Mediació entre la raó i la intuïció

És recomanable i necessari tenir conceptes preconcebuts de la vida. Els manuals de valoració i diagnòstics, les pautes d'assistència i d'altres esquemes i models ens ajuden a apresar els successos que fan patir les persones i esbossar estratègies de solució.

El mètode que proposo per assistir les persones manté una estructura de medicina clàssica que consta de diverses fases, més o menys marcades, passant per una valoració o comprensió de la situació problemàtica mitjançant un interrogatori i una exploració física; un diagnòstic útil (és a dir, que orienti a la solució) de les estructures, funcions i ocupacions afectades; un raonament pel disseny del pla d'acció o estratègies de solució; l’execució de les preescripcions o comprovació de les competències al actuar al món; i finalment la revisió dels resultats. 

Durant aquest procés estructurat i metòdic hem de tenir present que ens trobem davant de dues realitats. La del consultant, qui ha d’extreure la millor intuïció de solució sobre el seu problema. I la del terapeuta consultat, qui ha d’extreure la millor intuïció d’interpretació i de solució terapèutica per ajudar al consultant des de dos punts de vista: ajudar-lo indicant-li la que el propi terapeuta considera que és la millor solució; i ajudar-lo a que el consultant trobi la solució per si mateix. 

És per aquest motiu que cal remarcar que la metodologia serveix per incentivar la creativitat i saviesa de l’inconscient de consultant i consultat. Convé romandre atents a percebre els detalls i retrassar tot el que poguem l’elecció racional de la tècnica i la interpretació, estar en contacte amb la realitat present. El procés terapèutic és com un procés orgànic. L’ordre previst mai és definitiu. La persona planteja constantment pistes, indicis, ramificacions, combinacions, diàleg… que condueixen a un desenllaç creatiu ple de vida. La teràpia s’assembla més a una improvisació controlada de jazz que a una fàbrica de cotxes en sèrie. No hi ha receptes màgiques d’ordenació dels fenòmens vitals. No tinguem por a transgredir les regles quan la situació ho demana. Per donar llibertat al consultant el consultat ha de perdre la por. Com deia Frenhofer, “cal insuflar l’ànima a la tasca”. Que no s’apagui la torxa de Prometeu. La persona sempre s’ha de tractar tocant-la amb la flama celeste.

Arriba un moment en tota pauta d'assistència que la mateixa situació demana que es deixi de banda i s'obri un espai a la presència, a algo més que se surti de les directrius prèviament formulades. Els protocols enfoquen allò que es vol estudiar o intervenir, però perden visió de camp. Convé estar oberts a les possibilitats que ens demana cada moment. Convé deixar-se inspirar per l’ocasió. Ser creatius. Seguir el Tao, la corrent de l’aigua del riu. No fer massa cas a les regles tancades. Tot depèn del vincle que tinguem amb la persona. Si tant el terapeuta com, sobretot, la persona afectada tenen el presentiment que el protocol falla convé sortir-ne i deixar que els fenòmens del moment orientin les accions a seguir.

Des del meu punt de vista, el millor pla d’acció ha de ser flexible perquè permeti atendre la demanda del moment present. A l’assistència ha d’entrar en joc la lògica de la raó i també la veritat de la intuïció.

Si les tècniques estan ben apreses, serà l’experiència concreta qui suggereixi la tècnica adequada a utilitzar, la qual aflorirà a la ment del terapeuta en el moment adequat.  Fins i tot les muses, símbol de la inspiració, van aprendre d’Apol•lo l’art de la poesia. 

La millor opció, al meu entendre, consisteix en saber cavalcar amb les dues intel•ligències i fer-ne una síntesi. El problema és que massa sovint passem per alt la segona tesi intuïtiva i hiperconfiem amb la racional. Convé escoltar quin missatge té més força, no només si és lògic o bonic. Vladimir Nabokov exigeix a una bona novel•la “una combinació de precisió poètica i intuïció científica”. Valéey elogia d’Edgar Allan Poe la combinació de “lògica i imaginació, de mística i càlcul”. 

