Taller de revisió de creences
En aquesta entrada us vull compartir el 8è taller del Curs de Salut i Creixement Personal. Per diversos motius he hagut de posar una parada al curs. Compto reactivar-lo a la tardor. Quan tingui data us ho comunico.
EXPLOREM LES CREENCES
De vegades es necessita valor perquè no hi ha més remei.
(A Cuidar el mundo persona a persona, de James Orbinski)
Ei, ja som al 8è taller. Què tal? Aneu bé? S’està digerint bé tot? És important calibrar els ritmes de les coses. Més val poc i ben paït. Al final, l’inconscient és molt pràctic i guarda a la memòria només allò que considera útil. Lo demés ho podeu tirar directament al cubell de les escombraries. Em pregunto a quin cubell deuen anar les idees que no necessitem per viure… Deu ser un de color negre. Dic jo, vaja.
Comencem amb un dels primers exercicis que em va ensenyar el Bernardo. Aquest ja us el vaig presentar al tema 3 dedicat al PRESENT. Trobo que és d’allò més útil per estructurar i copsar d’un sol cop d’ull la totalitat de la nostra vida. Per situar-nos i seguir avançant.
Com ens expliquem interiorment el que passa a l’exterior?
Tota experiència és en si mateixa una construcció personal i subjetiva de la realitat. Una entre moltes possibilitats. Com tradueixo en un mapa interior el que passa en el territori exterior? És a dir, com elaboro una metàfora de la realitat.
Eric Kandel, premi nobel de psicologia el 2002, deia que el que anomenem realitat no és altre cosa que un malentès col·lectiu. Una creació del nostre propi relat. Borges en la mateixa linia deia a Ficciones que la força del pensament, una creença sostinguda i compartida, es converteix en matèria, en món.
Com ens orientem i ens relacionem amb nosaltres, els altres i el món? Em pregunto quins deuen ser els límits de la nostra imaginació.
La metàfora consisteix en expressar una idea en termes d’una altra cosa. I el seu poder rau en el llenguatge sensorial, el més persuasiu, i en l’impacte vital, energètic o de força que genera en nosaltres.
I ara farem el mateix però ens focalitzem amb això que volem abordar. Les metàfores associades al símptoma.
Em pregunto, quines coses podem valorar a la dimensió metafòrica del símptoma?
Posem-nos cognitius avaluatius. Us proposo algunes preguntes que em semblen suggerents per explorar aquesta dimensió.
Amb quins principis i creences afrontes aquesta adversitat? Quin és el discurs? Què creus que està motivant tot això?
Anem per les metàfores associades i els significats que li atribuïm. Comencem atenent al present.
Això que et passa es com què…? Què significa per tu aquesta metàfora / aquesta dificultat / aquest símptoma? Què significa això per a tu? Creus que és greu o lleu el que et passa?
Trobo que és interessant captar com es mobilitza el nostre diàleg intern, què ens diem a nosaltres mateixes quan connectem amb la metàfora. Per exemple, ens podem preguntar…
Per què a mi? Per què ara?
Ara atenem al passat. Se m’acut que podem estudiar quines són les possibles causes. Per exemple…
Quines creus que poden ser les causes que l’han provocat?
Quan parlem de causes diferenciaria alguns matisos.
Causes originàries del passat
Causes properes o ontogènia (produides a la pròpia vida de l’individu des de l’etapa prenatal fins a la mort). Quina va ser la primera vegada que el teu cos va aprendre a comportar-se d’aquesta manera?
Si diferenciem una evolució temporal, podem posar atenció a…
La situació personal prèvia: Com era la teva vida abans del símptoma?
La situació personal durant l’inici: Com era la teva vida quan va començar?
L’evolució des de l'inici fins el moment actual: Quan i com va començar? Com ha anat evolucionant?
Causes últimes o filogenia produides en generacions humanes anteriors. Aquí ens anem a la psicogenealogia. Amb qui més a part de tu té que veure això que et passa? A quins ancestres et remet?
