Curar imposant com Asclepi o persuadint com Hipòcrates
A les estones més lúcides desitjaria reconnectar-se amb l’alè vital, aixecar-se del fang del dolor, reconèixer la vida que batega dins seu (...), però encara està massa tocada. No es veu amb cor d’alliberar-se de la sensació d’ofec ni de canviar l’estat d’insatisfacció que la inunda. La tristesa li encongeix el cor i els ulls, i no sap quan podrà reobrir-los.
Ànima de tramuntana, Núria Esponellà
Com anem deambulant pel món? Anem amunt i avall amb el cos ben nutrit i hidratat? Ens notem desperts i descansats o bé ens falten hores de son? Com respirem? Com col·loquem el cos? Amb quina postura? Com ens sentim la carn? Quines parts pesen més? Quines van lleugeres? Quines sensacions sentim al cos? Anem oberts amb la vista al fons a l’horitzó o tancats mirant avall al terra? Encarem la vida més aviat tristos, contents, enamorats, porucs…? Potser una mica de tot…? I quan se’ns presenta aquesta dificultat en concret, quina emoció agafa les regnes? Què ens diem a nosaltres mateixos? Com ens relacionem amb nosaltres? I quina energia i vitalitat ens empeny endavant o ens frena protegint-nos? Ens mirem aquest tema amb el got mig ple o mig buit? Més somniadores, més realistes o més posapegues? Ens maneguem de manera ordenada, segura i controlada o bé tot plegat és un campi qui pugui descontrolat? Com ens orientem? Què fem i què deixem de fer quan ens passa això? Què fem compulsivament? Des de quina posició encarrilem la vida? Qui som nosaltres al afrontar aquesta adversitat? Quines veus es manifesten? Què hem construït per propi compte i què portem que la resta de la tribu ens ha regalat? En quins escenaris més grans que nosaltres ens movem? Com ens relacionem amb els altres? Com percebem els espais? Des de quines a perspectives? I el temps? Com veiem el passat i el futur? Com sentim el present? A quina velocitat? Què ens motiva i ens fa il·lusió? A què ens acostem? De què fugim? Per a què lluitem? Què té sentit? Com gaudim de la vida?
Comencem de manera intuïtiva.
Com heu pogut comprovar la ment viatja molt ràpid.
Però quan parlem d’estat personal de què coi parlem?
Quan parlo d’estat personal m’estic referint a una manera d’estar al món. Una manera de veure, de pensar, de sentir, de fer. Una manera d’orientar-se i de relacionar-se amb un mateix, amb els altres i amb la totalitat. Una consciència.
Calma. Abans no us espanteu us he de dir que el meu objectiu no consisteix en canviar-vos. No pretenc forçar res. Qui sóc jo per fer-ho? Ja us ho dic ara, ningú. La veritat només us correspon a vosaltres.
Tot i que és innevitable que qualsevol acte de comunicació ens condicioni tant per una banda com per l’altra i, com dic, d’això ningú se n’escapa, jo procuro orientar-me a seguir la naturalitat dels fenòmens i processos propis de la vida. Una mica com feia Hipòcrates. Que sigui la vida mateixa qui decideixi el que convé en cada moment. La natura, la ment i el cos tenen els seus ritmes maduratius. I això ens ho marcarà la vitalitat del cos. Les coses passen en el moment adequat, al lloc adequat en les condicions adequades. Convé que confiem amb nosaltres mateixes.
El que sí que puc aspirar és a que us conegueu millor i que sigueu vosaltres mateixes qui escolliu i manegeu quin és el millor estat de consciència per afrontar les situacions que la vida (i el nostre inconscient) ens posa al davant. Que calibreu amb el cos què és el que us convé. Sentint-ho. I que sigueu lliures d’escollir cap on voleu tirar.
Perquè, de fet, això que acabo de dir ho fa el nostre inconscient de manera automàtica en tot moment. I sempre ho fa molt bé, d’acord amb la informació que capta del dins i del fora. La vida sempre busca la vida. La nostra ment sempre presenta una veu amb una intenció adaptativa per afrontar les adversitats. Encara que de vegades no ens ho sembli. I penso que no ens ho sembla perquè no ampliem prou la mirada.
I, al mateix temps, també és cert que hi ha moltes maneres per tirar endavant. Moltes alternatives. De vegades aparentment més útils i efectives que les que ens surten de manera natural.
I aquí ens trobem amb una contradicció que ens porta a repensar el per què de la teràpia. Aviam, repassem:
D’una banda ens hem inventat la teràpia per resoldre un problema que no aconseguim resoldre de manera diguem-ne natural i espontània.