L’acte terapèutic és una barreja do i treball, de talent i tècnica, d’inspiració i d’ofici, de geni i de competència, de màgia i disciplina. A partir d’una predisposició natural inicial, la teràpia es pot culturalment aprendre i perfeccionar: natura incipit, ars dirigit, usus perficit. Aquest és el missatge essencial d’Horaci.

Això ens porta a la següent pregunta: qui pauta les sessions el terapeuta o el consultant? 

Pels qui us agrada Bola de Drac Súper, us pregunto:

Quin és el nivell més fort d’en Son Goku? L’Ultrainstint, una capacitat que li permet reaccionar de manera automàtica sense pensar fregant el nivell dels déus. És a dir, es deixa dirigir pel seu inconscient. Aquesta forma d’intel·ligència és la primera que adquirim a la vida. Filogenèticament parlant és la més antiga. La intel·ligència vital, la que parteix directament del cos. Els nens més petits i la resta d’animals (especialment els menys complexos a nivell cerebral i de sistema nerviós) es comuniquen amb si mateixos i amb el món des d’aquesta forma d’intel·ligència. Les formigues, els ocells, les serps, els cabirols… detecten el canvi de temps molt abans que plogui. És la més ràpida. I la més difícil de domar. Si recordeu el volum 1 us vaig parlar de l’estimulació dels sentits com a via per connectar amb la intuïció. Percebre per deixar de pensar, i per intuir. Els nens utilitzen la intel·ligència sensorial en primera instància, són grans captadors d’informació sensorial. Capten el món en forma d’imatges, sons, sensacions, olors i sabors. L’instint o la intuïció és un pas previ a aquesta forma d’intel·ligència. Des del meu punt de vista la diferència pot raure en si aquesta informació apunta al camp no conscient i també traspassa al camp conscient en forma d’impromta sensorial. Una cosa és captar l’entorn de manera instintiva sense ser-ne conscient i reaccionar, com els nens durant els primers mesos de vida. Els nens dels 6 mesos als 2 anys són molt sensorials però també més conscients i avaluatius. L’instint, la intuïció, les “corazonadas” no fallen. Convé que confiem amb el nostre inconscient, qui sempre vetlla per la nostra vida. Convé que confiem amb nosaltres mateixos.           

Quan algú entra a una consulta ve a buscar una solució dins seu. No s'equivoca. La persona ve a buscar alguna cosa que pot trobar a la consulta. Pot ser per validar o per refusar una sospita. Inconscientment, rescata allò que li interessa. Si estem atents a percebre i frenem l'impuls d'interpretar o d'intervenir ens adonarem que la persona  presenta tot el material de treball del problema i de la solució.  La mateixa sessió farà que afloreixi a la ment del terapeuta la millor estratègia a seguir entre el conjunt dels recursos que té apresos i que porta dins seu, al cos, abans que cap protocol preconcebut. 

El protocol ordena però pot perdre de vista aquestes subtileses. Convé una mica de presència i naturalitat també. Tant el qui atén com qui s'autoatén convé confiin amb les pròpies percepcions internes. Estem massa acostumats a guiar-nos únicament per les referències d’autoritats externes.  Tanmateix, la realitat és més complexa que els models que la volen descriure. Tot model és una construcció social i metodològica provisional que ha de ser referida contínuament a la realitat dels processos. El model ha d'estar obert a reformular-se contínuament tant en les seves característiques com funcions. La realitat és tossuda i s'escapa de les gàbies mentals amb què l'estructurem. Convé estar atents a percebre els detalls i retrassar l’elecció racional de la tècnica i la interpretació. Cal estar en contacte amb la realitat present, més que en realitats preconcebudes que la puguin reenquadrar.

