Quan l’amor desfà els nusos

Recordo el cas d’una noia que vaig anar a visitar sortint d'una sessió de marxa nòrdica.

Em va explicar que tenia problemes amb el seu fill. Que ell no feia res per tirar endavant. Vivia a un apartament de sota la casa i ella li procurava el menjar per subsistir. El marit estava tot el dia fora de viatge i la filla gran ja s’havia emancipat. Però ell no feia cap pas per marxar de casa i a ella això la tenia molt amoïnada. No estudiava ni treballava. S’havia tret feia un any un cicle formatiu a una acadèmia de Girona. Però ell es queixava que la mare l’havia obligat a estudiar-ho, que ell no volia allò. Havia provat d’apuntar-se al gimnàs però al cap de dos dies ja no hi anava més. La mare explicava que era un noi molt aplicat i carinyós. Que tenia molt bon cor. Però que també havia viscut molt de trauma de petit, molts de canvis de residència per motius d’exili i laborals, i que això el tancava molt en si mateix. No s’expressava i s’ho quedava tot per ell. Quan venia la germana ordenava i netejava l’apartament, però al dia dia ho tenia tot fet un Cristo. Ell era capaç de mantenir un ordre si s’ho proposava, però la tendència actual era de deixadesa. També fumava marihuana. Aquesta situació li afectava molt a ella. Fins i tot físicament. Se sentia molt feble i adolorida. Colapsada. No dormia bé per la nit i l’inundava una gran tristesa. El marit i la germana li deien que el que havia de fer era fer-lo fora de casa i que s’espavilés. Aquesta opció li trencava el cor i sentia que possiblement sí que havia d’emprendre el vol però que fer-lo fora de casa no era la manera, calia fer alguna cosa abans. També em va comentar que ell es mostrava violent amb ella però que de seguida es disculpava i li demanava perdó. Ella sentia que l’havia de protegir i al mateix temps que havia de fer el possible perquè marxés i s’emancipés. També em va comentar que des dels 14 anys havia viscut sobrevivint i que a casa seva havia ocupat el lloc de germana gran cuidant de tothom. Era una supervivent i una cuidadora dels altres. Una persona molt forta. Segons ella molt cagada, perquè no era capaç de vetllar per ella i mirar dins seu. Jo li vaig comentar que la posició de cuidadora de la tribu era un rol que calia valorar. La lleieltat parla de l’amor als altres. Però potser el seu inconscient li recordava que també calia considerar l’amor propi, la cura de si mateixa. Segurament la nena estava molt negada i estava fent toc-toc per manifestar-se en forma de somnis i símptomes corporals. La vida demanava recuperar la vitalitat perduda. Ser completa. La passió de la nena i la protecció de l’adulta. La segona la tenia molt freqüentada, molt coneguda. Ara convenia explorar la primera. Segurament el seu fill no marxava de casa perquè una part d’ell sentia que havia d’estar a prop de la seva mare, possiblement per protegir-la. El fill prenia de la droga la dosis de satisfacció per sentir-se viu. Per mantenir la vitalitat. Ell vivia pendent de l’estat de la seva mare i d’una banda l’atacava com a conducta brutal de dir-li que estava enfadat i, al mateix temps, sentia que volia que la seva mare estigués bé, demanant perdó. Ell era el símptoma que alguna cosa estava pendent de resoldre’s a a casa. I segurament tenia un rol de cuidador o terapeuta dels altres. Vaig proposar a la mare la tasca de dedicar la dosis més baixa possible a fer alguna cosa per ella mateixa. Alguna cosa que atengués la nena que portava dins seu. I calibrar quins moviments generava aquest gest a la resta de membres de la tribu. Què passava quan ella relaxava el rol de cuidadora de la consciència familiar i pujava l’atenció a la consciència individual. Què li venia de gust fer per ella quan no s’esperava res des de fora. Quan no rebia cap demanda externa. Ella em deia que quan no havia d’atendre res ni a ningú no sabia què fer. Passava l’estona i no sabia com dedicar-se a si mateixa. Jo li vaig comentar que el silenci és un pas previ a la creativitat. Convenia anar visitant aquest estat, encara que li semblés que perdia el temps. No fer res és una bona manera per recuperar el contacte amb un mateix. Convenia reorientar les energies de fora a endins. Això sí, li vaig recalcar que ho fes a la dosis més petita, la que estigués sota el seu control. Ens tornaríem a veure al cap de 15 dies.

Aquest comentari de “no sé què fer quan tinc temps per mi” és molt recorrent a la consulta. L’he sentida dir de la boca de moltes dones que habitaven en el rol de pal de paller de casa. Tota una vida dedicada als altres les havia portat a oblidar-se de si mateixes. Elles i elles al món. 