Però, de l’altra, també és cert que el problema en si mateix és un intent de solució. Una conducta adaptativa en pro de la vida.
Aleshores, si volem ser fins en la nostra actuació assistencial convé que explorem una mica de fons tot això. Perquè una via toca un terra i l’altra toca un cel. I, des del meu parer, convé ser com un arbre. Reunir ambdues vies i sintetitzar-ne la més digna i satisfactòria.
Per ser ordenats i pedagògics, que no vol dir vertaders ja que de possibilitats n’hi ha moltes, podem dividir la medicina en dues grans rutes, mètodes, filosofies o maneres d’encarar les dificultats:
D’una banda podem intervenir
De l’altra podem persuadir
Vaig a explicar-vos unes historietes de cadascuna.
La via interventiva d’Asclepi
La primera via és la de la filosofia d’Asclepi (o Esculapi pels romans), déu grec de la medicina, la curació i la sanació. El coneixeu? Segur que sí. Us haureu fixat que en molts centres hospitalaris, portes d’ambulàncies, farmàcies o als logos de la OMS hi figura el símbol d’un bastó amb una serp enrollada. És el bastó amb el que camina Asclepi per guiar i donar suport als malalts. I la serp representa la renovació de la vida perquè muda la seva pell periòdicament. Si us agrada l’Empordà i heu visitat l’Escala haureu sentit parlar d’una estàtua d’un home sense braç que van trobar fa més de 100 anys al jaciment de les ruïnes d’Empúries. Això mateix, aquell home és l’Asclepi. Fill del déu Apolo i de la mortal Corónide. Va ser educat pel centaure Quiró, que li va ensenyar l'art de la medicina.
Segons la mitologia Asclepi va adquirir un nivell tan elevat de coneixement en medicina que no només curava als malalts sinó que va aprendre a ressucitar els morts (com Hipòlit, fill de Teseu), de manera que modificava el destí natural de les coses. Hades, el déu de l’inframón es va queixar formalment a Zeus perquè el seu regne s’estava quedant sense ànimes. Quan Zeus es va assebentar que estava alterant l’ordre de l’univers i desafiant les lleis de la vida i de la mort, és a dir, la immortalitat, un fet que podria esborrar la frontera entre déus i humans, el va fulminar amb un llamp. Quan Apolo, el pare d’Asclepi, va saber que el seu fill havia mort d’aquella manera, es va enfadar molt i va matar als Cíclops, qui eren els ferrers encarregats de fabricar els llamps de Zeus. Zeus va estar a punt de castigar a Apolo desterrant-lo i enviant-lo al Tàrtar (l'abisme de l'inframón), però Leto (mare d'Apolo) va intercedir per ell. Zeus va canviar la pena i va condemnar Apolo a un any de treballs forçats servint un mortal, el rei Admet de Feras. Durant aquest any, Apolo va haver de fer de pastor cuidant els ramats de vaques del rei, comportant-se com un servent dòcil i guanyant-se l'estima del monarca per la seva humilitat. El rei el va tractar tant bé i amb tant de respecte que el déu el va voler recompensar amb un regal extraordinari: l’oportunitat de mofar-se i esquivar la mort. Quan a Admet li va arribar l'hora de morir, Apolo va emborratxar les Moires (les personificacions del destí) per convèncer-les que redimissin el rei, sempre que algú voluntàriament ocupés el seu lloc de mort. Ningú, ni tan sols els vells pares d'Admet van acceptar morir per ell. L'única persona que es va oferir voluntària per ocupar el seu lloc a l’inframón va ser la seva dona, Alcestis. Quan l’heroi Hèracles va arribar al palau de dol, va descobrir la tragèdia i va decidir lluitar cos a cos contra Tànatos (la mort) per rescatar l'ànima d'Alcestis, tornant-la amb vida als braços d'Admet.
La llegenda també explica que per calmar la fúria d’Apolo, Zeus va fer reviure a Asclepi i el va immortalitzar al cel, convertint-lo en la constel·lació d'Ofiuc (el serpentari o portador de la serp). La constel·lació representa un home envoltat per una enorme serp, dividida en dues parts: Serpens Caput (el cap) i Serpens Cauda (la cua). Curiosament aquesta constel·lació representaria el signe número 13 del nostre zodíac. Fa uns 3000 anys, els antics babilonis van crear el zodíac basant-se en les constel·lacions per les quals passava el Sol (l’eclíptica). Perquè coincidís perfectament amb el seu calendari de 12 mesos, van deixar fora deliberadament Ofiuc i van dividir el cel en 12 parts iguals (30 dies per comoditat). Però en realitat les constel·lacions tenen tamanys diferents. El Sol passa per Virgo durant 44 dies perquè és enorme. Per Escorpí només 5 dies perquè és molt estreta. I per Ofiuco durant 18 dies, just després d'Escorpí. A causa del balanceig de l'eix de la Terra al llarg dels segles (anomenat precessió), la posició de les constel·lacions ha canviat. Avui dia, el Sol passa directament davant Ofiuc entre el 29 de novembre i el 18 de desembre (entre Escorpí i Sagitari), descol·locant les dates tradicionals si s'utilitzés el sistema astronòmic real. Casualitat o no les persones que neixen en el període del signe de Ofiuc se’ls atribueix un impuls natural per protegir el seu entorn, sanadores innates, intuïtives, magnètiques, impulsives, passionals i amb una gran sed de coneixement.
