Una carta a la directora de la residència

Molt apreciada i respectada senyora directora,

M'han vingut a la ment algunes idees referents a la feina que m'ha estat encomandada i a la qual aprofito per agraïr-li l'oportunitat que se m'ha concedit. Noves o velles possibilitats que se m'han acudit en moments de silenci i creativitat. 

És possible, per no dir molt probable, que ja hagin estat contemplades per la resta de l'equip amb anterioritat. No sé si feu reunions. Si entre tots mireu de treure el millor de cadascú. Jo sóc nou i provaré de limitar-me a substituir la fisioterapeuta titular. Tot i que, per molt que m'hi escarrassi, ja li faig saber ara i aquí que no trobarà en mi el doble que potser espera. Seria massa costós per part meva esdevenir una còpia o imitació fidel d'ella. Per molt que es pretengui, una trompeta sona més aguda que un trombó encara que moguis la posició dels llavis.

El cas és que no me'n puc estar de compartir. M'agradaria conèixer-vos més a fons i saber l'opinió de totes les persones que conformen l'equip. Si és que li trobeu sentit al que us proposo. És precisament per això que li ho estic consultant en aquest missatge.

Divendres passat, primer dia com a presa de contacte, vaig estar poca estona però la suficient per poder llegir que em trobava en una residència petita animada per un grup reduït de persones, de manera que les circumstàncies possibilitaven un tracte familiar i humà lluny de la restrictivitat i la fredor habituals que trobo en els protocols d'organitzacions més grans, les quals tant em cansen i m'aborreixen. Francament, li veig esperançadores possibilitats al seu centre i voldria contribuir a incentivar la creativitat de tots plegats.

Així que començo amb les següents dues preguntes que obriran les propostes que li vull presentar:

Em pregunto, "com podríem celebrar aquest moment de la vida?" "Com podríem fer que residents/es i treballadors/es visquin una experiència de vida lo més fèrtil i significativa possible"? 

Vejam com ho veu. Li plantejo algunes propostes que m'han ballat pel cap:

En primer lloc, la televisió. Penso que en el moment de fer exercicis en grup a la sala principal es podrien substituir les notícies del dia per música. Ni que fos algun dia durant la setmana. Trobo que contribuiria més al moviment que no pas sentir el bombardeig informatiu de lo malament que arriba a anar el món. Tot i que, ara que hi faig referència, aquestes fatalitats també els poden induir al moviment de les cames com a reacció emocional vinculada a la fugida. Deu ser per això que he vist que n’hi havia tants que els tremolaven les cames. El cas és que penso que el contacte amb músiques de les seves èpoques estimularia el record i promouria el moviment de les cadenes musculars. Per tant, posats a escollir, penso que aquesta alternativa tindria un impacte profund a nivell psicomotriu d'allò més beneficiós.

En segon lloc, m'ha cridat l'atenció l'estat d'energia que es respira a l'ambient. La vitalitat que manifesta la gent. I la que no es veu però que s'ensuma que hi és a redera ben amagada. Tant en residents i residentes com en treballadors i treballadores. En els residents l'he notat quan rondinen. Em pregunto si aquest rondinar, sobretot quan se'ls força a fer allò que no volen (com estirar les cames) es podria transformar i convertir en conductes més fèrtils. Perquè li puc assegurar que aquí, en cada rondinada, sí que aflora energia. La rebeldia té molta potència i cal aprofitar-la. El mateix he percebut quan se'ls mira, quan se'ls escolta i quan se'ls parla. Es nota que volen companyia, atenció i, sobretot, que no els emprenyin. A més a més, agafar el gust a moure's per moure's fa mandra a qualsevol (jo també m'hi incloc en aquest grup). Sobretot quan un no hi troba la satisfacció i, a més, sent dolor. Cadascú pels seus motius. Només els cossos ho saben.

Em pregunto com podríem persuadir-los per revifar les seves flames. Si fent-los més partíceps, més actius a partir del que saben fer, del que els ha motivat a la vida, tirar dels seus punts forts des del fil de la memòria… si tot això podria emergir i fer més visible aquesta energia soterrada traslladant-los a un estat més viu, més proactiu i atent. Fins i tot se'ls podria consultar com creuen que podria millorar la seva vida en aquest escenari. Que fossin constructors del seu procés vital a la residència. Parlaria amb els i les que estiguin més desperts i conscients. Els que no doncs des d'altres vies no verbals. Són ancians i ancianes de la tribu. Veuen la vida des de l'altura i la panoràmica d'aquells que han fet molt camí i escalat moltes muntanyes. Ara estan en una etapa que viuen de cares al passat. Entenc que estan en un moment que demanen repòs, calma i que no els emprenyin. Però no sé si fent-los sentir part de la comunitat i veure amb què poden sumar i aportar al grup potser poden enriquir i fer més fèrtil la convivència. Saben moltes coses. Fent broma, conformen el Consell de Savis i Sàvies, la Gerousia de Sant Antoni. 

El mateix es podria fer amb els treballadors i les treballadores. Passar-lis la pilota i evitar convertir-los en subjectes mecànics passius i repetitius.  Encara són joves, es projecten al misteri del futur i empenyen amb empenta valenta endavant. Si deixem de banda els automatismes propis de la tasca diària, he detectat que saben molt bé el que es fan i sospito que tenen un criteri molt interessant. Això sí, recordant en tot moment que algú ha de liderar el galliner i qui ho ha de fer és la direcció. 

Penso que cadascú (residents, residentes, treballadors i treballadores) té unes capacitats i uns recursos que cal aprofitar pel bé individual i del conjunt. Tothom pot aportar moltíssim. Com veu, crec molt amb els beneficis de la comunicació.

Potser totes aquestes coses que li comento podrien incrementar ni que fos una espurna d'energia dotant de més vida el centre. Certa i innevitablement la mort està esperant a la cantonada del passeig del mar, allà entre els espigons. Però encara podem fer una última jugada ben bonica abans no ens abraci i ens engolleixi l'onada mar endins.

Bé, aquestes només són algunes coses que m'han vingut a la ment i que li volia compartir després del meu primer dia a la residència i abans no em vesteixi amb la bata blanca aquest dilluns a les 10h del matí per portar a terme les meves tasques com a tècnic psicomotriu. M'agradaria saber com veurien aquestes propostes els companys i les companyes amb qui compartiré espai les properes dues setmanes laborals. 

Moltes gràcies per dedicar-me el seu temps,

Atentament, 

El substitut de la fisioterapeuta durant la Setmana Santa.

(Carta a la directora de la residència, març de 2026)