Sobre la ment, les paraules, els símbols i les músiques

Als últims cent anys, el tema de la lectura s’ha vinculat exclusivament a la capacitat de llegir i escriure (...) Aprendre a llegir (...) ha significat aprendre a llegir paraules (...) Ara bé (...) poc a poc la lectura ha estat motiu de reconsideració. Les últimes investigacions han demostrat que la lectura de paraules no és sinó part d’una activitat humana molt més àmplia, que inclou el desxiframent de símbols, la integració i organització de la informació (...) Efectivament, la lectura, en el seu sentit més ampli, pot considerar-se una activitat de la percepció”.

Tom Wolf

I seguint a Tom Wolf, els terapeutes hem d’aprendre i incentivar als altres la capacitat de llegir la persona i el seu món. La seva paraula i les seves veus (amb les seves energies i músiques), el seu cos (l’escenari on passa i es manifesta tot) i la seva vida (amb els seus símbols). I les seves relacions amb les dels altres. I també amb la nostra (les sincronies). I això ha de començar practicant i practicant l’autoconsciència, l’estudi d’un/a i per un/a mateix/a. Els i les terapeutes han de començar explorant-se a si mateixes. Comprendre’s en cos, ment i ànima estudiant la percepció de la totalitat del camp existencial, del que en diem el dins i el fora. Amb totes les seves sincronies i seqüencialitats (les narratives del sagrat). Ser conscient del món interior i de l’exterior i les seves dinàmiques, que no és altra cosa que la dinàmica del Món. Com s’encadena una seqüencialitat com a història de vida, la narrativa sagrada de la biologia (que vol dir de l’inconscient). Aquest podria ser el llenguatge dels terapeutes, la seva gramàtica. 

Tot allò físic, des del nostre cos, fins una fulla o una estrella existeix. Forma part de la realitat. Ho podem percebre amb els nostres sentits i, per tant, diem que existeix. 

Però què passa amb allò que no percebem amb els sentits? Existeix un pensament? Existeix una idea? Un somni? La CocaCola? La Peugeot? L’Euro? Un unicorn? En Batman? Existeix tot el que imaginem? Doncs sí. També existeix, encara que de manera no tangible. La física i la metafísica formen part del nostre camp existencial i els curanders treballen amb tot aquest material, perquè tant la física com la metafísica es poden simbolitzar. De fet, és l’organització simbòlica el que fa que poguem comprendre el món tal i com el percebem. La nostra ment és simbòlica. De la física i la metafísica en parlarem al volum 4.

I tot allò que percebem, interna i externament de manera tangible o intangible, qui ho gestiona? Què fa possible la percepció de nosaltres, dels altres i del món? Tot el que percebem parteix de la nostra ment. La consciència, allò que se’ns mostra com a realitat física i metafísica depèn de la ment. Sense ment no hi ha percepció. I què és la ment? On és? La ment és el cervell? No, això són les neurones. On és la ment en un musclo? Perquè també percep, no? Què l’anima i fa possible que es comuniqui amb ell mateix i l’entorn? La ment com a intel·ligència vital és quelcom intangible. No deu ser matèria, sinó un altre estat, segurament energia. 

En el cas dels humans, el món és captat pel nostre sistema nerviós a través dels sentits o òrgans sensorials. Quan parlo dels sentits distingiria la següent llista:

La vista, allò que ens permet veure. L’oïda, allò que ens permet escoltar. El sistema vestibular, allò que ens permet orientar-nos a l’espai. El tacte, allò que ens permet palpar. El gust, allò que ens permet saborejar. L’olfacte, allò que ens permet olorar. La interocepció o propiocepció musculesquelètica i visceral, allò que ens permet captar el propi estat corporal. L’exterocepció diguem-ne corpo-visceral, allò que ens permet captar l’ambient subtil (energies). Bé, no sé si els sentits són aquests o no, però penso que la nostra percepció va més o menys per aquí. La última parla de la connexió a camp, i penso que aquesta part tant subtil i no conscient, intuïtiva, arrela en el nostre sistema més automàtic. Em costa d’explicar, però més o menys ja sabeu a què em refereixo. De vegades és una coseta de l’estómac el que diu si la cosa va per aquí o per allà. O aquella sensació a l’esquena que fa que ens girem perquè hem notat una presència. Hi ha qui diu que la intuïció és informació sensorial no conscient. Una mera sensació d’aquesta informació que es tradueix com això, una sensació. Que interessant, no trobeu?  