Retornem a Asclepi. D’acord amb la seva història i els seus poders per retornar a la vida als morts, se’l reconeix com algú que practicava una medicina impositiva, desafiant i manipulativa sobre la natura. Forçava la Physis de manera màgica, directa i vertical per revertir l’estat del cos sense negociar amb la malaltia. Això era vist com una alteració violenta o una manipulació del destí i les lleis còsmiques.
El cas és que els seguidors d’Asclepi basaven la medicina amb la cura divina i espiritual integrant cos, ment i ànima. El seu mètode consistia en utilitzar rituals, pregàries, dietes i “el somni sagrat” anomenat incubatio (o enkoimesis en grec). Us n’explico quatre coses.
La gent peregrinava fins el temple i hi dormia una nit perquè el déu se’ls aparegués en somnis i els revelés com curar-se o fins i tot els sanés directament. El déu forçava i modificava l’estat del cos reconfigurant l’experiència de la realitat del malalt de manera instantània (igual que un trànsit hipnòtic).
Aquests temples sagrats van ser anomenats Asclepeion i segurament van ser els primers centres de benestar integral de la nostra cultura grecorromana.
Com eren els Asclepeion?
Acostumaven a ser espais oberts i lluminosos. Es construïen en zones elevades, properes a fonts d’aigua neta i rodejats de natura. L’abaton era una galeria porticada on els pacients practicaven “el son sagrat” damunt de pells d’animals sacrificats. El Tholos era un edifici circular subterrani on sovint hi havia un laberint ple de serps vives. També hi havia teatres, estadis i gimnasos a prop ja que la música, el teatre i l’esport formaven part de la teràpia.
L’Asclepeion més famós del món se situa a Epidaure. Us heu d’imaginar un macro hospital amb una arquitectura dissenyada per impressionar i evocar benestar als seus visitants. Disposava d’un gran teatre amb una capacitat de fins a 14.000 persones. Pels grecs la música i el teatre curaven l’ànima de la gent (com l’actual arteràpia). També s’hi practicaven els banys termals, dejús i dietes controlades (l’actual naturopatia, la dietètica i la nutrició) així com passejos pels boscos circumdants (com l’actual bany de bosc o shinrin yoku).
La incubatio al santuari d'Empúries seguia exactament el mateix patró ritual i místic d'Epidaure, però adaptat a una escala més local i comercial com corresponia a una colònia mercantil (Emporion). Els malalts que arribaven a Empúries per mar o per terra no anaven directament a dormir. Primer feien una preparació de la ment i del cos, un procés de purificació amb banys d'aigua neta, dejunis i oracions. A la nit, entraven a la zona porticada del santuari (l'abaton) per estirar-se a terra. Durant el son, induït moltes vegades per l'esgotament o per beuratges rituals, esperaven que el déu se'ls aparegués en somnis per curar-los o dictar-los el tractament.
