Dolor i Dolors

 Avui mentre feia un massatge a l'esquena de la Dolors li he preguntat:

- I per què et dius Dolors? Quina és la història del teu nom?

I m'ha contestat:

- Perquè la meva àvia es deia Lola. 

- Ah! Clar! No havia caigut que Lola és Dolors. 

- De fet jo em deia Dolores perquè antigament no es deixava posar el nom en català. Però a la que vaig poder m'el vaig canviar. De fet mai m'ha agradat el meu nom. El dolor no és una cosa bona.

- A no? Per què?

- Doncs no sé, no hi ha ningú que vulgui tenir dolor.

- Doncs jo sí. Què seria de la nostra vida sense dolor? Estaríem tots en perill de mort. El dolor serveix per protegir-nos i gràcies a ell seguim vius.

- Bé, no m'ho havia plantejat mai així.

- A mi m'agrada molt el teu nom. Dolors és un nom potent i parla d'una de les coses més rellevants de la vida. Té molta profunditat. És essencial. Penso que convé valorar-lo i posar-lo en un lloc molt digne. El dolor és un fenomen vital, sagrat diria jo. Sort en tenim del dolor.

Després ha vingut la Maria Luisa pel seu dolor ciàtic que li baixa des del gluti mig fins redere la cuixa. Ella porta més de 20 anys diagnosticada de fibromiàlgia. Mentre parlem de la història del diagnòstic em comenta:

- Recordo que quan vaig anar per primera vegada l'Associació de Fibromiàlgia tothom plorava i plorava mentre explicava les seves misèries. I jo els deia "tampoc n'hi ha per tant no? No s'ha mort ningú! Estem totes vives". I posava una mica d'humor a l'assumpte. Deia "jo i la fibromiàlgia, mi fibro y mi algia que digo yo, siempre vamos juntas, ya somos amigas". Penso que si Déu existeix, que jo hi crec, m'ha posat en aquest camí per algun motiu que només ell sap. És la meva via espiritual. I sóc capaça de passar-me estones llepant-me les ferides tancada a casa estirada al llit amb el llum apagat i també de sortir a ballar, anar al gimnàs a fer peses o a cantar amb les del karaoke. El que no vull és parar. Això és el que em fa por d'aquesta lesió del gluti. Que veig que porto unes quantes setmanes i no marxa. Una senyora em va comentar que la fibromiàlgia té que veure amb les emocions que ens guardem dins i que no experessem. Jo sempre m'ho he quedat tot per mi. No vull molestar als altres. Hi ha gent que fa drama de tot. Penso que no cal fer un drama del drama. De fet quan porto l'autobús hi ha una senyora que sempre s'està queixant i explicant les seves penes. A mi no m'agrada això. 

- I per què no? Què és el que et molesta de la veu victimista? De la veu símptomàtica? De la quejica?

- No sé, no m'agrada atabalar als altres ni mostrar les meves misèries. De fet quan vinc aquí a la consulta vinc i t'explico els meus mals i allò que em fa patir, però només ho faig quan vinc aquí. Perquè tu em fas preguntes i jo deixo anar. Però a fora no em queixo mai de res. 

- Doncs a mi m'agrada la veu simptomàtica. La trobo molt important pel nostre equilibri psicològic. I la teva és molt propera a la veu passional i humorística. Toca de prop el clown. M'he fixat que tens el do de posar bon humor a les coses. Tens una habilitat especial per convertir la tragèdia en comèdia. Un art diria. La teva veu adolorida la trobo molt bonica. Penso que una vida humana és plena de personatges, de veus, d'energies, d'intel·ligències... i totes tenen el seu paper dins la nostra gran obra existencial. En tota història ben construïda ha d'haver-hi un malvat i també un heroi sinó el relat perd xixa. Calen ambdues dualitats perquè hi hagi moviment. La confrontació genera el moviment de la història i mobilitza la reconciliació. Pels orientals la vida no té que veure en buscar la felicitat, sinó en reunir les dualitats. La satisfacció a la vida no parteix d'allò bonic, sinó de la completitut. Un relat, una història vital és completa. Jo de vegades pregunto a les veus més negades per la cultura que m'aconsellin en situacions que visc actualment i que he d'afrontar. Per exemple la veu desllengada em recorda la importància de la veritat. La veu guarra em recorda que un també és molt feliç quan s'embruta els dits. La veu més porno em recorda l'alegria del sexe i el plaer dels sentits. La veu més quejica em recorda que és important expressar l'altra cara de la moneda, fer una mica de teatre de la tragèdia és molt terapèutic. La tragèdia és molt rellevant en la història de l'art, igual que la comèdia. La veu més malvada em recorda que no sigui passarell i que sigui més astut per defensar la meva vida. En fi, cada veu té la seva a dir. I cal expressar-les, treure-les a passejar en l'escenari adequat. Tot està permès. Tot a la dosis adequada és rellevant i convé no negar cap veu. Per alguna cosa la vida ha fet que existeixin i que aflorin en determinats moments. El problema és quan una veu agafa massa el protagonisme de l'obra i esdevé una tirana. Convé ser democràtic en el teatre de la vida. La ment està molt ben feta. L'inconscient és complet.

Com em recordava la Maria Luisa cal acceptar les coses com succeixen. Acceptar la vida com és. Com fan els animals. Sense moral que divideixi la realitat en coses bones o dolentes ni paraules que la fragmentin. La realitat és. Com viu un cocodril? Com percep el món? El dolor forma part de la vida. Pariràs amb dolor resava el manament. Cal integrar les polaritats i no donar-lis l'esquena, sinó esdevindran el focus de patiment.