El cos capta el món sensorialment. I en algun punt d’aquesta comunicació passem de la neurona del cervell al camp de la ment. De la física de la neurona a la metafísica en forma d’energia de la ment. L’exterior i l’interior estan comunicats pel sistema nerviós i, en última instància, per la nostra ment en forma d’energia. Captem el món extern, el món corporal i el món intracorporal. Reunim i integrem totes les informacions amb tota la nostra memòria. Fem una avaluació no conscient, generem una síntesi adaptativa, una conclusió expectativa (una projecció) i el percebem internament conscientment. I tot el que integrem internament de manera no conscient també es projecta externament. L’ombra interna sempre es projecta a la percepció del món exterior. A fora hi ha allò que ens falta i que busquem. Entre una cosa i l’altra m’atreviria a afirmar que la vida sempre és imaginada. La realitat queda molt lluny de nosaltres. Vivim sota molts filtres existencials innevitablement. D’això en vam parlar al volum 2.

La ment, encara que intangible, té les seves capes i estructures. Tot el que captem primer viatja a un pla no conscient. I una part d’aquesta informació, de fet una reelaboració, es manifesta a la consciència. La nostra ment només ens mostra allò que considera útil per viure el present. Per afrontar la vida. La vida busca la vida en tot moment. La millora de la nostra adaptació. Tot allò que no sigui adaptatiu no es manifestarà a la consciència i quedarà reservat al pla no conscient per altres situacions que sí que ho requereixin. Tota construcció de l’experiència està molt ben calibrada.

I com expressem tot allò que percebem? Com expressem tota aquesta energia? Tot el que percebem amb els sentits i tot el que imaginem es pot expressar (que vol dir representar o traduïr) en forma de llenguatge com ara paraules, símbols o músiques, per citar-ne algunes formes. Tot allò conscient i també inconscient que necessitem posar en major claretat surt a passejar voluntària o involuntàriament a les nostres converses, als nostres textos, als nostres dibuixos, a les nostres pintures, a les nostres pel·lícules, als nostres balls, a les nostres escultures, a les nostres músiques, a les nostres representacions teatrals… Necessitem expressar la consciència i l’inconscient sempre busca maneres per trobar el forat i expressar-se, aprofita els canals que oferim a l’expressió conscient per treure material que també és necessari que surti. L’inconscient sempre està calibrant quina informació és útil i quina no per tirar endavant. Sempre sospesa el context i el nostre estat. I posa en marxa les diferents veus amb aquesta finalitat adaptativa. Des de l’adulta protectora fins la infantil creativa i apassionada. De vegades oblidar és protegir i recordar és continuar. I tant que parlo de l’inconscient, què coi és l’inconscient? L’inconscient és natura invisible (un dia vaig descobrir que això ja ho havia dit Carl Jung). I quines estructures té? Quina és la seva arquitectura i funcionament fonamental? Penso que els mateixos que els de la de la natura. Penso que l’inconscient i l’univers operen de maneres semblants. I el cos també. I els seus llenguatges també.