Els somnis intensos i les aparicions divines no eren casualitat. Els sacerdots preparaven l'ambient i el cos del pacient amb tècniques molt precises. Abans d'entrar a l'abaton, els malalts consumien infusions fetes amb plantes medicinals com el brot de cascall (del qual s'extreu l'opi, excel·lent analgèsic i inductor del son), la mandràgora o el vellut de la herba de la feridura. En dosis controlades per la feina dels sacerdots, aquestes plantes provocaven un son profund farcit d'al·lucinacions vívides. El pacient passava per dies de privació sensorial, dejuni estricte i banys rituals de purificació. Un cos desconnectat de l’entorn, feble i amb gana és molt més propens a tenir somnis estranys i suggestió psicològica. L’atmosfera del temple també era rellevant. L'abaton era un espai fosc, silenciós i carregat d'encens i perfums penetrants. El fet de dormir a terra, envoltat de pells d'animals i sabent que hi havia serps vives voltant pel recinte, posava el pacient en un estat de misticisme total que facilitava la hipnosi i la suggestió (la clau de la performance per comunicar-se amb l’inconscient). Les serps vives no eren un simple element decoratiu ni una eina de por. Eren considerades la personificació mateixa del déu Asclepi a la Terra. La seva presència lliure per l'abaton (el dormitori sagrat) durant la nit a Emporion tenia un paper pràctic, simbòlic i psicològic fonamental. Mentre els pacients dormien o es trobaven en l'estat de somnolència induït pels beuratges, les serps (que pertanyien a una espècie autòctona no verinosa (la Zamenis longissimus o serp d'Escolapi) reptaven lliurement entre els cossos. Si una serp passava per sobre d'un malalt o li llenguejava una ferida, es considerava un senyal inequívoc que el déu l'estava tocant i curant directament. Aquest contacte físic provocava un xoc emocional i de suggestió tan bèstia en el pacient que molts afirmaven haver-se curat de forma instantània en aquell precís moment. Pels grecs i romans d'Empúries, la serp era l'animal més purament lligat a la medicina per la seva capacitat de mudar la pell. Veure una serp deixar enrere la pell vella i sortir completament renovada i brillant s'interpretava com la metàfora perfecta de la curació i la immortalitat. El cos malalt es despulla del dolor per renéixer sa (un ritual de pas). A més a més, la serp és un animal ctònic, és a dir, que viu en contacte directe amb l'interior de la terra i les esquerdes de les roques. Es creia que les serps coneixien els secrets ocults del subsòl d'on brollaven les aigües termals i les arrels de les plantes medicinals. Per tant, eren les intermediàries perfectes entre les forces de la natura i els humans. Cal dir que les serps del temple estaven domesticades i acostumades a la presència humana. De fet, part del ritual consistia en el fet que els mateixos pacients, com a ofrena inicial, els portessin pastissos de mel i llet. Alimentar l'animal sagrat era el primer pas per guanyar-se el favor d'Asclepi abans de tancar els ulls per passar la nit.
Després de passar la nit a l'abaton, els malalts es despertaven i es posaven en mans dels sacerdots (anomenats therapeutai), que actuaven com a psicoanalistes. Els sacerdots escoltaven el relat del pacient i dividien l'experiència en dues categories:
El somni directe (oraculum): el déu s'havia aparegut en persona fent una revelació. Havia parlat clarament o fins i tot havia tocat la part malalta, curant-la de forma instantània. En aquest cas, el procés acabava amb un ritual d'agraïment.
El somni simbòlic (insomnium): el déu enviava un missatge en clau (metàfores, animals, enigmes). Aquí és on començava la feina real d'interpretació dels sacerdots (el mateix que fan les psicoanalistes o interpretadors de somnis).
Tot plegat, no us recorda als rituals dels xamans i curanders d’arreu del món? És exactament el mateix procediment. Una preparació corporal per induir un estat de consciència. Un ritual de comunicació amb el llenguatge de l’inconscient (símbols, músiques, paraules carregades de sensorialitat, estímuls sensorials…). Un ritual de tancament per segellar l’experiència simbòlicament com a narrativa de vida.
Els sacerdots no buscaven un significat "màgic" o del futur, sinó més aviat mèdic. Traduïen els símbols del somni en receptes pràctiques per al cos. Per exemple, si el pacient somiava amb un foc o un calor intens, es podia interpretar com una inflamació, i el sacerdot prescrivia banys freds o dejunis. Si somiava amb curses o fatiga, es receptava exercici moderat al gimnàs o descans absolut. La presència d'animals com la serp o el gos (sagrats per al déu) s'interpretava com una benedicció directa i un senyal que el cos estava preparat per rebre herbes medicinals específiques. La interpretació no era gratuïta. Un cop pactat el tractament, el pacient havia de fer una ofrena. Si s'havia curat, s'encarregava un exvot (iatromanteia) una reproducció en pedra, terracota o metall de la part del cos que s'havia curat (un ull, una cama, un braç) que es penjava a les parets del temple d'Empúries. També s'han documentat lloances gravades en pedra on els ciutadans (tant grecs com més tard romans) donaven les gràcies a Asclepi o Serapis per haver escoltat les seves pregàries i haver-los retornat la salut. Això servia de propaganda per als futurs visitants, demostrant l'eficàcia del santuari. Les ressenyes actuals del Google. El culte estava tan arrelat a la ciutat que la figura d'Asclepi i la seva serp van arribar a encunyar-se en les monedes de bronze locals, servint com a símbol de prestigi i protecció per a tota la colònia.
