Les distàncies entre cossos

Un aspecte essencial quan estudiem el cos és les relacions que mantenim amb els altres cossos. 

Com orientem els nostres cossos a l’espai? Quines distàncies mantenim amb els altres en cada escenari?

El contacte entre cossos és un fenomen que calibrem contínuament al dia a dia. Quan anem passejant pel carrer una part de nosaltres vigila les distàncies que mantenim amb la resta de vianants. Ens apropem i fins i tot ens toquem els uns als altres quan ens uneix algun vincle cordial i encara més si és amistós. En canvi ens allunyem dels cossos que ens mereixen menys confiança. Si per casualitat topem amb l’espatlla contra algú desconegut reaccionem de manera automàtica disculpant-nos,  fruit del pacte social. 

En un altre escenari, per exemple un concert, la massa densa de gent ens aglutina i tot i mantenir un contacte estret igualment calibrem les distàncies, encara que sigui en centímetres. Els humans, com la resta de primats i d’altres animals, calculem minuciosament les distàncies. Humans, formigues, ocells, peixos… Qualsevol grup té en compte aquestes proxèmies. Calibrem les distàncies a través dels sentits de l’oïda, la vista, l’olfacte i especialment amb el tacte i el contacte entre cossos.

El sexe és l’acte d’unió màxima entre cossos. Fins el punt que s’esdevé una mena de fusió on un empatitza profundament i en essència amb l’altre. Es produeix un permís a entrar a habitar el cos de l’altre i el propi. El cos esdevé l’espai íntim d’ambdues persones. I si és amb amor es penetra fins i tot l’ànima.

La reunió en grups per una mateixa causa també genera aquesta sensació d’unitat on l’individu es dissolt en altres persones. Situacions on tots anem a una. Sigui per admiració, sorpresa, supervivència o impressions de massa. Manifestacions, eclipsis solars, concerts, meetings electorals… Transitem sent massa integrada i sent individus disgregats. La massa és un instint al que tendim per sobreviure. És una reacció per contagi. 

Durant molts anys he practicat rem de banc fix en barca de llagut. En aquesta modalitat hi ha 8 vogadors o vogadores, quatre a babor i quatre a estribor, i un timoner o timonera que dirigeix la barca. El timoner marca dóna les ordres perquè el grup es coordini tant en el moviment com en la força. Els primers vogadors que es troben davant del timoner, els de popa, se’ls anomena marques perquè marquen el ritme a la resta del grup. Les pales han d’anar a una per tal que la barca es propulsi i avanci a la màxima velocitat possible. Es coordinen els cossos calibrant en tot moment les ordres del timoner i les exigències canviants del vent i de l’onatge. 

En una orquestra el director, estant de peu sol a la vista atenta del grup, dirigeix des d’una situació de poder i lideratge les veus de la resta d’instrumentistes. Ho fa amb la mirada, amb el moviment del cap, de les mans, del cos… Amb subtils moviments controla els silencis i els sons. Fins i tot el comportament del públic. Amb total exactitut. És un exemple de massa i poder descrit per Canetti.

La natura és plena d'espècies que viuen en grup. Una massa d’individus units es coordinen i sincronitzen els seus ritmes. Bandades, eixams, bancs, colònies, cardúmens, manades… Algunes ho fan tota la vida. D'altres només en determinats moments del cicle vital. Pensem amb el banc de peixos de sardines que escapen sentint-se preses de les bandades de gavians. O de les bandades de cigonyes, grues, flamencs o pelicans que migren en forma de V per estalviar energia. Tota l’estona es controla amb la màxima precisió la posició, la direcció i la velocitat.  Les que van darrere no necessiten aletejar amb tanta força i la seva freqüència cardíaca baixa. Es cansen menys i gasten menys energia. En un estudi amb pelicans es va observar que el batec del seu cor baixava un 14% quan volaven en formació. Em ve a la ment els grups de ciclistes del tour de França.

