La tercera edat
Mira que m’arriba a agradar Sant Antoni de Calonge. I especialment Torre Valentina. Però sempre (bé, rectifico, tot sovint) dic que el dia que em jubili me n’aniré a viure a l’Escala. I després m’ho repenso i dic que encara que no em jubili també hi aniré.
De moment, em conformo en escapar-m’hi per mullar-me els peus els dijous al migdia (després de les dinàmiques de marxa nòrdica amb el DipSalut a Torroella de Fluvià i Camalleres i abans d’entrar a treballar al torn de tarda al centre mèdic de Torroella de Montgrí) i passejar-m’hi amb més calma els caps de setmana. La zona d’Empúries és dels llocs que em connecten més de la Costa Brava.
Això del retiro, de jubilar-se, dóna molt per parlar. I mira que és un tema recent. Jo diria que antigament la gent no es jubilava. Segurament les necessitats no ho permetien. Mentre hi hagués salut continuaven pencant de valent. I els qui ja no podien deixaven les seves ocupacions laborals habituals i es dedicaven a unes altres activitats que sí que els mantenien actius i útils aportant a la comunitat. Es movien en el que en termes jurídics laborals s’anomena les incapacitats totals, més que no pas en les absolutes. És tot un show que en vaig acabar ben tip i no hi entraré. Si us interessa pregunteu als advocats i advocades.
La salut és un nar fent diuen alguns i algunes. En psicologia sistèmica es recita que “tota acció ha de retornar al conjunt perquè prengui sentit”. Tota acció ha de tornar i moure el món. Tot i que no necessàriament ha de ser al laboral. Es pot aportar a molts altres móns. A qualsevol àmbit social o ecològic on ens movem i en formem part. Els nostres grups i sistemes de pertinença. Per exemple, al nostre gremi professional, l’amor a l’art, a la medicina, als veïns del barri, al conjunt de l’humanitat, als nens i nenes en concret… A la cura de l’aire que respirem, al manteniment del tros de terra que trepitgem, a la preservació de la biodiversitat, del planeta en la seva totalitat… Qualsevol cercle atès des de la mirada ecològica o col·lectiva.
L’altre dia una consultant de Torroella em deia que el que més la satisfeia a la vida, i més ara que estava jubilada, era ajudar als altres. I això em va fer pensar que a la meva mare li passa el mateix. Hi ha persones que connecten amb la satisfacció cuidant la resta de la tribu.
Qui de jove no treballa de vell dorm a la palla diu el refrany. Antigament la supervivència a la vellesa depenia sobretot de la família i del propi treball. Actualment una part important de la vellesa depèn del sistema públic de pensions de l’Estat.
Però tampoc és del tot cert dir que antigament la gent no es jubilava. Sobretot pel que fa als més privilegiats. Per exemple, quan els soldats romans es retiraven rebien terres i pagaments com a recompensa militar després d’anys de servei. No hem de perdre de vista que la paraula jubilació prové del llatí iubilare que té que veure amb celebrar amb alegria el descans, l’alliberació d’obligacions i la renovació a una nova etapa del jo.
Segur que alguna vegada heu sentit a dir allò de “és una professora emèrita”. Aquella que es retira amb honor i reconeixement. Emèrita prové d’emeritus. Pels qui us va la història, endevina endevinalla (tindrà mèrit si l’encerteu)…
Quina ciutat de la terra més extrema i dura va ser fundada pels romans l’any 25 a.C. i era anomenada en aquell temps l’Emerita Augusta?
Pista. És una ciutat que conserva un teatre que hi cabien més de 6000 persones. Un amfiteatre on s’hi celebraven els combats dels gladiadors i els animals. Un aqüeducte que és un miracle que segueixi en peu. Un temple dedicat a l’emperador Augustus. I un circ de 400 metres de llarg on se celebraven curses de carros. A més de carrers, domus i altres edificis típics de l’imperi romà.
Què, encara no? Va una altra pista. Està a la província on si bades et claves la falç.
Ara potser us he despistat més encara. Aviam, pistassa. Toca el Guadiana i hi ha un pont de 800 metres que el travessa.