Tot i que popularment se l'anomena l'Asclepi d'Empúries, molts arqueòlegs moderns sostenen que l'estàtua i el temple podrien haver estat dedicats a Serapis, una divinitat posterior d'origen egipci-hel·lenístic. Serapis va acabar absorbint les funcions d'Asclepi i també s'especialitzava en la curació a través dels somnis i la incubatio.
Cal dir que el declivi d’aquests temples pagans no va ser per la seva manca d’efectivitat sinó pels canvis polítics i socials del moment. Durant el segle IV d.C., l’Imperi Romà va adoptar el cristianisme com a religió oficial. Teodosi, l’emperador del moment, va prohibir els cultes pagans i va tancar els seus temples. En aquell temps els rituals d’Asclepi es consideraven actes de bruixeria. Però el concepte no va desaparèixer del tot, ja que molts d’aquests temples van ser transformats en esglésies i el culte a Asclepi va ser substituït per la veneració als sants sanadors cristians. No és extrany trobar paral·lelismes entre els sants cristians, els déus de l’Olimp, la família divina dels hindús o el panteó egipci. Ens movem en el sincretisme i arquetips universals. Una cultura va incorporant elements de l’altra per explicar la realitat humana compartida i aquest simbolisme es va transmetent vestit en metàfores renovades a les següents generacions.
A l’Antic Egipte trobem els Per-Ankh (o cases de la vida) situats a grans temples com el de Tebas o Abydos. Allà no només s’atenien als malalts sinó que es custodiaven els manuals de medicina, astronomia i teologia. Funcionaven com universitats, hospitals i centres de còpia de papirs científics.
En el món mexicà i nahua els Tamezcalli o Casa de Vapor eren estructures de pedra o tova que representaven l’úter de la Mare Terra. S’utilitzaven per la purificació espiritual, tractaments de fred-calent, ritus de naixement, de recuperació de guerrers, combinant el vapor amb cants i l’ús d’herbes medicinals. En el món maya trobem edificis similars anomenats Zumpul-ché.
A la Índia trobem els Ayurveda Shalas. Ayurveda és el nom de la medicina, que vol dir “ciència de la vida”. Els Shalas eren les cases de salut o de refugi on la gent s’hi retirava per desintoxicar el cos, equilibrar la ment i sanar-se a base de dietes, massatges, olis i meditació. Els Gurukulas eren monestirs o centres d’aprenentatge integral on s’ensenyaven maneres de viure una vida sana i equilibrada.
A Xina trobem els temples taoistes o Daoguan on espiritualitat i medicina anaven de la mà. S’hi practicava l’alquímia interna (Neidan) el Quijong (exercics energètics), l’acupuntura i l’herboteràpia per harmonitzar les forces del Yin i Yang així com els òrgans i centres energètics del cos.
A Mesopotàmia, els sumeris i els babilonis van edificar temples de Gula, deesa de la sanació. L’art de curar l’exercien els asu (metges herbolaris i practicants) i els asipu (els sacerdots exorcistes que tractaven el component espiritual o mental de les malalties).
La via persuasiva d’Hipòcrates
La segona via és la de la filosofia d’Hipòcrates, conegut com el pare de la medicina grega. Ell utilitzava una medicina que aspirava trobar les causes naturals de les malalties, lluny de l’esperit i la divinitat (curiosament avui en dia el vitalisme reuneix i unifica l’ànima i la natura com un mateix impuls de vida, intel·ligència vital). La natura sana i el metge acompanya. El seu principi fonamental vix medicatrix naturae (el poder sanador de la natura) mostra el concepte d’homeostasi o alostasi (equilibri dinàmic) o equilibri autorregulador del cos humà i de la natura. La vida sempre busca el seu propi equilibri (més endavant Aristòtil parlaria del telos com el fi intern de la natura cap a l’equilibri). Podríem dir que el metge hipocràtic no manipulava ni forçava la curació sinó que actuava com a mediador intermediari orientant-se a l’art de la persuasió i l’harmonia amb la natura per recuperar l’estat òptim de manera subtil.
Utilitzava la dieta, el descans, l’art i la música per persuadir o seduir la natura del pacient perquè recuperi el seu propi camí de curació. Com que el metge no imposava la cura es mostrava obert a una medicina més personalitzada, mesurada, observadora i creativa. Havia de conèixer tot el camp existencial de la persona, incluent el clima, la família, els estats d’ànim, etc per ajudar al cos a sanar de la manera més harmònica possible. Preguntava, detectava els signes i els símptomes, definia un diagnòstic, pautava un tractament i enregistrava un historial. El techne (l’art i ofici mèdic) era una medicina premeditada i feta a mida que requeria una habilitat creativa polida per dissenyar un pla específic que tingués en compte tots els factors per estimular la força creativa, regeneradora i autocurativa del propi organisme. Per la medicina hipocràtica les malalties tenien un cicle natural que conduïa a un dia crític o punt d’inflexió (crisis) on la natura decidia si la pacient vivia i es recuperava o moria.