Una altra cosa que trobo interessant és reflexionar sobre quin és l’origen de la creença. En quin moment es va instal·lar aquest pensament en nosaltres.
No tota causa és passada.
Podem estudiar les causes presents cada vegada que es reprodueix. Què fas i què deixes de fer i que manté el problema?
Fins i tot podem trobar causes futures, les expectatives que tenim del que ens passa: Què creus que passarà? Com creus que evolucionarà d’ara en endavant? Com creus que acabarà tot plegat? Quines expectatives de futur tens? De vegades la imaginació que projectem del futur és el que manté el conflicte i que es vagi repetint.
Posem-nos més psicoanalítics i anem una mica més enllà.
Què més o quina altra cosa vol dir aquesta dificultat? Amb què té que veure? A què et remet? Què més? Què et recorda? Què més?
Anem a veure que ens fan sentir:
Aquesta metàfora et dóna força o et debilita? Com et fa sentir la metàfora? Calibrar aquest aspecte és molt important. És el que marca el nostre benestar o malestar. T’evoca una sensació de perill o de seguretat?
I també és interessant orientar-se a indagar el rerefons adaptatiu de tot plegat. És a dir, quina és la intenció beneficiosa de la situació.
Quina intenció beneficiosa podria tenir aquesta dificultat? Què ha canviat a la teva vida des d’aleshores? Quin aprenentatge t’està mostrant? Cap a on et porta? De què t’allunya? De què t'avisa? A què respon aquesta alarma? Què pretén integrar que hagi quedat desplaçat?
De la mateixa manera que els pensaments ens poden fer emmalaltir o mantenir un estat de malestar també els podem utilitzar per tirar endavant i recuperar-nos. Com orientes la teva atenció en el procés salut-malaltia?
I aquesta la utilitzo tot sovint per reenquadrar:
Què n’opina el teu colze d’això que et passa? I l’orella? I l’ungla del dit petit del peu? I el teu gos? I tu quan et moris? Creus que hi ha altres maneres de veure la mateixa situació diferents a aquesta? Quines, per exemple? M’interessa que sortim i canviem de perspectiva, que ampliem camp.
Quan hem parlat dels significats que atribuïm al problema o la situació que estem abordant podem dividir-la des de dues òptiques: el que anomenem creences possibilitadores i creences limitants. Discursos emancipadors i sotmetadors. Uns ens marcaran què depèn de nosaltres, ens donaran força perquè ens permeten acutar. Mentre que els altres ens treuran poder o control. Tot símptoma té que veure amb una inacció. Anem a explorar-ho.
Locus de control. Recordo que la meva mare em va dir un dia “si sempre veus el got mig buit pots canviar de got per un més petit”. Les persones més intel·ligents emocionalment són gent capaç de saber quines variables estan sota el seu control i operar sobre elles en contextos hostils i caòtics. Això els converteix en éssers lliures.
Parlem de possibilitats: Estàs obligat/da a actuar així? Podries fer-ho d’una altra manera? Què depèn de tu? Ho decideixes tu?
Parlem de limitacions: Què no depèn de tu? Convé que recordem que l’erupció de Cumbre Vieja a La Palma o les inundacions de la Dana a València no estaven sota el nostre control. Hi ha part de la realitat que se’ns escapa. I convé tolerar aquesta incertesa.