Ei, bingo! Exacte! Si aneu a Mèrida sota l’actual ciutat moderna trobareu una altra ciutat antiga d’origen romà. Aquesta va ser edificada expressament per a veterans jubilats que van participar a les guerres càntabres en temps de l’emperador Augustus. Ale, ja sabeu una cosa més que podreu explicar als més petits i petites quan us jubileu.
Un altre exemple de jubilats. Els casos de funcionaris d’alt rang de la Dinastia Han a la Xina que rebien honors i títols com a reconeixement als serveis prestats i se’ls concedia el permís per retirar-se a les seves propietats o terres familiars.
O el cas dels servidors de la cort i la noblesa de Lluís XIV, el Rei del Sol a la França del segle XVII. Un tio molt egocèntric el monsieur Lluís. Amb aquest nom es deuria pensar que era el centre de tot. No sé si somreia a les fotos. Ara que ho penso en aquell temps encara no existia la fotografia. No sé si ho sabeu però el monsieur Lluís va néixer el 1638 i va regnar des de 1643 fins al 1715. Més de 70 anys el paio! Un dels regnats més llargs de la història. Aquest home va consolidar el model de monarquia absoluta resumit amb la famosa frase “L’État, c’est moi”. Ja us dic, es pensava que tot girava al seu voltant. El tio es llevava al matí i tenia tot de nobles competint per vestir-lo. Aquest ritual es coneixia com Le lever du roi. Qui li donava la camisa o les sabates guanyava prestigi polític. Menjar també era un espectacle. El rei menjava en públic en el que s’anomenava grand couvert. Un altre ritual. La gent podia mirar-lo mentre menjava com un garrí. Això sí, d’etiqueta extrema. Com veieu tot estava regulat. Qui podia seure, parlar, acostar-se… Fins i tot mirar el rei podia tenir normes. I le coucher, el moment d’anar a dormir, es repetia el ritual del matí. La qüestió era controlar-ho tot a tot hora.
Si aneu a París no us podeu perdre el Palau de Versalles. Com a anècdota us diré que malgrat ser un edifici luxós i enorme no hi trobareu gaires banys. En aquell temps, a diferència de l’època dels romans, no hi havien els claveguerams ni aigua corrent a les cases. La gent del palau feien els rius en orinals que amagaven redere les cortines o en cadires amb un forat i un recipient a sota. A Versalles, malgrat estava dissenyat per a la cort, hi passava molta gent. Sobretot visitants o gent de rang més baix i aquests feien el pipí als passadissos, a les escales o als jardins. També darrere portes, cortines o racons. Podriem dir que no eren massa polits. O millor encara, no entenien la higiene, la puresa i la netedat com l’entenem nosaltres. No sé que en pensaria la Mary Douglas. Us recomano el seu llibre Pureza y peligro: un análisis de los conceptos de contaminación y tabú, del 1966.
Es creia que l’aire contaminat i les males olors causaven malalties. En aquell temps no coneixien els bacteris ni les bactèries. Creien que la Pesta Negra es propagava per l’aire. Aquesta relació entre la malaltia i els aires era coneguda com la teoria dels “miasmes”. També es pensava que l’aigua calenta obria els porus de la pell i facilitava l’entrada de malalties. El cos obert es veia vulnerable. Després de grans epidèmies, estar en llocs humits i banyar-se (sobretot amb aigua calenta) es creia que era perillós. Això em recorda que en Daniel, un consultant de la mútua, em deia que ell es dutxava tot l’any amb aigua freda perquè l’aigua calenta envelleix la pell.
Tot i que l’aigua i el sabó ja s’utilitzaven des de l’antiguitat a Mesopotàmia o a Roma, no va ser fins el segle XIX, el 1840, que es va descobrir que l’aigua i el sabó prevenien de malalties i infeccions. Ignaz Semmelweis era un metge hongarès que treballava en hospitals de maternitat i es va adonar que si els metges es rentaven les mans amb solucions desinfectants baixava molt la mortalitat de les dones. Va ser dels primers a demostrar que rentar-se salva vides. Costum que se’ns ha recordat amb escreix durant la pandèmia del Covid. Cap el 1860 el químic Louis Pasteur va demostrar que existeixen microorganismes i va refutar la idea que les malalties venen de “males olors”.