Es procurava intervenir el menys possible. Mínima intervenció. Dosis petites i mesurades. Cada acció es feia en el moment oportú, quan la situació ho demanava. El metge esperava pacient i observava al malalt i les circumstàncies que el rodejaven esperant el moment adequat per aplicar l’acció més petita possible. El Kairós (el moment qualitatiu) era el que marcava el curs de cada acció en detriment del Chronos (el temps quantitatiu o cronològic). Intervenir abans de temps podria fer fracassar l’esforç del propi cos. Interrompre o boicotejar el propi procés de recuperació. I intervenir massa tard podria resultar inútil. Calia ser fi en el temps i això no ho marcava el rellotge sinó el comportament de la natura. Quan arribava el Kairós el metge aplicava un estímul suau com un canvi de dieta, un bany tèrmic, unes paraules acurades, una preescripció… per inclinar la balança a favor de la curació. L’acció justa per persuadir la natura en el moment de major susceptibilitat.
A diferència del temple d’Asclepi on el malalt dormia i callava permetent que el déu actués de manera unilateral durant el son nocturn (un diàleg nocturn amb l’inconscient), la via hipocràtica promovia una medicina basada en el diàleg durant la vigília (una comunicació amb la consciència i l’inconscient de manera simultània, un trànsit hipnòtic conscient). L’anamnesi o interrogatori consistia en asseure’s i parlar llargament i sense presses amb el malalt per conèixer la seva vida i per ajudar-lo a que es consultés a si mateix. Les preguntes rescataven informació de la memòria i també en creaven de nova. Se li preguntava sobre els seus somnis, les seves angúnies, què menjava, l’aigua que bebia, com se sentia amb el seu entorn i d’altres qüestions del seu camp existencial. Entenien que la ment podria resistir-se a la curació de manera que mitjançant la paraula el metge buscava estratègies perquè el pacient no s’autosabotagés. Una via era convencent-lo, li explicava de manera lògica i racional les causes de la malaltia per instal·lar-li una imatge de força i treure la por del pacient. D’altres vegades persuadien a la ment amb vies més indirectes com preescribint tasques, explicant relats i metàfores o amb les mateixes preguntes per tal de curar el cos a través de la paraula. L’objectiu fos insinuant de manera persuasiva i indrecta (extreient coneixement intern del malalt) o adoctrinant (instal·lant coneixement extern al malalt) era que les paraules actuessin com un fàrmac psicològic que sintonitzés la ment amb les forces curatives de l’organisme (el placebo encarnat). En alguns casos el tractament consistia en acordar i pactar amb el pacient de manera que actués de manera cooperativa i activa en el seu procés de curació. Plató agafaria algunes d’aquestes idees en medicina per aplicar-les a la justícia de la política.
Així doncs, l’acció anava destinada a prendre mesures en la paraula, l’entorn, l’estil de vida… en la línia de l’actual psiconeuroinmunologia.
Aquest mètode d’observació i anàlisi sistemàtic aplicat a la dimensió més tangible també va donar lloc a la medicina científica. Per contra es va abandonar el camp immaterial de l’esperit, propis de la màgia, l’espiritualitat i la religió.
Per Aristòtil, pare de la ciència, l’art humà (inclosos la medicina i la política) no creaven la salut ni l’ordre de res, sinó que senzillament ajudaven a la natura a trobar el seu propi propòsit, la seva pròpia perfecció.
Els hipocràtics definien el concepte de salut com l’equilibri entre quatre líquids corporals essencials o humors. Cada un s’associava a un òrgan i a un temperament de manera que el cos i la ment estaven totalment integrats per relacions psicosomàtiques.
Per exemple la sang produïda pel cor s’associava a l’element aire i a un temperament alegre i optimista. La flema produïda pel cervell a l’element aigua i a un temperament calmat i fred. La bilis negra era produïda pel fetge i s’associava al foc i a un temperament colèric i apassionat. La bilis negra era produïda per la melsa i s’associava a l’element terra i a un temperament melancòlic i trist.
El desequilibri dels humors generava la malaltia i es buscava el seu equilibri mitjançant l’ús de dietes, plantes (dietètica i fitoteràpia) i les sagnies.
Galè, el metge romà més important, va acollir la idea dels temperaments i encara a dia d’avui s’utilitza aquesta classificació per descriure trets de la personalitat en psicologia com el test DISC.