En tot moment tenim milers de milions de cèl·lules cerebrals funcionant que ens ensenyen tot allò que hem d’aprendre d’acord amb la situació que percebem. Les persones reprimim o oblidem el que sabem per un motiu o un altre com a mecanismes de preservació de la vida. Però en tot moment tenim gran part de la informació emmagatzemada a la nostra disposició. No podem ser conscients de tot el que sabem en tot moment. La nostra ment selecciona o fa conscient la informació que ha avaluat com la més adequada per adaptar-nos a cada situació. Calcula aquestes operacions de manera mesurada.

Podríem afirmar que en el fons la ment de la pròpia persona sempre sap més d’ella que el que pugui arribar a saber qualsevol terapeuta extern. Encara que no en sigui conscient. Convé respectar la intel·ligència dels fenòmens de la vida. La mateixa que opera en tots els processos vitals de la natura, incloent l’evolució. I sóc conscient dels límits i excepcions del que estic dient. Però en la majoria de casos funciona així.

La ment sempre està a la nostra disposició per tirar endavant i és increïblement hàbil per trobar solucions si estem connectats al cos. Sobretot tenint en compte que l'avaluació de la situació com a “problema” ha sigut construïda per ella mateixa. Tot problema és en si mateix un intent de solució. Mediteu sobre la relectura. 

Tota debilitat sempre trepitja el terra de la fortalesa. És una qüestió de dosis. Tots els paranys, psicotrampes i embolics en els que ens fiquem són conductes de solució d’acord amb la informació que hem agafat. Tot símptoma obeeix a una intenció beneficiosa de vida, no a una pulsió de mort.   

La ment sempre està predisposada a trobar la millor intuïció de solució d'entre el caos de calaixos subconscients i inconscients on guardem els fulls de recursos i estratègies d'aprenentatges apresos a la vida. 

És per això que prèviament a la visita recomano als consultants que preparin el seu estat personal. Això facilita que el seu cos i la seva ment accedeixin, trobin i posin en marxa la millor manera de resoldre el problema, bé sigui una dificultat que afecti al seu cos com qualsevol altre aspecte de la vida. Primer empoderar. Després explorar. 

La intuïció es pot traduir com una senyal enviada des de la part profunda i no conscient de la ment i que aflora a la part conscient amb la intenció de connectar amb una solució davant una adversitat que vivim en aquest moment. 

Llegint el llibre Història de l’art de Ernst Gombrich us remeto al Museu Nacional del Bargello, a Florència. Allà hi trobareu una estàtua de bronze que em crida l’atenció. És el Mercuri, el missatger dels déus, de l’escultor flamenc Giambologna. S’enlaira empès pel vent del sud. Si us el mireu bé sembla que floti. 

Si els déus representen les veus que habiten en nosaltres, Mercuri podria representar la intuïció, aquella força que envia el missatge més adequat de cada veu segons quina sigui la situació que ens trobem al davant.

En Bernardo deia que “la funció principal de qualsevol teràpia és que la persona posi en major claretat les intuïcions de solució que porta inherents en el moment que es presenta la dificultat”.

En Bernardo també ens va fer un incís: 

“També cal preguntar-se si realment desitjo solucionar els meus problemes. Sovint desitgem resoldre les nostres dificultats, excepte quan aquestes porten algun avantatge, més o menys ocult, que fa que les mantinguem. De vegades aconseguir allò que desitgem pot portar-nos altres dificultats”.

I com podem fer punta a aquesta habilitat innata?

Sento un ocell i oblido tot el que sé, deia Confuci.

Per sota del radar de la consciència sempre ens acompanya més o menys despert aquell sentit agut que ens orienta ens impulsa i ens mou cap una banda o l'altra, cap a prendre aquesta o l'altra decisió.

És una sensació profunda que marca el propi cos en el present, més enllà de qualsevol raonament, més enllà de qualsevol sentiment, més enllà de la consciència.

És tant essencial que sembla que formi part inherent de tot allò que és viu. En podem dir intuïció, intel•ligència corporal, intel•ligència vital. Una senyal projectada des de l'inconscient en el present. Aquesta capacitat habitualment encerta, fa avançar, rarament falla. És per això que convé tenir-la el més ben afinada possible.