Espereu que em deixo anar una mica més. Tapeu-vos el nas. Ara sí. És que ahir vaig passar per la Seli i vaig comprar fesolets, monxets que diuen alguns de Torroella. Jejejje. Sort que les aromes no es transmeten pels llibres. Vaja, no sé si esteu sentint alguna mala olor en aquest moment. Si és així, o bé teniu una imaginació prodigiosa, o també us heu deixat anar o alguna cosa trontolla a la sala on us trobeu. Això de les olors és tot un tema. Seguim a Versalles.
Fins i tot es creia que la roba interior de lli absorbia la brutícia i les impureses del cos. Es creia en la higiene en sec. Per tant no era més net el que més es rentava sinó el que es canviava més vegades de roba, es fregava amb teles i anava ben perfumat.
La medicina d’aquell temps es basava en la idea que el cos tenia quatre humors (sang, bilis groga, bilis negra i flegma). La salut es vinculava amb l’equilibri d’aquests i la malaltia amb el seu desequilibri. Això implicava que no es buscava eliminar “gèrmens” (ja que no es coneixien) sinó que es buscava restablir l’equilibri del cos. Les sagnies (treure sang) era una pràctica mèdica molt emprada que es creia que servia per equilibrar els humors. A més a més la medicina anava lligada amb l’astrologia. Es parlava d’astrologia mèdica i es tenia molt en compte la posició de les llunes. Se suposava que no s’havia de realitzar el sagnat quan la lluna ocupava el signe zodiacal que regia la part del cos que estava danyada o que provocava la malaltia. Per exemple, si la lluna estava a Escorpí era una bogeria fer sagnar l’abdomen (regió que representava aquest horòscop). Es deia que per lluna plena se sagnava més que per lluna nova. Encara avui en dia s’utilitzen els llunaris (calendaris lunars) per la cura de l’hort, el jardí i per mantenir la salut (recordo que en Martí de l’Escala em va recomanar el del Michel Gros). Les purgues i els vòmits pretenien expulsar substàncies dolentes. I la ventilació i els aromes buscaven ventilar l’aire. Tot s’orientava a la regulació del cos. La malaltia provenia de l’aire i del desequilibri intern.
El més important era mantenir el cos tancat i equilibrat. I les aparences. El cos era espai polític i social. Tan important era anar ben vestit com olorar bé i mostrar elegància. La higiene i la medicina anaven lligades a la cultura i als coneixements científics d’aquell temps.
A més de la concepció de la higiene, de la malaltia i de les pràctiques per combatre-la també cal tenir en compte la concepció del cos. En la mentalitat de l’època medieval l’ànima era el més important mentre que el cos es veia com una cosa temporal i potencialment perillosa perquè portava al pecat. El culte al cos i el plaer corporal estava mal vist. Es dedicaven molts esforços al control de les pulsions, per exemple les vinculades al plaer del sexe o del menjar. A diferència de l’època clàssica on els banys esdevenien llocs socials on predominava la conversa, la relaxació, els massatges i les trobades amoroses. Com quan avui en dia els més hippies van a Jafre i els que són més fins al Magma de Santa Coloma de Ferners o a Andorra a Caldea. El cas és que a finals de l’època medieval les autoritats religioses van limitar i tancar els banys públics. I la Pesta ho va acabar de censurar del tot. Molts cossos reunits en una mateixa banyera podien ser font de transmissió de malaltia, i de plaers. Es considerava que era millor evitar-los i quedar-se en espais més controlats.