I clinc!!! Exacte. Aquí ja us plantejo la relació entre l’arquitectura i funcionament de l’inconscient, del cos, de la persona, d’una fulla, de l’estrella i de tot l’univers. Penso que els principis universals de l’inconscient tenen una estreta relació amb els del cos humà i la resta de fenòmens de la vida i de l’univers. Perquè són les paraules el que divideixen el món. El món és un. I tant l’art, com la ciència, com la religió, com la filosofia i com tantes altres disciplines que estudien la realitat trepitgen el terra de la comunicació. Totes aquestes disciplines estudien les relacions entre les coses. I són aquestes relacions la clau per comprendre la fontaneria interna de l’experiència. Recordo una conversa que vam tenir al Guuup, un grup d’amics de Sabadell. L’Oriol va penjar un vídeo on apareixia un catedràtic de psicologia recolzant la ficció del TDAH com entitat clínica, reafirmant el que va dir Leon Eisenberg, precisament qui va formular aquest estat de la ment com a trastorn i qui poc abans de morir també va afirmar que aquesta etiqueta era una ficció. Jo era de l’opinió que per mi el llenguatge és el que organitza la realitat i tots els diagnòstics són fórmules del llenguatge per intentar descriure fenòmens que percebem. Però mai descriuen la realitat com és, sinó que són intents d’apresar-la per manejar-nos. Des del meu punt de vista el més rellevant és el sentit pràctic del llenguatge, més que la seva veracitat amb aspiracions d’objectivitat. I en el cas de la medicina, sobretot, si el diagnòstic és útil o no ho és per la persona afectada. Dir si existeix el TDAH o no és emmarcar realitats que són processos, fenòmens que captem i percebem, però que estan definits pel llenguatge en forma de parcel·les. Per mi tot són estats i processos que defineix i emmarca cada cultura. Des del meu punt de vista una etiqueta en medicina està per descriure una realitat propera a la realitat i sobretot útil pel consultant. Realitats que ajudin a la gent a tirar endavant i a comprendre’s millor. Però no a concloure i tancar objetivitats. Perquè no hi ha una única manera d’entendre les coses ni, per tant, de descriure-les. El que anomenem trastorns de la ment es poden metaforitzar de moltíssimes maneres i, en essència, tot parla de conductes. Quan vaig dir això la Lídia em va preguntar si considerava el mateix en l’àmbit de la medicina orgànica, com per exemple el càncer. Vaig respondre que per suposat que existeixen realitats de la ment i del cos. Tot és natura. Però és el llenguatge qui defineix i estructura simbòlicament com entenem aquests fenòmens. La cultura, de cada regió, de cada institució, de cada família, de cada persona… li dóna un sentit. I cal valorar quan és útil i quan no ho és. El mateix fenomen es pot enquadrar de diverses maneres. El càncer es pot interpretar com un atac al propi cos o com un intent de ressolució de l’organisme, de recerca de noves oportunitats. El TDAH i molts altres fenòmens del funcionament de la persona explicats com a trastorns ja han estat definits fa milers d’anys en altres termes o metàfores per diverses cultures mèdiques i no mèdiques, des de les romanes, les gregues, les xineses, les ayurvedes, les africanes, les ameríndies… cadascuna amb les seves connotacions per explicar el mateix fenomen. La psicologia i la psiquiatria han existit sempre, no s’han inventat. La ment humana i no humana funciona molt abans que la psicologia científica. I l’art i la religió van ser les primeres formes per metaforitzar la psicologia humana. Personalment sóc molt crític en com la cultura mèdica occidental actual conceptualitza i aborda els fenòmens de la ment. Valoro positivament la dicotomia entre sabers que aspiren a l’objectivitat i els que aspiren a la subjectivitat. Cal escoltar ambdues veus i orientar-les no només a la veritat sinó, sobretot, a la utilitat per a la vida. El Quim em deia que sempre ho tiro tot cap a la dimensió filosòfica i espiritual. Per mi és essencial reimaginar el que ja coneixem i cal reimaginar el que anomenem espiritualitat i ciència. Perquè per mi no són disciplines tan diferents, ambdues treptigen el terra de la comunicació. Hem dividit l’estudi de la comunicació humana per parcel·les que anomenen ciència, art, religió, filosofia… però en el fons el que estem fent és enfocar el mateix fenomen