nom potent i parla d'una de les coses més rellevants de la vida. Té molta profunditat. És essencial. Penso que convé valorar-lo i posar-lo en un lloc molt digne. El dolor és un fenomen vital, sagrat diria jo. Sort en tenim del dolo...

Recordo el cas d’una noia que vaig anar a visitar sortint d'una sessió de marxa nòrdica. Em va explicar que tenia problemes amb el seu fill. Que ell no feia res per tirar endavant. Vivia a un apartament de sota la casa i ella li procurava el menjar per subsistir. El marit estava tot el dia fora de viatge i la filla gran ja s’havia emancipat. Però ell no feia cap pas per marxar de casa i a ella això la tenia molt amoïnada. No estudiava ni treballava. S’havia tret feia un any un cicle formatiu a una acadèmia de Girona. Però ell es queixava que la mare l’havia obligat a estudiar-ho, que ell no volia allò. Havia provat d’apuntar-se al gimnàs però al cap de dos dies ja no hi anava més. La mare explicava que era un noi molt aplicat i carinyós. Que tenia molt bon cor. Però que també havia viscut molt de trauma de petit, molts de canvis de residència per motius d’exili i laborals, i que això el tancava molt en si mateix. No s’expressava i s’ho quedava tot per ell. Quan venia la germana ord...