Salvant les distàncies i fent una mica d’humor, deu ser per això que els adolescents d’avui en dia els fa tant pal dutxar-se i després de l’entreno es fliten el cos amb desodorant de dalt a baix per tal de camuflar les olors pròpies dels processos d’excreció fisiològics de l’organisme. Més val sortir del vestuari ben flitat amb AXE i ben pentinat que dutxat amb aigua i sabó. Potser es manifesta una herència del segle XVII segellada a la memòria corporal que aflora en forma de consciència en el moment de canvi puberal. Púbers ja teniu excusa. Jejejeje. Si no us van els desodorants artificials us recomano els naturals fets a base d’oli de coco, bicarbonat i aigua de roses de la Judith, una consultant de la Bisbal. Sempre em remarca que és important fer servir la cullera de fusta per escampar-lo. Per mi és més fàcil fer servir els dits (sí semblo molt fi però de vegades em torno un animalot).
El cas és que a França es va desenvolupar molt la indústria del perfums, especialment a la ciutat de Grasse, que es convertiria en la capital mundial del perfum. Jo, si us dic la veritat, des de la perspectiva del temps que m’ha tocat viure més que gràcia em faria fàstic conviure en aquella cultura cortesana pròpia de l’Europa de l’Època Moderna. I aquelles perruques blanques… Ai per favor… En sèrio a qui li pot agradar això? És ben bé que cada època té les seves creences i les seves modes.
Només dir que el monsieur Lluís va morir l’1 de setembre de 1715, als 76 anys per una gangrena a la cama, probablement causada per una infecció i problemes circulatoris. La malaltia va començar com una petita ferida que es va agreujar. I és sorprenent que hagués arribat a viure tants anys perquè entre els centenars de sagnies, lavatives i les diverses dents arrencades sense anestèsia (una de les extraccions va acabar amb un forat entre la boca i el nas) que se li van aplicar seguint les tècniques mèdiques pròpies de l’època el més probable era que hagués caducat aviat. Mala herba no mor mai diuen.
Deixem els francesos del segle XVII i retornem a la jubilació.
La jubilació moderna neix a l’era industrial, cap el 1889, un artifici social dels alemanys. L’edat assignada en aquell temps era els 70 anys, cosa que deixa clar que es volia aprofitar al màxim el rendiment productiu de la gent. A partir dels 70 tot el que venia era de regal. El 1935 apareix la Seguretat Social als Estats Units i a Espanya es va consolidar cap els anys 60 i 70.
Faig un incís. Recordeu la classificació de les consciències que vam esbossar a la síntesi epistemològica del Volum 2? Si em permeteu la recupero i la trasllado al camp dels jubilats i de les jubilades.
Jo distingiria quatre tipus de jubilats i jubilades, així a grosso modo:
Els i les qui un cop deixen de treballar reben la pensió i es dediquen a la cura de si mateixos i si mateixes. A cuidar-se i a gaudir d’allò que volien i no podien. Reorienten l’atenció a una consciència individual. Per exemple els i les exploradores més addictes a la IMSERSO, els grans contribuents al turisme del país. O els que van a la piscina, a la sauna i al jacuzzi, fidels descendents dels romans. O els que van a l’Aula d’Estudis a seguir omplint els cubells de coneixement. De la cuna a la tumba que diuen els àrabs. Hi ha moltes maneres de connectar amb la satisfacció. Recordo la Maria Luisa que em deia “para mi la jubilación es como volver al recreo” juntament amb “he luchado mucho en la vida”.
També trobem els i les que es dediquen a la família. A cuidar els néts i les nétes. A ajudar als fills. A compartir espais amb els consogres… En fi, els qui reorienten l’atenció a una consciència familiar. Fidels i lleials a la tribu.
O els i les qui segueixen contribuïnt socialment a la comunitat més enllà de la família. Ja sigui aconsellant, transmetent coneixement tradicional i experiència, formant part del lideratge i la co-construcció de la comunitat del poblat. Diguem que s’orienten a una consciència ecològica o col·lectiva. Són el cas dels qui participen en associacions i voluntariats, esdevenen assessors i assessores del seu ofici, mediadors i mediadores socials…
I finalment, els i les que fan una mica de tot. Amb més o menys dosis en un o altre nivell. De fet penso que aquests són la gran majoria. La gent no està feta a mida de cap classificació. Som plurals i complexos. En qualsevol cas els qui us agrada cuidar l’hort vull recordar-vos que esteu contribuïnt al gaudi de vosaltres i també al de la resta quan tots vestits amb pitet aixequem les cebes sucades amb romesco amb el braç ben enlaire i celebrem la vida. Que no es perdi aquesta tradició.
