Diàleg intern

 

Avui transito des d’una posició perceptiva molt especial. 

És una veu amorosa. Calmada. Situada i interessada pel present. Veig les coses amb distància, veig les meves obsessions i lluites personals. Ho noto al respirar. Com al inspirar sento la pressió al pit i a la musculatura del coll que porto arrossegant i tibant aquests dies sense ser-ne conscient. Com un ofec silent que ara se’m mostra evident. He estat adaptant-me a les fortes exigències dels ritmes de fora, vivint l’ansietat. Tot ràpid i corrent sense respir. I vinga produir en fàbrica. Hi ha moments a la vida que no són fàcils. Sobreviure. 

És evident que tots funcionem d’allò més bé. Els nostres cossos no són el problema. No estan averiats. Al contrari responen amb coherència. Tot el que és viu és intel•ligent. El problema és com hem de viure per tirar endavant. Som esclaus del sistema. Ens invadeix i ens atrapa. Ens deshabitem. Algun dia d’aquests dignificarem la vida, seguirem la pulsió i ens rebelarem. I encara ens fan sentir malament per no arribar a les expectatives. I hem de visitar-nos a centres de salut com si nosaltres fossim el que falla. Quins cullons. Això no pot ser.

Ara aprofito la pausa per recuperar el meu ritme. Em ventilo i vaig afluixant la pressió. Relaxant-me. També noto les tensions del meu cos amb més claretat. La motxilla de l’esquena. El pes a les espatlles. La pressió al cul. La fatiga a les cames i als peus. Sóc molt conscient del meu estat corporal. Apaivago les emocions i vaig regulant el meu ritme. Un ritme que em remet al ritme dels avis. Un ritme on no hi ha res més important que habitar-se ara i aquí. Atent al comportament de l’Àlex, el meu fill. De l’espai que habito. El moviment dels fenòmens que m’envolten. Calibro la velocitat a la que passen les coses i com s’interrelacionen les unes amb les altres. Capto la intenció beneficiosa d’uns i altres. Les seves lluites i persistències. De com les preocupacions i problemes esdevenen conductes de solució jutjades des d’una posició desalineada, bastant exigent i castigadora. Cada cosa que succeeix està en relació a una altra. I no hi ha moral. Les coses passen, succeeixen. I ara no poden succeïr de millor manera.

El temps es para. De fet és com si no existís, un present etern. Fora d'agenda. Pren rellevància la qualitat, l’experiència. Reitero que aquesta visió present i panoràmica deu ser la que devem viure quan estem al final de la vida. Instants propers a la mort possiblement. Connectats més que mai a la vida. La natura se’m presenta interessant. Estic molt sensible a les olors, als sons. Als colors. Les fredors de l’ombra i la calor del sol. D’alguna manera m’estimo i estimo tot això. Miro a l’Àlex com s’encanta amb la tele. Està mirant els Looney Tunes. Jo somric al veure’l. Una part de mi el gaudeix. Una altra em recorda que res és per sempre. Una altra sent que viurà una vida emocionant. La seva història. I estic content per haver contribuït a qui hi sigui i faci el seu camí. El seu gra de sorra al món. Algun dia no ho podré veure. Valoro el meu fill. Valoro la vida que se’m presenta. La meva familia. Amistats. I les coses que m’han portat aquí. El futur? No hi ha pressa. Ja veurem. Les dosis i les pauses són la clau de les coses. La mesura. Però s’esdevé natural i espontani en determinades situacions. Avui és una d’elles. 

Aquesta veu de la meva familia del jo m’ha visitat en les situacions determinants de la vida. Moments de trascendència i claretat mental. On i quan convenia estar fi. Serè i savi. 

Sé que d’un moment a un altre transitaré a un altre estat. Un potser més creatiu. Més obsessiu. Més ordenat i eficient. Més maliciós. Més victimista i rondinaire. Més juganer. Més explorador… Les persones som molt complexes. Respiro, inspiro i transito.

(He volgut compartir públicament aquest diàleg intern que acostumo a reservar en notes personals, perquè penso que més d'un es pot sentir identificat/da. I potser ajudi a la comprensió).