Observar i intervenir

La inflamació és un procés natural de l’organisme que fins a certa mesura ens permet reparar el dany dels teixits. És el procés extraordinari de la remodelació. De creixement, destrucció i nou creixement. D’autorreparació i autorregeneració propi dels éssers vius. El poder miraculós de la vida en pro de la vida. La vida, la fisiologia, busca preservar la vida. Tot i que no sempre ho aconsegueixi. La dosis marca la diferència entre allò fisiològic i allò patològic. 

En aquest sentit podem preguntar-nos si el símptoma és un indicador de destrucció, un enemic a el·liminar. O bé un indicador de vitalitat, un aliat a escoltar el seu missatge que ens aconsella fer una cosa diferent.

L'escola d'Hipòcrates, sostenia la vis medicatrix naturae o via mèdica natural, seguidora d'un mètode expectant, consistent a no violentar el curs de la malaltia. Hipòcrates deia que el primer que havia de fer un metge era no fer mal (primum non nocere). 

L'escola d'Asclepíades, era partidària d'actuar i intervenir perquè la curació es produís cito, tuto ac iucunde (ràpida, segura i agradablement) perquè defensava que qui cura és el metge, no la natura. Feia servir dietes, massatges, medicaments i música.

D'aquesta manera, la medicina grega arriba a Roma dividida en aquestes dues escoles. 

La medicina actual tendeix de primeres a l’escola d’Asclepíades. En aquest cas entenem el símptoma com un enemic. Qualsevol inflamació s’ha d’ofegar amb una antiimflamatori. Un apagafocs.

Per altre banda, si entenem el símptoma com un aliat i i no com un enemic a abatre, aleshores el símptoma no té una intenció fatalista, un instint de mort i de destrucció per part de l’organisme, sinó que també obeeix a una intenció vitalista, una pulsió de vida i creació per tirar endavant. El dolor, la lesió, el patiment, la inflamació en la dosis adequada, ens permeten recuperar la vitalitat perduda. En el problema hi ha la solució. Aquesta perspectiva hipocràtica aposta per observar i calibrar la nostra intervenció. 

Convé reunir ambdues postures. Tenir com a criteri les dosis que deia Paracelsus. Així ho van saber fer els romans. 

En cada situació hem de balancejar la dosis d'observar i intervenir.