També cal dir que no tothom viu alegrament la jubilació. Hi ha persones que senten un buit, una pèrdua de sentit. Un “i ara què faig si era la feina el que em donava vida?”. Per alguns i algunes era el lloc de refugi per connectar amb una passió o per esquivar altres maldecaps. Per aquest grup de gent s’ha inventat la jubilació activa, la parcial o fins i tot el seu retràs. Hi ha molts matrimonis que fan fallida precisament en aquest moment de la vida. Quan es retroben i comparteixen espais durant més temps. En qualsevol cas, penso que cadascú ha de fer el que més li convingui. El que incrementi més la seva vitalitat. Jo sóc del parer que si es porta una agenda ben organitzada i es reparteix l’energia a dins i a fora de manera ben harmonitzada la cosa rutlla millor. Evitar els excessos. Penso que aquesta és la clau de la salut, l’adequada comunicació entre el dins i el fora. Com ens recorda la Marina Van Zuylen al seu Elogi de les virtuts minúscules, l’auria mediocrotas de les Odes del poeta Horaci qui recomanava navegar en un punt intermig entre l’alta mar i l’abrupte litoral. La mesura. La virtud de la prudència. El punt mig d’Aristòtil. Res a veure amb el concepte modern de la mediocritat. Fins i tot la llegenda d’Ícar ja narrava que Dèdal, el seu pare, li va fer unes ales perquè escapés del laberint de Creta. Però li va advertir que procurés no volar ni massa alt ni massa baix perquè o bé el sol cremaria les ales o bé el mar les destrossaria al mullar-les. Plató també parlava del just mig en el seu Gòrgies relacionant-lo amb la justícia de la qual Aristòtil, Tomàs d’Aquino i altres pensadors en faran un dels eixos centrals de la seva ètica.
I ara que escric aquestes coses, em ve a la ment que la jubilació ha canviat la percepció individual i social de la vellesa. Avui en dia un jubilat i una jubilada no els consideraria allò que classifiquem com uns vells. Antigament la gent no vivia tants anys. Quan un es jubilava no li quedava gaire temps. En canvi actualment, quan l’lnstituto Nacional de la Seguridad Social reconeix oficialment la formalització del ritual de treballador/a actiu/va a pensionista encara podem tenir molta vida per endavant i gaudir de molta salut.
Em trobo sovint que quan surto a nedar de boia a boia per les “vies braves” m’acompanyen vells i velles cepats i cepades que neden més ràpid que menda. Jo crec que són una espècie evolutiva diferent a mig camí entre l’humà i el peix. I alguns del nord, que porten decorats els tattoos amb la pell cremada i ben vermella, ho deuen ser també amb la gamba. Deuen pensar que com que van a Palamós faran millor la immersió cultural anant a conjunt amb el crustaci venerat com a Déu per la gent d’aquestes terres. No sé que els deuen vendre a la Lonely Planet de la Costa Brava. El mateix em passa quan pujo en bicicleta suant i traçant “esses” per la carretera de la Ganga de Calonge a la Bisbal. O quan surto a córrer amb les bambes pel passeig de Sant Antoni fins Es Monestri. O quan vaig de travessa camí de Núria al Puigmal amb la motxilla a l’esquena i el bastó de marxa nòrdica i em passen pels marges del camí cabirols d’edat avançada vestits amb camises de quadre i calçats amb botes altes o espardenyes d’espart que em saluden amb un “bon dia vailet” i jo en prou feines els puc contestar entre esbufec i esbufec. Fins i tot, i mira que menjo llenties i espinacs, quan vaig al gimnàs n’hi ha que aixequen el doble de quilos de ferro que jo. Avui en dia l’edat és un tema relatiu pel que fa a les condicions físiques.
