Dedicat a la Xica

Mentre feia l'equipatge, vaig agafar la meva guitarra. Tinc una guitarra Conde que està feta en el gran taller del carrer Gravina, 7, a Espanya. És un instrument que vaig adquirir fa més de 40 anys. La vaig treure de la caixa, la vaig alçar, i era com si estigués plena d'heli, era molt lleugera. I me la vaig acostar a la cara, vaig mirar de prop la rosassa, tan bellament dissenyat, i vaig aspirar la fragància de la fusta viva. Ja saben que la fusta mai arriba a morir. Vaig inhalar la fragància del cedre, tan fresc com el primer dia que vaig adquirir la guitarra. I una veu semblava dir-me: “Ets un home vell i no has donat les gràcies, no has retornat la teva gratitud a la terra d'on va sorgir aquesta fragància”. Així que vinc avui, aquí, aquesta nit, a agrair a la terra i a l'ànima d'aquest poble que m'ha donat tant. Perquè sé que un home no és un carnet d'identitat i un país no és només la qualificació del seu deute.

Vostès saben de la meva profunda connexió i confraternització amb el poeta Federico García Lorca. Puc dir que quan era jove, un adolescent, i buscava una veu en mi, vaig estudiar als poetes anglesos i vaig conèixer bé la seva obra i vaig copiar els seus estils, però no trobava la meva veu. Solament quan vaig llegir, encara que traduïdes, les obres de Federico García Lorca, vaig comprendre que tenia una veu. No és que hagi copiat la seva veu, jo no m'atreviria a fer això. Però em va donar permís per a trobar una veu, per a situar una veu, és a dir, per a situar el jo, un jo que no està del tot acabat, que lluita per la seva pròpia existència. I conforme m'anava fent major vaig comprendre que amb aquesta veu venien ensenyaments. Quins ensenyaments eren aquestes? Mai lamentar-nos gratuïtament. I si un vol expressar la gran i inevitable derrota que ens espera a tots, ha de fer-ho dins dels límits estrictes de la dignitat i de la bellesa.

Fragment del discurs de Leonard Cohen pel premi Príncep d'Astúries de les Lletres.

Dedicat a la Xica 🙏🏻