Sobre la personalitat

La paraula persona prové de personare, que era com es coneixia la màscara que al teatre grec servia per sonar. Per expressar i fer arribar un missatge determinat als espectadors per l’únic orifici de la boca. Un dels molts que componen la totalitat de l’obra. Però al mateix temps persona, en francès personne, vol dir persona i també vol dir ningú. Ferdinand Personne, així era anomenat el poeta Fernando Pessoa per la seva estimada Ofelia. 

La personalitat és només una de les moltes facetes visibles que defineixen la persona. Qui és molts i al mateix temps no és ningú. 

Tenim la idea catòlica que som un ser habitat per una sola ànima. Tanmateix és més complet pensar que cadascú de nosaltres som un conjunt d’ànimes. Una família del jo com diu Bernardo Ortín. La identitat no és una cosa unitària. Som com som excepte quan no som així. Estem plens de parts, aspectes, polaritats més o menys harmonitzables. Estem dissenyats per ser de maneres molt diverses. Per comportar-nos de maneres diferents depenent de l'experiència que en cada moment hem d'afrontar. 

El mateix concepte és proposat pels metges filòsofs francesos Pierre Janet i Théodore Riboud mitjançant el concepte de la Confederació de les ànimes, una pluralitat de jos liderats per un jo hegemònic transitori. Antonio Tabucchi ho descriu en una conversa dels seus personatges el Dr. Cardoso i Pereira al llibre Sostiene Pereira. I si tirem més enrere Paneci de Rodes parlava del prosopon, cadascuna de les màscares que habiten en nosaltres i que ens permeten afrontar les adversitats. L’últim emperador de l’edad d’or de Roma, Marc Aureli, també va meditar en aquestes qüestions del Jo en els seus diàlegs interns.

Nicolas Abraham i Maria Torok deien que la identitat de cada individu està constituïda per un grup interioritzat sotmès al pas de les generacions de la seva història familiar. En conseqüència, som un mosaic adaptatiu amb més o menys fortuna de les influències del nostre entorn.

Anem a Roma. Un dels edificis més meravellosos, per no dir el que més, és el Panteó o el temple de tots els déus. És l’únic temple de l’antiguitat clàssica que va conservar sempre la funció de lloc d’adoració. Durant el cristianisme es va reconvertir en església i així se’n va preservar l’estructura, evitant que fos derruït o abandonat com a ruïna. Entrem per la porta principal i ens trobem dins una gran sala circular. Si seguiu la llum aquesta us conduirà directament al centre del sostre on trobarem una finestra circular que dóna al cel obert. Tota la sala queda il•luminada per una llum uniforme que harmonitza tots els elements. 

De la mateixa manera convé posar llum harmònicament a les diverses veus que conformen la nostra personalitat.

La identitat és com la política d’un poble, en la qual no poden regnar tots alhora però convé tenir present democràticament la veu de tothom. Sempre esdevé un problema escollir quina part ha de tenir l’autoritat. Al final, el fonament bàsic del govern és la llibertat del seu poble de manera que el govern que té el poder ha d’anar canviant segons el que demana cada situació en un sentit utilitari pel bé de totes les veus. La política i la filosofia reunides. La monarquia i la democràcia reunides. Així ho va provar de fer Marc Aureli.

Més enllà d’això som herència de la nostra cultura. El que pensem i el que sentim està moldejat pel que la cultura ens ha regalat. D’alguna manera també som tots els que van participar en la creació d’aquestes maneres de veure. Formem part d’un sistema cultural que té la seva història. I també és la nostra.

Apareixen algunes veus conegudes o desconegudes en tu quan es presenta la dificultat? Com es confronten? Què volen? Quin missatge i consell aporta cadascuna d’elles com a vies per recuperar la vitalitat? Qui ets tu quan afrontes aquest problema?

El xaman és la figura tribal encarregada d'harmonitzar les diferents veus quan aquestes entren en conflicte.