I pel que fa al pla mental, si aneu un dia a la llar dels i de les jubilades de Pals sentireu que acabeu d’entrar al consell de savis i sàvies del poble. La Gerousia que deien a Esparta. Quan tu vens ells i elles ja han tornat tres o quatre vegades. Proveu de jugar quatre partides a “La Botifarra” i gaudiu de les seves històries. Els anys ensenyen més que els llibres i que el diable.
I parlant del que en diem tercera edat, que dit així em sembla molt interessant aquesta divisió entre infantes, adultes i velles, em ve a la ment que sempre m’he sentit atret per la gent gran. Vull dir que en general, és el col•lectiu amb qui he passat la major part del temps. I ho trobo significatiu. Penso que hi té que veure la meva posició existencial. La primera referència és al camp tribal. Potser ho fa que els meus pares eren molt grans quan vaig néixer. Potser el fet que els meus germans també fossin molt grans i que em criés com un fill únic anant de casa en casa d’amistats com la Càndida, la Maria Teresa, la Carmen o la Margarita i jugant en solitut. Fora de la tribu m’he relacionat afectiva i sexualment amb dones més grans. Sempre les he trobat més interessants. A la feina he sentit que comprenia molt bé les dificultats i els mals de dones i homes grans, sobretot les dones. Aprofundim més en l’experiència vital. Els homes sempre em surt un tarannà més humorístic i pràctic. És un fenomen natural i espontani. No sé perquè. I potser també generalitzi, per tot hi ha excepcions, però a grans trets ho percebo així. Al rem m’he sentit molt bé amb la joventut d’Empuriabrava. Amb ells connectava amb una part de mi juvenil. A Palamós, una mitjana de socis per sobre dels 50, he sentit una part de mi més coneguda, més freqüentada, potser familiar. La mare. Segur que el vincle amb ella ha marcat molt la meva manera de relacionar-me amb els altres i el món. A l’escola em deien “ha vingut la teva àvia a buscar-te” i jo “i dale que és la meva mare”. De fet, la meva mare també es va relacionar amb uns pares adoptius molt grans. He treballat en residències d’avis. He seguit mentors i gent de referència per damunt dels 60 anys si remaneu la bibliografia d’aquest treball us adonareu que gran part dels autors i autores que he admirat són gent gran. Gent que ha viscut molt, que ha fet camí. He après molt de la gent gran. M’han ensenyat moltes coses. Podem aprendre de tothom a totes les edats. Però sempre aprenem d’allò que ens crida més l’atenció. I reconec que la gent gran sempre m’ha raptat l’energia. I això també em fa pensar en un camp més espiritual. De la família d’ànimes que pobla el meu ser, les meves veus, n’hi ha una que la reconec com si fos molt vella. Ha viscut molt, molt abans que jo naixés. Apareix en moments que no llegeixo, que no m’intormo. Quan divago i penso per criteri propi. I és allà quan connecto amb una missió que va més enllà. Una deriva sacra. Com si hagués de baixar a la Terra, al món dels humans, i hagués de recordar que el cos i la ment estan molt ben fets. Que ens movem en un camp diví i que aquest trepitja el terra de tots els fenòmens. Aquí connecto amb un arquetip. El mesies del que parlen Jung i Campbell. Com Buda, Krishna, Jesús, Joana d’Arc, Persèfone, Nausicaä, en Goku, Luke Skywalker, Harry Potter, Aragorn, Spiderman, Sarah Connor, Wonder Woman, Gandalf, Morfeu… No només religiós, sinó com l'arquetip de qui ha transformat la consciència, ha travessat una prova, ha mort simbòlicament i torna amb un do per a la comunitat. Un patró narratiu universal que representa la transformació profunda. Per exemple, la Sara és una persona que també sento que ha passat per aquí. Té una de les seves veus molt vella tot i que habiti en un cos jove. Una cosa no treu l’altra. Una cosa és el cos i una altra les veus o consciències que es manifesten a través d’aquest. Les persones transitem d’una veu a l’altra en circumstàncies i períodes de la vida. L’inconscient ho gestiona en cada moment. I això es decideix i no es decideix al mateix temps. Jo puc decidir canviar el meu estat de consciència a la meva voluntat, sobretot quan