Resulta que l’altre dia estava al centre mèdic de Torroella atenent una senyora que es queixava de dolor cervical i, sobretot, a mitja esquena. Ella senyalava amb les dues mans que es dolia de coll fins al escot, en triangle amb punta avall. Però no a davant sinó a l’esquena (em va semblar curiosa la manera d’expressar la localització de redera partint de la metàfora de davant). El cas és que no parava de rondinar sobre el tracte que havia rebut del seguro del vehicle. Segons ella l’havien deixat a l’estacada i estava molt indignada. Enfadada. No parava d’apuntar el seu descontent i també destacava que la fisio li estava anant molt bé. Que feia tot el que li havia dit el meu company. I que sort en tenia de nosaltres. Jo vaig notar en ella la veu victimista en una dosi una mica massa elevada. Captava que necessitava expressar-se però al mateix temps també veia que estava perdent camp. Havia entregat tot el control a fora. A l’asseguradora, als metges i als fisios. Vaig deixar que parlés però en un moment donat li vaig recordar que no s’oblidés de confiar en ella mateixa. No va entendre què li estava dient. Li vaig clarificar una mica més dient-li que no diposités tot el criteri al Sector Salut. Que el seu coneixement era vàlid i que rumiés què podria fer ella a més del que li deien els altres. Ella seguia sense entendre. Com si ella no hi pogués fer res. Ella no havia fet res. Eren els altres qui li havien fet mal. Ella havia actuat segons les normes. Segons ella eren els altres qui li havien d’arreglar el problema. Vaig acabar dient-li que li donés algunes voltes i que escoltés què li deia el cos.
El dolor i tot símptoma provoca que posem més atenció a les limitacions, a allò que s’escapa del nostre control, en detriment d’allò que depèn de nosaltres.
Si ho recordeu, al tema anterior hem explorat les nostres capacitats, punts forts i recursos. Quan experimentem dolor perdem la perspectiva de que som capaços de fer coses. Percebem que perdem capacitats. Però en realitat les tenim emmagatzamades per sota del radar de la consciència. Si la ment no ens veiés capacitats per afrontar aquella situació problemàtica ni tan sols ens ho presentaria a un pla conscient.
La percepció de falta de control incrementa el dolor perquè ens genera inseguretat. El dolor serveix per protegir-nos. Al perdre l’elemental confiança amb el nostre cos la persona perd també la confiança en si mateixa i en el món, la seva pròpia carn es transforma en solapada i implacable enemiga amb vida pròpia.
Quan parlem de les creences i les metàfores també ens podem preguntar…
Quienes capacitats serien adequades per afrontar aquesta dificultat? Quins recursos i capacitats portes amb tu?
Els humans som els especialistes de la no especialització. Totes les nostres capacitats físiques són millorables per altres animals. Qualsevol antílop córre més depressa. Qualsevol peix neda millor. Qualsevol ocell vola millor. Qualsevol simi trepa millor. Per contrapartida, els humans som els únics que ho podem fer tot utilitzant les nostres capacitats creatives.
Quines capacitats serien adequades per afrontar aquesta dificultat? Quins recursos serien útils?
Quins recursos i capacitats portes amb tu? Quins són els teus punts forts? En què ets hàbil o destaques? Amb què ets i has estat competent? Quines virtuts tens? Quin do?
Mireu una de les capacitats que sempre he admirat més del meu cunyat és la paciència. Fins i tot el seu estat de perfil de whatsapp hi posa “la paciència és la mare de la ciència”. Ell és doctor en enginyeria electrònica i treballa com a cap d’un equip de recerca a la universitat. En el món del bàsquet també va destacar arribant a un nivell de 2a divisió. El cas és que sempre ha destacat per ser un tio pencaire i persistent. Algú que va lluitant mica en mica dia rere dia. Sempre diu que ha tingut companys i companyes genials, amb un do excepcional per la seva feina. Persones que es posaven mans a l’obra una setmana abans de l’entrega del projecte. La pressió els serveix de motor d’inspiració i resolució. En canvi ell funciona millor poc a poc. A dosis petites aconsegueix que la màquina no pari i aconsegueixi els objectius. El mateix em passa amb la Sara o la meva germana, admiro molt el seu sentit pràctic per afrontar la vida.
Sempre admirem allò que ens falta. O millor encara, allò que està cobert. Perquè si coneixem la falta és que sabem que hi és, sinó no la coneixeríem. No dic que hi sigui necessàriament en un nivell alt, però el que està clar és que alguna dosis en tenim i cal explorar-la.
En el meu cas funciono de manera bastant teòrica i espontània. Sóc més d’imaginar i inspirar-me divagant per les boires i fer les coses ràpid i corrents a última hora. Podríem dir que estimo molt la meva part creativa i tendeixo a seguir aquest impuls. Però una altra contrapart de mi em recorda els beneficis de la pausa, el deixar reposar i la constància. Un l’ensuma en un mateix i per aquestes persones que se’ns presenten al davant i que ens criden l’atenció. Si aprenem a llegir aquestes forces, això que ens crida l’atenció a dins i a fora, i ens hi posem, ens posem a practicar en aquesta direcció, estarem explorant la completitut de nosaltres mateixos. La vida segueix aquest impuls. Només cal estar atents a aquestes subtileses i seguir allò que apunta el nas.
Pel que fa a la paciència, per exemple, la redacció de la col·lecció de 13 volums del Quadern del Curandero han suposat un autèntic repte per part meva en aquest sentit. En molts moments he tingut presses per acabar-los. Per deixar-los estar. Però la redacció m’ha ensenyat a disfrutar de cada linia, de cada pensament i reflexió. De gaudir del camí. I l’escola de salut em servia en tot moment de far. Aquests apunts són el material bàsic escrit en coherència amb el meu viure del que jo considero rellevant a la teràpia que us proposo. Una teràpia coherent amb el que sóc. Tota teràpia creativa ha de partir d’aquest principi de coherència. Ha de néixer d’un mateix. No us explicaré res que jo no hagi experimentat, encarnat. És d’aquí on surten les veritats. I es projecta la seva força. El principi més fonamental de tots en salut. L’impuls vital. La veritat que surt del cos i la paraula d’un mateix.
Els humans som els especialistes de la no especialització. Totes les nostres capacitats físiques són millorables per altres animals. Qualsevol antílop córre més depressa. Qualsevol peix neda millor. Qualsevol ocell vola millor. Qualsevol simi trepa millor. Per contrapartida, els humans som els únics que ho podem fer tot utilitzant les nostres capacitats creatives.
Mireu una de les capacitats que sempre he admirat més del meu cunyat és la paciència. Fins i tot el seu estat de perfil de whatsapp hi posa “la paciència és la mare de la ciència”. Ell és doctor en enginyeria electrònica i treballa com a cap d’un equip de recerca a la universitat. En el món del bàsquet també va destacar arribant a un nivell de 2a divisió. El cas és que sempre ha destacat per ser un tio pencaire i persistent. Algú que va lluitant mica en mica dia rere dia. Com una formiga. Sempre diu que ha tingut companys i companyes genials, amb un do excepcional per la seva feina. Persones que es columpiaven i es posaven mans a l’obra a correcuita una setmana abans de l’entrega del projecte. La pressió els servia de motor d’inspiració i resolució. En canvi ell funciona millor poc a poc, pas a pas. Segur i ferm. A dosis petites aconsegueix que la màquina no pari, com un tractor que va fent, i així va assolint els objectius. El mateix em passa amb la Sara o la meva germana, admiro molt el seu sentit pràctic per afrontar la vida.
Sempre admirem allò que ens falta. O millor encara, allò que està cobert. Perquè si coneixem la falta és que en sabem alguna cosa, sinó no la coneixeríem. No dic que hi sigui necessàriament en un nivell elevadíssim, però el que està clar és que alguna dosis en tenim i, per tant, proposo que l’explorem. Segurament ens sorprendrem dels límits que ens hem autoimposat. Sempre per alguna raó adaptativa.
En el meu cas funciono de manera bastant teòrica i espontània. Sóc més d’imaginar i inspirar-me divagant per les boires i fer les coses ràpid i corrents a última hora. Podríem dir que estimo molt la meva part creativa i tendeixo a seguir aquest impuls. Però una altra contrapart de mi em recorda els beneficis de la pausa, el deixar reposar i la constància. Un l’ensuma en un mateix i per aquestes persones que se’ns presenten al davant i que ens criden l’atenció. Si aprenem a llegir aquestes forces, això que ens crida l’atenció a dins i a fora, i ens hi posem, ens posem a practicar en aquesta direcció, estarem explorant la completitut de nosaltres mateixos. La vida segueix aquest impuls. Només cal estar atents a aquestes subtileses i seguir allò que apunta el nas.
I ja que parlem de capacitats i punts forts, anem a parlar dels superherois.
Un superheroi que em crida l’atenció és Flash Gordon, de l’Alex Raymond. El món romà traslladat a la galàxia. Tot i que també té una mica d’època medieval. Només cal veure el torneig de Mongo. Els còmics no són historiografia, sinó ficció. I la ficció és el que ens mou a tots en les nostres històries. Anem pels romans.
Els romans eren gent pràctica i no tenien la dèria dels grecs per fer les coses boniques. Com havien fet temps abans els assiris a Orient, els romans proclamaven les seves victòries i explicaven les històries de les seves campanyes representant-les amb art.
Observeu la famosa columna de Trajà a Roma. És plena de detalls de les incursions, lluites i conquestes dels legionaris romans. Aquesta costum es va estendre per tot l’imperi. Fins i tot a la Índia la llegenda de Buda abandonant el palau dels seus pares per retirar-se a terres ermes es va esculpir d’aquesta manera.
L’humà és aquell que veu que pot, que és capaç i que, a més, ha anat fent créixer exponencialment el seu poder tècnic. L’ésser humà no sobresurt per la seva força física, però sí pel seu enginy, multiplicador de la seva força. La seva capacitat tècnica li permet adaptar-se a la situació, a transformar-la gairebé de cap a peus; a crear un món sobre el món.
Veure que podem ens fa humans. Jo puc. Jo puc voler. Voluntat i llibertat. Hannah Arendt explica que la nostra capacitat d’acció arriba al límit i al màxim amb el perdó i la promesa.
El passat que segueix passant es desbloqueja amb el perdó. Fet, fet està. Passat passat està. Malgrat tot, podem continuar.
Ningú no pot confiar plenament en si mateix. El futur és impredictible i insegur. No podem assegurar com serem i com seran les coses, ni les conseqüències del que farem. La promesa pretén apaivagar aquesta feblesa. Pretén plantar cara a la llei de la mort. Convé veure amb saviesa la promesa i saber tolerar la incertesa.
Si us passegeu per Girona i passeu per davant de la catedral us recomano que baixeu uns 40 dels 90 graons per agafar perspectiva i observeu les figures del pòrtic. Rodejant la gran rossassa central veureu les tres virtuts teologals pròpies de la tradició cristiana: la fe, l’esperança i la caritat. Penso que són tres forces importants a recordar-nos.
El dolor fa que oblidem les nostres capacitats, punts forts i recursos personals. Transitem a un estat de consciència on augmenta la percepció de les limitacions en detriment de les possibilitats. Perdem locus de control. El dolor fa que tinguem la impressió que el nostre cos és extrany a nosaltres. Es genera una dualitat entre la persona i el seu cos basada en la falta de control. La impressió d’una indignació física. Una dualitat entre la voluntat d’acció i la impossibilitat de complir-la. Com si d’una carn rebel es tractés.
Quan experimentem dolor perdem la perspectiva de que som capaços de fer coses. Percebem que perdem capacitats. Però en realitat les tenim emmagatzamades per sota del radar de la consciència. Si la ment no ens veiés capacitats per afrontar aquella situació problemàtica ni tan sols ens ho presentaria a un pla conscient.
El Bernardo ens deia, fes només allò que et sentis capaç. El que no, no.
És important connectar amb la força. Amb les nostres capacitats i punts forts. Recordar les nostres fortaleses. Això ens situa en un estat de força i competència. Necessari per explorar la dificultat. Primer empoderar. Després explorar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada