Ai fill meu, et veig molt dispers
La mare: «Ai Pau… Em fas patir fill. Tantes voltes divagant ara cap aquí ara cap allà. Tants anys i encara ara hores d’ara no t'has decidit per res? Et veig molt dispers fill. Que si ara medicina, que si ara fisioteràpia, que si ara psiconosequè, que si ara antroponosequantus. L’altre dia em sorties amb que volies ser artista… Ets calcat al teu pare. Un tasta olletes que dic jo. Sempre feia igual ell. Comprava un llibre, llegia un capítol que li interessava, el deixava i ja n'estava agafant un altre. Això d'anar contínuament pululant en terra de ningú, no ho veig clar. Has de saber escollir i concretar. Especialitzar-te en alguna cosa. Em fas patir quan et veig així. Què vols que te digui. De debò fill. Decideix-te ja. Fes-ho ni que sigui per ta mare, que t’estima molt». Com veieu, en Pau era un noi curiós amb una ment oberta i una gran capacitat per integrar coneixements de disciplines diferents. I és que li apassionava tot allò relacionat amb la salut i la medicina. Hi ...