m’hi he entrenat bastant en l’estratègia del trànsit. Per exemple, només de posar la melodia de la Pantera Rosa o fer uns traços a un paper connecto amb la meva veu infantil. Si deixo de banda les exigències externes i reflexiono el món des de l’alçada connecto amb aquesta ànima vella. I quan estic amb l’Àlex i l’observo com si ell fos també sagrat, amb les seves derives, missions i tasques marcades per la història compartida per tots, un pla tribal i col•lectiu, jo connecto amb la veu adulta, guerrera protectora, guardiana, i també aquesta vella de la que us parlava. Jo puc ser en Goku petit, Goku nivell sayahin o Goku vell en qualsevol moment. El trànsit es genera amb música, amb símbols, amb postures, amb la respiració, amb paraules, amb maneres d’orientar l’atenció… Tot això es pot gestionar voluntàriament i amb control. I la nostra ment ho fa de manera automàtica durant la nostra quotidianitat. Tot el treball que teniu a les mans, aquesta col•lecció, és una història arquetípica de l’exploració d’un arquetip. Una part de mi sent que viu decidint. Una part de mi sent que això opera a un pla més profund i que és el mateix inconscient qui prèn la iniciativa. I no a un pla individual només, sinó amb sincronia amb escenaris més grans on s’hi ensuma la història de la tribu i de la societat que m’ha tocat viure ara i aquí. El moment actual demana que surtin llibres com aquest. La societat necessita el camp sacre. El Sector Salut, la medicina hegemònica, necessita recuperar la veu del curanderisme i l’espiritualitat. Per una medicina completa. Per una societat completa. La cultura és molt rica, igual que l’inconscient i la natura mateixa.
En fi, com que encara em queda molt per plantejar-me la jubilació, deixo aquest tema aquí aparcat en bateria i retorno a aquesta ciutat de la terra empordanesa que tant m’agrada. Tornem a l’Escala.
Per mi l’Escala té els colors de la mort. Aquesta potser no us l’esperàveu. Però no em refereixo en un sentit tenebrós. Sinó totalment reposat i acceptat. Digne, pur i espiritual. Elegant. Transcendent.
Fixeu-vos en les cases blanques. Les roques grisoses i negres, com la Lluna (la Lluna sempre em recorda el que serà el nostre planeta el dia que el Sol s’apagui). Les barques i el seu nyic nyac de les cordes tibades per l’onatge. El xiulet silenciós del vent atramuntanat. La fina linia horitzontal que divideix els blaus marí i cel. O els blaus negretosos i els taronges, liles i vermells a la posta. La sal. El salat té un regust de mort, de lluita per la conservació dels cadàvers com la sardina i el pernil (és curiós com la sal ha passat de ser un recurs molt preuat per curar ferides, conservar aliments i evitar malalties a estar tant demonitzada en la nostra dieta). Per mi l’Escala i l’Empordà en general són un paisatge plenament espiritual. Tan septentrionals ella i ell. Fins i tot els pins amb la seva fulla tan prima, punxeguda i agullosa. El seu fruit de pinya resseca i l’escorça que fa de dermis encara més resseca. I la resina, amb olor de medicina. Els gavians que van volant són com els parents marítims dels voltors, guardians que custodien la vida i la mort. Amb aquest bec groc acabat amb tons de sang. I el blanc, el gris i el negre a joc amb l’entorn. La sorra granulosa de la platja… Els seus fòssils en forma de petxines i closques de crustacis… L’Escala i la seva clàssica Empúries són l’inici de l’Empordà i de Catalunya. El més antic. El més ancestral. L’origen. Sempre he tingut aquesta impressió. L’Empordà és el principi i el final del camí. En fi, totes les aigües dolces, des del Fluvià i la Muga fins el Ter o el Daró, cabalguen riu avall i acaben fusionant-se amb el mar. Amb la inmensitat. El tot. L’Escala. L’Empordà. La jubilació. L’últim lloc on anar a petar. El nostre mar Mediterrani. Aigües que reuneixen i comuniquen tantes terres i cultures convertint-les en veïnes. El mar, l’ecosistema d’on provenim tots els éssers vius. La mort. La transició. La metamorfosi. I el renaixement. L’Empordà és també art i creativitat. Fenòmens de caràcter diví fruit d’un silenci reposat.