amb intel·ligències diferents. Espiritualitat és l’estudi de l’esperit, d’allò que anima i comunica l’organisme amb el món. La biologia, l’estudi de la vida, no és diferent del que anomenem espiritualitat. Als laboratoris s’estudia com es comporten les cèl·lules en una proveta de vidre a través d’un microscopi. Com s’interrelacionen entre elles i el medi. I això és estudiar com es comunica la vida amb si mateixa i amb l’entorn. I això és també l’espiritualitat. L’inconscient és la natura invisible i funciona per les lleis de la natura. Comunicació és allò que uneix participant. I tot participa en tot. Penso que dividim massa la realitat en parcel·les. Tota fragmentació és una operació que elaborem per comprendre. I si ens allunyem massa acabem vivint en illes i no ens preocupem per establir ponts, que és el que és la realitat en essència, una unitat. Dividir i unir són filtres cognitius per poder deambular per la vida. La raó és una manera per comprendre, però n’hi ha moltes més. Es comprèn actuant, percebent, intuïnt, emocionant-nos, entrant en un escenari… Pels que ens dediquem a la medicina i ens interessa l’anatomia i la fisiologia del cos humà és fàcil adonar-se que tot això està molt ben fet. L’estructura del cos humà la consideraria una obra d’art perfecta i el seu funcionament un sistema perfectament dissenyat i orientat cap a l’equilibri de la vida. I penso que pels que els interessi la ment també ho notaran en aquesta meravella. I ja que en aquesta entrada ens dedicarem als llenguatges de la cultura, si tot això parteix de la ment humana, ens podem preguntar quina és l’estructura fonamental i narrativa que comparteixen la ment, les llengües, els símbols i les músiques? Vejam si me n’ensurto amb aquestes dissertacions. Suposem que simplifiquem la paraula com a literatura. Les paraules ens remeten a símbols. I això em lliga amb el dibuix, la pintura, la fotografia i l’escultura. I cada símbol mobilitza la ment en una direcció. La ment és energia que vibra a una freqüència que dividiria en harmònica o disharmònica, coherent o incoherent pel nostre inconscient. Que es tradueix en benestar o malestar. I això és la seva música. I si sumem la paraula amb la música tenim la poesia i el cant. I si l’expressem amb un instrument tenim la instrumentació. I si ho fem movent el cos tenim la dansa. I si combinem símbols i paraules tenim el còmic. I més enllà, fins i tot amb sons, el cinema. I què? Em quedo així d’ample? He simplificat molt… però he aportat algunes idees segur. Perquè, per exemple, el còmic, no és la suma d’imatge i text, sinó que és molt més que això. El còmic és un llenguatge que opera i té sentit per si mateix. Igual que passa amb la dansa, que no és la suma de música i moviment. O la poesia, que no és la suma de música i paraula. Cada disciplina artística és suma d’elements, certament, però com passa amb el nostre cos, que és un sumatori de cèl·lules, el tot no és la suma de les parts sinó que escala de nivell i funciona d’una nova manera. Un cos no funciona igual que una cèl·lula malgrat estigui format per cèl·lules. I un còmic tampoc funciona igual que una barreja de dibuix i literatura. Es crea una nova dimensió. Per això en diem “còmic” i no “paraules i dibuixos”. Per molt que ens orientem al filtre perceptiu de les similituts, allò que tenen en comú aquests fenòmens, també convé que ens orientem al filtre perceptiu de les diferències. I aquí l’element que considero fonamental és la funció. Per a què s’utilitza cada llenguatge. La música expressa estats. La llengua es refereix a coses. La música no pot expressar significats precisos i indefinits, a diferència de la paraula, però gaudeix d’una capacitat molt més gran per expressar afectes i induir estats. La música és la reina del com i la prosa la del què. Per molt que volguem expressar un article científic en un tema musical mai aconseguirem comunicar el seu contingut. I en el cas del còmic penso que es poden expressar més idees i matisos que no es poden captar amb la prosa. Un article científic explicat en forma de còmic pot aportar una informació molt més extensa que explicat amb prosa. Perquè el còmic té la capacitat de plasmar matisos de com opera la nostra ment a nivell de fontaneria interna. Les estratègies relacionals que fem internament. A mi personalment em fascina.