Et proposo la següent activitat per entrenar-la. De manera intuïtiva és dels exercicis que més vegades he utilitzat.

Agafa un paper en blanc i planteja una dificultat que et preocupi en aquest moment de la vida.

A continuació dedica't un temps per tu i surt a escampar la boira al camp, a l'aire lliure.

Camina i camina i busca un fenomen que et cridi l'atenció.

És possible que d'entrada el provis de buscar des del cap. Canvia i deixa't guiar per l'instint, pel que et marqui el cos.

Per reorientar l'energia de la ment al cos et recomano que despertis la teva sensibilitat, els sentits. Et proposo 2 alternatives:

1 Connecta amb tu, percep les sensacions del teu cos. La respiració, les tensions musculars, l'activitat dels budells...

2 Connecta amb l'entorn, percep els matisos que captes de fora. Imatges, sons, sensacions, olors i sabors.

Segueix l'impuls, explora'l i observa cap on et condueix. Segurament serà el més interessant.

El cos posseeix una profunda saviesa natural. Com va afirmar Nietzsche:

“Hi ha més raó al teu cos que a la teva millor saviesa. En la mesura que reconeixem aquesta saviesa inherent al nostre cos, aleshores ens disposem a escoltar-lo, com ho fem quan ens parla qualsevol persona que volem o que ens importa”.

Connectar amb la intuïció té que veure amb orientar l'atenció als detalls de les percepcions en detriment de les interpretacions. Baixar del pensament del cap a les sensacions del cos.

Si  raonant no trobes la solució... Connecta perceben-te a tu i al teu entorn. 

La Mònica, una psicòloga de Palafrugell, em recitava aquest mantra mentre em percutia diferents punts energètics del cos: 

“Encara que em senti (X) m’accepto i m’estimo. I deixo de sentir-me (X). Perquè encara que no sàpiga com fer-ho, el meu cervell, que sí que ho sap, m’ajudarà”.

Retorna al full de paper. Què canviaries?

I com em diu la Pepita, una clienta que venia a visitar-nos al consultori:

“Alerta a l'alerta”. La Pepita era molt bona dibuixant i pintora. Em va ensenyar a copiar mantenint les proporcions d’allò que volia plasmar al paper. L’exercici consistia en fer una fotografia, traçar línies i després traçar les mateixes línies al paper. A partir d’aquí només calia anar copiant mantenint els traços dins la quadrícula. També recordo que quan sentia dolor a alguna part del cos la primera solució era posar-se la planxa quan encara no cremava al damunt. Deia que aquella escalfor li treia moltes dolències.

Seguint aquesta linia, us aconsello que abans d’entrar en matèria prepareu el vostre estat personal per rescatar aprenentatges que ja porteu en vosaltres. La vostra família d’ànimes us aconsellarà amb molt d’encert. 

Posa atenció als sentits: PERCEP i SENT. Com fa el Dr. Milton Erickson quan indueix la hipnosi, primer a fora. Observa, escolta, nota, olora, saboreja… el teu entorn. Posa atenció a la sala on et trobes. Després, en segon lloc, a tu. A la teva respiració. Al teu cos. Busca presència i contacte amb la realitat. I ves interioritzant.

També et proposo que toquis, que remenis, que t’expressis amb les mans i amb tot el cos. Balla. Pinta. Dibuixa. Escriu. Cuida l’hort. Cuina. Bada passejant. Fes exercici. Practica sexe. Medita. Juga... Amb atenció al què estàs fent. 

La Càndida m’animava a que confiés amb el que està passant. Em deia amb una veu i uns ulls que era impossible que mentissin: 

“Tot està molt ben fet, creu-me”.

Salvador Pániker per la seva banda deia que les columnes de la paideia eren la curiositat, la confiança i ensenyar a aprendre.