Resulta que Hipòcrates va néixer a la illa de Cos l’any 460 aC i el seu avi, també anomenat Hipòcrates, era metge. Per distingir-ho del seu avi i d'altres grecs comuns del mateix nom, la història ho recorda formalment com a "Hipòcrates de Cos" (per la seva illa natal) o "Hipòcrates el Gran". El nom d’Hipòcrates prové de Hippos que vol dir cavall i Kratos que vol dir poder. En el món grec posseïr i criar cavalls era un símbol d’alta posició social, noblesa i riquesa. Els noms que incloïen l'arrel Hippo- (com Hiparc, Hipòlit o Hipòcrates) es reservaven habitualment per a famílies de l'aristocràcia o ciutadans amb un estatus respectable. La família d'Hipòcrates pertanyia als Asclepíades (una cofraria, gremi o dinastia de metges que afirmaven ser descendents directes d'Asclepi, el déu de la medicina). Com que era una nissaga de metges-sacerdots cultes i respectats, portaven noms nobles d'acord amb el seu estatus. En aquesta època, els secrets de la medicina no s'ensenyaven a universitats obertes. Eren gremis tancats de famílies on els coneixements, les receptes de plantes i les tècniques de diagnòstic es transmetien de pares a fills homes mitjançant un estricte aprenentatge pràctic. Hipòcrates va trencar la tradició mística del clan. Tot i respectar el nom del seu gremi, va defensar que les malalties no eren càstigs divins ni possessions espirituals, sinó processos naturals causats pel clima, la dieta o els hàbits.
Encara que avui parlem d'Hipòcrates com si hagués escrit un gran manual, en realitat el Corpus és una biblioteca sencera d'uns 60 llibres mèdics. Avui sabem que Hipòcrates no va escriure tots els textos. Van ser redactats per ell, pels seus fills (Tèsal i Draco), pel seu gendre (Pòlib) i per altres metges de la seva escola durant més d'un segle. Aquests llibres van inventar la història clínica. Per primera vegada, els metges anotaven dia a dia els símptomes del pacient (febre, pols, color de l'orina) per predir si sobreviuria o no. Aquí va néixer la idea que el cos humà té quatre líquids essencials (sang, flegma, bilis negra i bilis groga). Si estaven en equilibri, hi havia salut; si es descompensaven, apareixia la malaltia.
En obrir l'escola de medicina a persones que no pertanyien a la família dels Asclepíades, Hipòcrates va necessitar un codi ètic per assegurar-se que els nous estudiants farien servir els secrets mèdics de forma responsable. El jurament original incloïa compromisos revolucionaris per al segle V aC:
El secret mèdic: el compromís absolut de no revelar mai la vida privada ni les malalties dels pacients (confidencialitat).
No fer mal: el principi fonamental de la medicina (Primum non nocere). El metge prometia no fer servir els seus coneixements per enverinar ningú ni causar avortaments.
Lleialtat als mestres: prometien tractar els seus professors com a pares i ensenyar la medicina gratis als fills d'aquests.
Avui dia, en graduar-se, els metges de tot el món segueixen fent una versió moderna i adaptada d'aquest text com un compromís ètic amb la humanitat. El Jurament Hipocràtic original que recitaven els metges prometent els codis ètics i morals de la seva tasca assistencial en el moment que rebien el títol i passaven a poder exercir legalment la seva funció professional sociosanitària (un ritual de pas) començava apelant a Apolo (metge), Asclepi, Higea i Panacea (totes elles divinitats).
Un cop explicat el conte… què us ha suscitat tot plegat? Se us acut alguna idea original per captar el més rellevant de cadascun? Quina síntesi fèrtil en podríem destilar per posar-nos a actuar i afrontar els problemes que se’ns presenten?
Us proposo la reunió del millor d’ambdues medicines
Què us semblaria disposar del do de comunicació amb l’inconscient de les persones que posseïa Asclepi aplicat amb una actuació respectuosa, precisa, metòdica, lògica, ordenada i exhaustiva com la d’Hipòcrates?
Aquest és el repte que m’he proposat en el ABC d'aquest curs de comunicació i salut que porta per títol "Salut i Creixement Personal".
Curs "Salut i Creixement Personal" (Edició 2026-2027)
Un dels grans problemes de la salut actual és que vivim massa desconnectades de nosaltres mateixes i del nostre entorn.
Aquest curs de formació continuada pretén ajudar-vos a manejar millor alguna dificultat que visqueu en aquest moment de la vida i que afecti a la vostra salut i benestar. El format d’aquest curs és eminentment pràctic combinat amb una necessària reflexió teòrica que emmarca l’experiència.