Els estornells canvien de velocitat i de direcció en menys d'un segon quan volen en estol. Així despisten depredadors com els falcons, que no poden fixar l'atenció sobre una única presa. Com aconsegueixen volar tan a prop sense xocar o sense escampar-se? El 2010, investigadors italians van veure que només calia que cada estornell estigués pendent de set companys al seu voltant, perquè tot el grup es mogués de manera coordinada. Si els seus companys de viatge giraven a la dreta, girava a la dreta. I així el següent i el següent… D'aquesta manera la informació es transmetia en cadena a tot el grup. Van veure també que, encara que per un efecte òptic ens sembla que s'ajunten i se separen, en realitat, mantenien una distància fixa entre ells.

El sentiment de fugida o de recerca propi de la caça es manté en qualsevol grup el qual va creixent o disminuïnt, sigui la situació que sigui. La identitat de grup o d’individu marca la diferència. 

Simbòlicament la massa humana és com un gegant humà que pot combatre o aliar-se amb altres gegants humans. Això es fa evident en les guerres o en les competicions esportives. Tribus contra o junt a altres tribus. Ens aliem o ens disgreguem per ficcions identitàries.

Cada escenari ens remet a les seves normes socials i personals més o menys conscients de com ens hem de moure respecte els altres cossos. 

Per calibrar les distàncies amb els altres és essencial calibrar els límits del propi cos. La pròpia corporeïtat que, com una casa o un territori, esdevé propietat pública o privada. Pensem en el cas de les prostitutes i gigolós, massatgistes i fisioterapeutes, ballarins i ballarines… 

Tenim molt clar els límits del nostre cos. L’area corporal. La pell esdevé l’aparell de mesura més refinat. Distingim l’extern i l’intern. Parlem de teràpies invasives quan l’agulla o el bisturí penetren la nostra carn. Fins i tot quan penetren per algun orifici com ara la boca, l’anus, el penis o la vagina. Encara que en termes estrictes l’aparell respiratori, digestiu o excretor es podrien considerar medis externs, fins el punt que estan altament colonitzats per altres éssers microscòpocs que anomenem microbiota. Fins i tot s’han trobat microorganismes a la placenta.

I com afecten les relacions corporals amb la percepció del símptoma?

El símptoma és un indicador vital que serveix per preservar la pròpia vida. Hi ha persones que quan s’apropen sentim que ens mitiguen el dolor i d’altres que en canvi ens l’intensifiquen. Només depèn del grau d’amistat o d’amenaça que ens produeixi subjectivament. Disposem d’un sistema de vigilància permanent que calibra aquests fenòmens. I això és molt més sensible i afinat quan estem en una situació de supervivència.

Pensem en la persona que ha estat agredida psíquica o físicament. Encara que el maltractador estigui lluny, el món es torna amenaçant quan se sap que aquest deambula lliure. 

Per contra, l'acompanyament familiar o terapèutic genera una analgèsia pel factor humà en aquest sentit. El dolor que es calma per la proximitat i contacte de la mare o del germà gran. O de la infermera i del metge al capçal del llit. El protectòmetre inherent que portem dins es fa evident en el llindar entre la vida i la mort.

Com es comporta el símptoma quan entres en aquest escenari? 

Si aquesta persona se situa mirant cap allà, o mirant cap aquí? O girant el cos cap allà?

O si es desplaça una mica més lluny, o una mica més a prop…? Com canvia la percepció del símptoma? 

I si situem aquestes altres persones a l'escenari? I si treiem aquesta altra com reacciones?

Són preguntes interessants a fer quan volem estudiar com afecten les relacions amb el comportament del símptoma.

Les teràpies familiars com les constel·lacions familiars amb ninots, catifes o persones representen simbòlicament aquests aspectes.

La proxèmia, la distància entre cossos, són fenòmens molt rellevants en els processos de salut-malaltia-atenció/prevenció.