Una poesia, un conte, una cançó, un tema, una escultura, una dansa, un còmic… són el resultat, la substància, formada per regles artístiques a partir de la matèria pimera. Hi ha una cosa també molt rellevant. La gran majoria de gent parla. La gran majoria de gent pot cantar. Dic la gran majoria perquè vivim en la diversitat. No tothom té les mateixes capacitats fisico-sensorials. Segueixo, la gran majoria de gent pot representar la realitat en dibuixos més o menys aconseguits, lo suficient per referir-nos a les coses i ser identificades. Tot i que hi ha dibuixos que no hi ha qui els entengui. Que tracem pomes com ous i ous com peres. Però el que me n’adono és que tocar un instrument és una cosa més exclusiva, trobo que requereix unes habilitats més elevades. També pot ser que sigui un tema de com està organitzada l’educació. A nivell tribal la majoria de cultures toquen instruments, tracen dibuixos, canten, parlen… cusen, cacen, ballen… Crec que tot això és un tema cultural, més que biològic. Potser ens hem de preguntar perquè a la nostra cultura hi ha més gent que parla i escriu que no pas que toca instruments. Segurament és perquè és més necessari a nivell adaptatiu per la nostra supervivència. Va, juguem una estona. Donem-nos el permís de posar-nos poètics i filosòfics aquí per orientar-nos a les similituts. La realitat no està fragmentada. La psique humana participa d’estructures més àmplies de relació i història. La ment no és una excepció dins l’univers. És una de les formes amb què l’univers aprèn a llegir-se a si mateix. Anem a traçar una línia que uneixi totes aquestes coses. Parteixo d’una intuïció estructural (osti com ha sonat això). Que hi ha formes, ritmes i dinàmiques que reapareixen des de l’univers físic fins a la vida psíquica. Una mica a lo Gregory Bateson quan formula que hi ha patrons que reapareixen entre ecosistemes, ment, comunicació, art, evolució i relacions humanes. La realitat és relacional i substancial al mateix temps. La ment és un procés ecològic, distribuït, relacional i encarnat. Això implica que els símbols no suren aïlladament fora del món sinó que neixen de patrons corporals i relacionals. I la música, com em va recordar la Sara, no s’ha inventat mai. Ja existia abans que nosaltres en totes les coses. Per tant, ens podem preguntar… Quines diferències i similituts captem quan estudiem l’arquitectura i el funcionament de la ment, dels llenguatges, dels cossos, de les famílies, de les societats i de la natura en general aquí a la Terra i a tot l’univers? Aquí a la Terra com a dalt en el Cel que resen alguns. Si us hi fixeu la realitat és, entre moltes altres coses, narrativa. Tot té una dinàmica històrica. Tot és seqüència. Tot és procés. No hi ha res estàtic desvinculat de ponts com una illa. Tot està unit a tot. La suposada realitat (o en essència, imaginada realitat) i l’experiència subjectiva mai van soles. Posem llum a alguns processos narratius de l’existència. Un univers neix i s’expandeix. Una galàxia gira i es transforma. Una estrella manté un equilibri entre la gravetat que la condensa i l’energia nuclear que empeny enfora. I madura condensant-se, explotant i creant un núvol de gas interestel·lar que generarà noves estrelles i planetes. Una cèl·lula es reprodueix, s’alimenta, incorpora, creix i es comunica amb l’entorn per adaptar-se i resoldre. Una espècie evoluciona per memòria, atzar i adaptació. Una cultura es transforma, genera mites, lidia amb conflictes i s’enriqueix del contacte amb altres cultures. Una família es vincula i es mou per lleieltats invisibles, distribueix rols i transmet. Una persona es comunica dirigint l’atenció a les necessitats internes i a les exigències externes. Es construeix equilibrant el pertànyer i el ser. Un cos metabolitza, es regula, es comunica i expressa símptomes. Una ment simbolitza i interpreta. Una llengua organitza un discurs on un verb transitiu obra una expectativa, el complement directe tanca la tensió i la puntuació modula el ritme respiratori. Una metàfora condensa múltiples significats i un subjecte pot estar ocult. Una música parteix de ritmes i una harmonia amb punts de tensió i ressolució. La dissonància és tensió pendent d’integració. En el còmic les pauses dels carrers (els espais en blanc entre vinyetes) demanen reconstruir continuïtats, imaginar moviments, completar absències i generar una seqüencialitat narrativa ordenada i amb sentit. I amb aquests exemples no parlo d’una gramàtica “idèntica”, però sí de patrons d’organització, de tensions polars, de punts d’inflexió, de girs, de demandes de completitut, de ritmes d’equilibri i desequilibri, de memòria, de transmissió, de transformació simbòlica… D’històries!!! Tot això són guions. I el cos és l’escenari on es tradueix tot això. Perquè la vida es percep encarnada. Sense cos, no hi ha existència. Repeteixo la pregunta com l’allioli. Hi ha una estructura fonamental compartida entre els processos de la fisiologia del cos, la biografia de la persona, l’etnografia de la família, l’etnografia de la societat i de la cultura, la biologia com ecosistema i la cosmologia i astronomia? No busquem resposta sinó que gaudim de somiar en el que suscita la pregunta. I, el que em sembla més interessant, no és aquesta la perspectiva comparativa que utilitzen els poetes i les poetesses? En definitiva, quina és l’estructura fonamental de les històries i de la història? Des de l’inconscient i la seva manifestació divergent en forma d’intel·ligències fins la de l’univers? I com es tradueix això en la salut de la persona? Quines lògiques de camp, de relació, de seqüència i de transformació comparteixen? No és aquesta la perspectiva comparativa que utilitzen els curanders? Un curander i una curandera també són uns poetes de la teràpia. Perquè treballen en percepcions i narratives. I és per això que al llarg dels volums us vaig posant metàfores desperdigades de tots els camps, d’aquí i d’allà, per explicar els principis elementals dels processos de salut-malaltia-atenció/prevenció. En aquest sentit, la teràpia s’assembla a afinar un instrument, a reescriure una narració, a recompondre una música, a ballar una història, a reunir i donar forma en un collage ordenat fragments que estaven caòticament desperdigats. La salut té que veure amb la capacitat de continuar transformant tensions en nous significats, relacions i moviments. Reenquadrar per tirar endavant. Generar una història comprensiva, ordenada i encarnada que connecti amb la vitalitat. Una curandera, no seria només una interpretadora de continguts, sinó una lectora participant de configuracions, una observadora participant de ritmes, una traductora entre llenguatges, una testimoni de narratives, una reguladora de camps relacionals. Una mediadora de narratives encarnades. I l’autoconsciència és imprescindible perquè la terapeuta també és part del camp. És actora participant en tot moment. No observa des de fora. La seva corporalitat, la seva història, els seus símbols, les seves sincronies, formen part del procés de lectura. La terapeuta seria algú que aprèn a llegir les traduccions entre sistemes. De tot allò sagrat. I, en concret, la narrativa sagrada de la biologia. Perquè la vida no és una col·lecció de peces sinó una successió de transformacions. La curandera és una mena de lectora participant de seqüències, de símbols, d’energies, de discontinuïtats, de repeticions, de sincronies, de ritmes corporals, d’estructures narratives. Una mena d’hermeneuta del camp existencial. Espiritualitat en majúscules. Tota relació és llenguatge. Tota relació és narrativa. I no només interpreta i participa, sinó que, i sobretot, permet que la persona es comprengui a si mateixa i que posi a prova les seves pròpies competències d’actuar al món. Les persones consulten a la terapeuta però, sobretot, es consulten a si mateixes a través de la terapeuta. I tot són processos de vida. Històries de vida. Si ens endinsem i ens preguntem qui és el o la guionista d’aquesta pel·lícula existencial tant particular i completa al mateix temps ja som dins el camp de la teologia. Perquè nosaltres som els guionistes de la nostra vida. I també ho és la realitat en si mateixa. El nostre inconscient i Déu són les dues cares de la mateixa moneda. La psique interna i la psique projectada a fora. L’art és externalització del dins. La realitat externa és una externalització, una metàfora entre moltes possibles. Que poc objectiu que estic siguent aquí. Els científics em cruixiran el coll. Com veieu estic jugant a vincular l’estructura seqüencial del funcionament de diferents nivells existencials amb la poètica de l’assistència clínica. L’inconscient com a gramàtica profunda que es manifesta en cada fenomen, des de lo particular fins el tot, en cada nivell. La dinàmica història del conjunt de la realitat a nivell estructural aplicada a la teràpia. I sóc conscient que estic posant llum a la subjectivitat en detriment de l’objectivitat. Però per aquest quadern que parlo de les percepcions de la realitat trobo que es el més convenient a destacar. Torno a replanxar. Al unir totes aquestes línies és natural que ens preguntem si podria existir una gramàtica profunda comuna als diferents nivells de realitat. Perquè la realitat que percebem és també, en part, una construcció projectiva de la nostra ment. Captem la realitat i al mateix temps la construïm. Formem part d’aquesta realitat i al seu torn en som creadors. Compartim les seves propietats i al mateix temps la dinàmica de la nostra ment queda expressada en la dinàmica de la realitat. La realitat que habitem és sempre una co-producció entre món, cos, història i interpretació. El visible també està sostingut per estructures invisibles. Les formes perceptibles de la realitat podrien ser també transformacions superficials d’estructures més profundes. La ment percep, selecciona, simbolitza, organitza, projecta patrons... Però aquests patrons no són arbitràriament inventats sinó que emergeixen també de la nostra participació corporal, biològica, cultural i còsmica. Per això apareix aquesta sensació profunda de correspondència entre ritmes musicals, estructures narratives, processos biològics, dinàmiques familiars, cicles naturals i cosmologies. No perquè siguin “el mateix”, sinó perquè compartim condicions estructurals d’existència. En una sola cèl·lula hi ha memòria, hi ha transmissió, hi ha mutació, hi ha selecció, hi ha ferida, hi ha reparació, hi ha mort i hi ha renaixement. I la psique humana sembla organitzar-se per principis similars. El trauma, per exemple, és una ruptura de seqüència, alguna cosa queda congelada fora del flux narratiu. La salut potser és la capacitat de mantenir un metabolisme narratiu. És a dir, poder regular tensions, simbolitzar, integrar i fer circular l’interior i l’exterior, transformar, reescriure, connectar parts dissociades… Metabolitzar l’experiència i que la vida es narri a si mateixa. El psiquisme funciona musicalment amb ritmes, repeticions, tensions, pauses, modulacions, ressonàncies. Una sessió terapèutica no és només semàntica. És prosòdia, és tempo, és respiració, és sincronització nerviosa. L’inconscient sovint apareix primer com a música abans que com a significat. I cada paraula evoca imatges, símbols que connecten amb altres camps més grans situant el jo a un nivell ecològic. No vegis. Estic fent amb una mena de psicoanàlisi ecològica, una hermenèutica sistèmica i una fenomenologia narrativa del cosmos i els seus nivells com entitats vivents. Una gramàtica de les transformacions i una teoria de correspondències. Però no ens posem seriosos. Tot són especulacions. Repeteixo, això és una teoria, un esquema per entendre’ns, però no la realitat en si mateixa. Mera pedagogia per funcionar i incentivar la creativitat. Relaxem-nos i seguim vivint. La realitat no és una col·lecció d’objectes estàtics sinó una xarxa de processos relacionals que es transformen històricament. La ment humana, en tant que part d’aquesta realitat, comparteix patrons d’organització amb la vida, el llenguatge, la cultura i la natura. Per això podem reconèixer analogies estructurals entre diferents nivells d’existència: ritmes, tensions, seqüències, crisis, memòria, transformació… La pregunta final i relacionada amb la filosofia de la salut, és la següent: Com es manifesta l’inconscient en cada nivell de l’existència? I sobretot: com afecta això a la salut, el patiment i la possibilitat de transformació? I què té que veure tot això amb com s’orienten i es relacionen els curanders i curanderes? Com veiem l’estructura de la dinàmica de l’univers manté una correspondència amb l’estructura de la dinàmica de la vida. La natura té les seves lleis i processos. L’inconscient és la natura invisible i també té les seves lleis i els seus processos. Un d’aquests principis és que la vida busca la vida. El terra que trepitjen tots els nivells de la realitat és l’amor a la vida. La vida sempre busca la salut. I si parlem de salut com a sinònim d’equilibri i harmonia, quina relació hi ha entre l’harmonia del cos, la percepció d’harmonia a la vida (l’amor), l’harmonia de l’univers, l’harmonia del llenguatge, l’harmonia del símbol i l’harmonia de la música? De tot això en parlaré al volum 3 d'"El Quadern del Curandero" dedicat a l'estudi de la paraula, el símbol i la música.