L’objectiu és doble. D’una banda, que cada participant rebi un suport i una estructura segura i ferma que l’ajudi a sostenir-se per fer aflorir la seva pròpia creativitat. Que estiri d’allò que ja sap i que només cal recordar, és a dir, dels propis aprenentatges que porta inherents en si mateixa. Tot problema trepitja el terra de la solució. I, per l’altra, que aprengui nous recursos i que els posi en pràctica, que s’entreni en els exercicis que es proposen en aquest programa per afrontar els reptes que se li presentin a la seva vida diària.
Cada sessió es divideix en 2 parts:
- TEMA DEL DIA. La primera part de la classe s’orienta a un tema concret del programa (45min).
- TEMA PERSONAL. La segona part de la classe s’orienta a temes presentats per les pròpies participants (45min).
Programa. Al llarg del curs explorarem els següents 12 temes:
- PRESENTACIÓ DEL CURS. La teràpia com un aprenentatge orientat a la vitalitat.
- PREPAREM-NOS. Primer que tot i abans que res, ens prepararem en cos i ment per aprendre. Explorarem el nostre estat personal amb el que afrontem les adversitats presents de la vida.
- ATENEM EL PRESENT. Tercer, explorarem la situació des del present i en destilarem la seva intenció beneficiosa. Prendrem consciència de la nostra situació actual de vida i marcarem un ordre de prioritats per una vida digna de ser viscuda.
- ATENEM EL FUTUR. Quart, apuntarem al cor i ens orientarem al millor dels futurs, el que més s’acosta al nostre centre. Projectarem els nostres desitjos i orientarem la nostra atenció a la solució perquè ens hi apropem de la manera més aproximada possible.
- EXPLOREM LES PERCEPCIONS. Cinquè, explorarem la nostra intel·ligència més profunda amb la que construïm l’experiència. La ment sensorial. Les imatges, els sons, les sensacions, les olors i els sabors que sustenten els nostres discursos donant-nos força o bé debilitant-nos. Lligat a la ment sensorial tenim l’emocional. Explorarem com sentim les emocions al cos i com ens mobilitzen cap una acció de solució.
- EXPLOREM LA IDENTITAT. Sisè, explorarem el jo i els nostres jos. Posarem llum a la nostra polifacètica personalitat dedicant especial atenció als diferents nivells de consciència que emmarquen la dualitat entre pertànyer al grup i ser nosaltres mateixes.
- TORNEM A CAPACITAR-NOS. Setè, recordarem les nostres capacitats, recursos personals i punts forts així com el terra que trepitgen les nostres debilitats. Com veurem, tot és qüestió de dosis.
- EXPLOREM LES CREENCES. Vuitè, explorarem les creences possibilitadores i les limitants que emmarquen la dificultat. Les metàfores del conflicte i de la solució. I posarem atenció a la seva funció adaptativa en el present, així com la linia del temps situant les expectatives futures i el seu origen.
- EXPLOREM ELS ESCENARIS. Novè, explorarem els escenaris (llocs i grups) on no apareix el problema, escenaris de solució. I també els escenaris on apareix el problema, escenaris problemàtics. També explorarem com impacten en les nostres conductes en forma d’accions i inaccions.
- ATENEM EL PASSAT. Desè, quan alguna cosa ens frena i no ens deixa avançar i sentim que ens trasllada al passat és aleshores quan explorarem el passat que segueix passant. Perquè la vida ho demana. En aquest cas explorarem els nusos de la pròpia línia del temps i l’herència rebuda del nostre arbre familiar.
- TIPS PER AFRONTAR EL DOLOR I EL PATIMENT. Onzè, dedicarem un espai a presentar estratègies per afrontar i millorar el maneig del dolor i el patiment. Així com les seves implicacions quan se l’aborda com a pulsió de mort o de vida.
- TIPS PER AFRONTAR EL FINAL DE LES COSES. Dotzè, dedicarem un espai a presentar estratègies per afrontar i millorar el maneig dels finals de les coses (final de projectes, de relacions, parts de nosaltres…) així com els seus cicles de renovació. Dedicarem un apartat a la gestió del final de vida i la relació que mantenim els vius amb els morts.
El curs està organitzat de la següent manera:
RESERVA LA TEVA PLAÇA:
Agraïments
al meu mestre, en Bernardo Ortín Pérez, per transmetre els seus coneixements. La base dels continguts d’aquest curs està fonamentada amb els aprenentatges que he rebut com a deixeble de la seva escola.
Tarifes
- Subscripció COMPLETA12 sessions de 1h30min264€
- Subscripció PARCIAL4 sessions 1h30min100€
- Subscripció PUNTUAL1 sessió d'1h30min30€
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada