Valorar el temps i la vida

 Tinc la necessitat d’escriure una cosa que és rellevant.

Estimo la vida. Valoro la vida. 

He vingut aquí a fer algo realment important. Tinc la oportunitat de viure una vida en aquest planeta. I no la vull desaprofitar.

No vull perdre el temps ni la meva energia en merdes varies. 

Francament, una de les merdes més grans que veig al meu voltant és les xarxes socials. Especialment Instagram. Quant de soroll que fa tot això. Una cosa és un dia puntual de fer el titella. L’altra és que sigui costum en una societat sencera. Dic societat en singular perquè estem tots connectats com si habitéssim en un mateix poblat. Tanmateix tots tenim aquella sensació interna, que arrela de lo més profund, que també ens diferencia els uns dels altres. Tots ens reconeixem com a semblants. I al mateix temps com a diferents. 

Jo, francament, m’intoxica tota aquesta parafarnàlia. 

Tinc la impressió que per mi té més sentit dedicar-me a explorar el món. A caminar i observar. A olorar i escoltar. A percebre i sentir les coses. A parlar i tocar la gent. A conèixer el món que habitem. Les meravelles dels processos de la natura. De la vida de la natura. De la nostra vida. 

Emocionar-nos amb els colors, les brillantors, els relleus de les roques. Viure amb lo essencial. No cal més. Explorar i investigar. Pensar, per millorar. Per alterar res i menys i estimar tot això. Per enamorar-nos els uns dels altres. Disfrutar del plaer de les coses. Dels banys, dels petons, dels sabors… 

Hem vingut aquí per casualitat. Som aquí de pur miracle. No ho hem decidit. I hem de respectar-ho. Sembla que tots els éssers vius ho tenen clar menys nosaltres, les persones. No acceptem el que hi ha. No sabem viure-ho. No és que sigui antitecnologia. Però és que és una fantasia això del progrés. Una ficció que ens l’hem cruspit tots. Perquè tot allò que no respecte el que és, tal i com és, i ho destrueix, té conseqüències. I hem passat per alt tot això. 

I repeteixo, jo passo d’alimentar aquesta merda de tendència. Ho trobo absurd. I no em vull partir l’esquena lluitant contra tot això. Perquè, repeteixo, m’estimo i estimo la vida. Estimo les meravelles d’aquest món. I m’estressa tota guerra. 

És clar que aquestes paraules no són espases. Tampoc són una crida a la rebel·lió contra els qui mouen aquestes tendències, els qui tenen poder de massa. No és la meva intenció incentivar una contra. Perquè jo, repeteixo, vull aprofitar el meu temps, i viure enamorat de la vida. Per mi res té altre sentit que connectar amb l’amor. L’amor a les coses. Si el que faig és savi i no amorós no serveix per res. El pitjor és que tot el que veig de la massa ni tan sols és savi. Lluiten ja no en nom de l’amor, sinó de la banalitat. 

Lluitar. Quina cosa més estúpida. Els animals lluiten per menjar. Per preservar el territori. El mateix van fer els nostres avis. Nosaltres lluitem per merdes. Per ficcions que ens muntem i que no surten d’enlloc més ni es mouen en lloc més que els nostres imaginaris socials, lluny del contacte amb el planeta. 

Ho sento, però prefereixo ser un ermità en un planeta preciós que es va podrint. Que un guerrer de fira. Sóc egoïsta. Em tanco de la societat i m'obro a la vida de la resta d'éssers. 

Jo em vull dedicar a explorar món. A explorar altres maneres de viure. Perquè el món que construïm i les vides que veig que portem, no em diuen res. No m’agraden. Em fan mal. I estic cansat de lluitar. M'he cremat. M'han cremat. I el rellotge va fent tic tac. I m'estic perdent moltes coses interessants mentre dissenyo historys o posts de circ. La vida és un tresor. I ja l'he lluitada prou. Vull gaudir-la. 

Tanta gent se suïcida. Tanta gent abandona el regal de viure. Per les merdes que fem. Per aquest món que estem construïnt. Tanta gent amb dificultats psicològiques. Tanta incomprensió. Tanta falta d’amor i a les coses. Falta d’alè per viure. La curiositat d’aprendre i estimar. De somriure davant la immensitat. Tots els nens neixen amb aquest do. Tots els nens de cada racó de món de totes les èpoques. I nosaltres també som aquesta immensitat. No entenc com podem seguir fent el titella. 

Ara mateix m’estic sentit artista. Aquell que només pretén expressar-se i embellir el món. Viure’l. Amb amor. L’amor que portem de manera innata. Aquest do de gaudir de la vida. I que les noves tendències ens estan fent cecs a ell. 

Negar la lluita em farà mal, em farà patir. Ho sé. Ja ho està fent. Però és clar que una dosis tan alta de lluita, a aquest ritme frenètic, fa que m'oblidi de viure. Seguiré lluitant és clar, però a estones. A una dosis baixa. Jo ja no puc més. El cos m'avisa. I repeteixo, m'estimo la vida. 

Si t’agrada dibuixar, si t’agrada jugar a això, si t’agrada plantar tomaqueres, si t’agrada córrer, si t’agrada pescar… fes el que t’agrada i valora el teu impacte a la immensitat. A aquesta meravella amb qui comparteixes existència. Disfrutem-nos els uns dels altres. Disfrutem cada racó de terra. Cada planta. Cada ocell. Perquè sóm una meravella. 

I si vull seguir ajudant als altres, m'he de sentir bé. Per mi és important ajudar als altres. Estimo la professió de terapeuta. Però des de l'amor. No desde la lluita. Perquè tot aquest soroll no fa més que prostituir la meva feina.