També recordo el cas d’una senyora belga que em va visitar a l’aparhotel per un dolor al genoll a finals de maig. Feia dos mesos que li feia mal. Havia començat a la cara lateral externa i després va saltar a la interna estenent-se per tota la cama. També sentia pressió redere al forat popliti. Segons ella no havia fet cap gest estrany que li fes pensar amb cap lesió, potser algun estibada amb el gos però res en clar. S’havia fet una radiografia i li havien dit que no li veien res. Estava pendent d’una ecografia pel dia 10 de juny. Ella creia que tenia una tendinitis de la pota d’ànec i una lesió del múscul popliti. Li vaig fer les proves lligamentoses i meniscals. Així com palpació de lligaments, menisc i ventres musculars del genoll, la cuixa i la cama. El dolor es manifestava només amb la palpació dels tendons de la pota d’anec a nivell d’inserció, múscul popiliti, soli i part superexterna de la ròtula. Li vaig preguntar quan va començar a sentir les molèsties i em va comentar que cap el mes de març. Precisament quan va arribar el seu marit de viatge. A partir d’aquí la conversa va canviar de to i em va parlar de la relació que mantenia amb el seu marit i els seus fills. Ho va vincular amb uns diverticles que va diagnosticar poc després de divorciar-se. Va parlar de somatitzacions. De com la tribu li afectava a la seva vitalitat. I que només se sentia bé sola. Ara a l’estiu tornaven a venir a casa. I només d’imaginar-se altra vegada anant a comprar, preparant dinars i atenent els néts ja es posava neguitosa. De fet, també havia notat un dolor al braç del mateix costat des del mes de març. Li vaig comentar que confiés amb les seves intuïcions, que defensés la seva vida. Ella em va comentar que aquest estiu posaria límits. Que ara necessitava mirar pel seu benestar. També li vaig parlar de la lleieltat i la llibertat de ser. Ella em va parlar de la seva part artística, la vitalitat que recordava que li aportava l’artista que portava dins i que es va manifestar en moments de soltera. Vam quedar que deixés passar uns dies seguint aquest impuls i que després ja en parlaríem. També li vaig compartir un podcast de La veu del curandero on parlava de l’alegria de ser.

Som éssers tribals. La ment opera depenent dels vincles amb qui estem units. El cos reacciona segons les relacions que mantenim amb els nostres vincles de pertinença. El comportament del cos esdevé un reflex de les nostres relacions. De com ens comuniquem inconscientment amb els demés. I cadascú ocupa un rol a la tribu que la manté estable.

Quan entrem en un escenari físic o simbòlic (imaginari) captem i habitem al cos (i per tant a la ment) una informació determinada. En diem connexió a camp.

Cada espai ens obra una informació i en tanca una altra a nivell conscient i inconscient. El teatre. La pròpia casa. Un santuari. Un museu. La feina... Qualsevol espai ens connecta amb unes coses determinades. 

Tots tenim múltiples "jos, subpersonalitats o identitats" que mostren la seva veu en les situacions que la ment considera pertinents segons l'escenari i els vincles de pertinença on i amb qui ens movem. Tot està molt ben calibrat. 

Els nostres cossos reaccionen d’acord a les ordres de l’inconscient de manera automàtica i involuntària. Cada espai fa que el cos reaccioni diferent i fa que afloreixin diferents cares del "jo".  Els escenaris inconscients on ens movem són diversos.

La familia actual i els ancestres són els sistemes que tenen major impacte. També els vincles amb amics, companys de feina... Qualsevol grup on ocupem un lloc genera una reacció corporal en nosaltres. En diem inconscient col•lectiu. Es nota a l'ambient, són sensacions que costa de posar paraules. Intuïcions. Canvis de pes, tensions, moviments involuntaris, pensaments...

La ment inconscient sosté relacions. El cos manifesta barreres, processos vitals interrumputs. Ferides emocionals. Injustícies i dolors... 

Caminem per la vida amb moltes càrregues i ales que s'escapen del nostre control. Sobretot de la nostra tribu. Són actes d'amor als nostres sistemes. "Jo carrego lo vostre". Per fidelitat i lleieltat. Per ocupar el nostre lloc dins el clan. Convé remarcar que heredem aprenentatges de tot tipus. Recursos, tresors, habilitats, aprenentatges. Sempre portem el clan sencer en nosaltres. 

Típicament la psicogenealogia s'ha orientat a les ferides i les càrregues que arrosseguem de l'arbre familiar però no hem d'oblidar qué és també de la tribu d'on hem adquirit les millors espases i els millors tresors per afrontar i gaudir de la vida.

El cos és la viva i permanent expressió d'aquests processos. Molts símptomes i percepcions físiques (dolor, pes, formigueig, fred, pressió, tibantor, força o debilitat...) tenen que veure amb aquestes coses. 

L'amor desenreda nusos, fa caure barreres i fa fluir l'energia entre les relacions. Sana. La vida cura la vida malgrat cadascú té la seva pròpia tasca. El que mamem i aprenem a la vida ho retornem altra vegada a la vida destilat per la nostra essència. És el cicle vital. L’aigua del riu surt del manantial i baixa cap el mar. 

A la consulta la persona sempre porta les seves narratives al cos, del que es diu i del que no es diu. I hem de saber que la cara que mostra és la que té el permís inconscient perquè surti. Redera d’aquesta façana hi ha moltes altres cares ocultes que ningú els ha donat el permís perquè es mostrin. De vegades la teràpia permet que treguin el nas. Tot allò que amaguem és ple de vida. Les persones som molt lleials als nostres clans. Ens hi juguem l’exili i en ell, la vida. No ho oblidem. És molt fàcil jutjar la gent. Convé calibrar en quines regles del joc es mou cada peó, alfil, reina, cavall o torre.