M’he posat bastant poètic i tanàtic aquí. I no he parlat de l’església de Sant Pere, que en el cas de l’Escala, m’hi encaixa d’allò més bé el seu estil barroc i renaixentista. I la Solitud de la Caterina Albert.
Originàriament, l’Escala era un barri pescador de Sant Martí d’Empúries. El nom prové del topònim llatí Scala, que feia referència a un port natural que servia de refugi per les barques quan havien de fer parada durant les seves rutes comercials. Des dels grecs i romans que l’empraven com a refugi segur per descansar, reparar les embarcacions i proveïr-se d’aigua i menjar abans de continuar amb el seu viatge pel Mediterrani. Fins els pescadors del segle XIX i XX que també s’hi estacionaven.
I trobo que encara a dia d’avui segueix cumplint amb aquesta funció de repòs. Per mi anar a l’Escala equival a parar, a descansar, a recarregar les piles. Actualment hi ha moltíssima gent d’arreu del món que hi va de vacances i, els qui vivim més a prop, hi anem ni que sigui d’escapada quan trobem un forat a l’agenda.
A més a més, a l’Escala hi ha de tot. Tens a tocar el Montgrí, la muntanya més sagrada de l’Empordà. I el seu castell que fa d’anell del bisbe. I les coves de roca calcària que servien de casa i mirador de les primeres catalans i catalanes del Paleolític. I un parc natural de cullons. Això sí, ben pedregós i en dies de pluja aviam qui és el guapo o la guapa que no patina. Garric, romaní, farigola, llentiscle, estepes, matapoll, pi blanc, pi pinyoner, margalló… Tots ells guerrers i guerreres de la clorofila propis del massís. Resistents als cops dels vents, la picada de calor i la falta d’aigua. També les cabres. Unes ben boniques i d’altres ben malparides, sobretot quan vas amb el gos i protagonitzem l’escena final de la pel·lícula El bueno, el feo y el malo. Més a prop de mar trobem el fonoll, la pastanaga i la bleda borda marines, els limònims, el cugot… Tots ells habitants dels penyasegats. Diuen que l’Escala comença a la Cala Montgó, però si sou lladres o policies sabreu que aquesta platja pertany a Torroella (Tarroella que diuen els del Baix Empordà). A dalt de tot, a l’est, trobem la punta de Montgó, una torre que servia per vigilar l’arribada de pirates. Després trobem les Planasses, caracteritzades per les dunes, els pins i els penya segats. A baix trobem Illa Mateua (ideal pels amants del submarinisme), el Salpatx, el Bol Roig amb còdols grans. La zona del port. La platja i el passeig de Riells ideal per nens i la resta de la família. Amb el seu Petit Príncep, la guineu, la rosa, el baobab, les roques volcàniques i les palmeres dibuixant l’univers de Saint-Exupéry. Tot el casc antic ple de restaurants i tabernes per fer uns vinitus. El Codolar. El Port d’en Perris. La Platja de les Barques. La Mar d’en Manassa i la Creu amb les casetes de pescadors. El rec del molí. El passeig d’Empúries, inaugurat en motiu dels Jocs Olímpics. El Pedrigolet. El Portitxol amb el seu arc rocallós i l’Hostal Empúries. La platja de les Muscleres, el moll hel·lenístic i el mirador de les coves. La ciutats grega i romana d’Empúries (us en parlaré àmpliament al Volum 8). Sant Martí d’estil medieval. El carrilet de color verd per visitar tots els racons amunt i avall a ritme de trenet. La platja de la Miranda i la desembocadura del Riuet per jugar a volei o practicar el surf.
Per cert, si saludeu a un escalenc o escalenca feu-ho amb un “Eo!” en comptes d’un “Hola”. És més propi del seu lèxic.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada