Ai fill meu, et veig molt dispers

La mare:

«Ai Pau… Em fas patir fill. Tantes voltes divagant ara cap aquí ara cap allà. Tants anys i encara ara hores d’ara no t'has decidit per res? Et veig molt dispers fill.

Que si ara medicina, que si ara fisioteràpia, que si ara psiconosequè, que si ara antroponosequantus. L’altre dia em sorties amb que volies ser artista…

Ets calcat al teu pare. Un tasta olletes que dic jo. Sempre feia igual ell. Comprava un llibre, llegia un capítol que li interessava, el deixava i ja n'estava agafant un altre. 

Això d'anar contínuament pululant en terra de ningú, no ho veig clar. Has de saber escollir i concretar. Especialitzar-te en alguna cosa.

Em fas patir quan et veig així. Què vols que te digui. De debò fill. Decideix-te ja. Fes-ho ni que sigui per ta mare, que t’estima molt».

Com veieu, en Pau era un noi curiós amb una ment oberta i una gran capacitat per integrar coneixements de disciplines diferents. I és que li apassionava tot allò relacionat amb la salut i la medicina. 

Hi havia una cosa que li portava de cap. Volia descobrir quina era l'essència del dolor i del patiment. Com experimentaven el dolor els éssers vius i especialment la percepció que tenien els humans de totes les cultures del món d'ara i del passat. I també quina era la millor manera que havien trobat les diferents medicines per abordar-lo. 

Es preguntava: com ens orientem i ens relacionem amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el món, quan experimentem dolor? Quins són els mecanismes pels quals emmalaltim? Com puc ajudar a les persones que pateixen dolor a tirar en davant, a viure una vida més digna de ser viscuda?

Després d'una llarga etapa exploratòria, llegint llibres de referència de tota mena, visitant infinitat d’escoles de salut i aprenent als i dels millors mestres se li va acudir una idea que li va semblar d'allò més interessant. Intuïa que era una bona idea perquè només de pensar-hi sentia que de dins seu emergia una força imparable. 

Se li va acudir organitzar un debat on hi participessin les persones que més sabessin del tema del dolor i del patiment. Les persones més expertes i influents (segons els criteris de la societat actual, és clar). Els més savis, ja fossin metges, filòsofs, científics, religiosos, educadors, artistes… També persones afligides que havien patit molt de dolor i, fins i tot en la pitjor de les adversitats, havien aconseguit tirar endavant.  

Així doncs, es va preguntar:

 «A qui hi convido? Qui hi paticiparà en el debat? Com i on els reuneixo?»

Després de donar-li algunes voltes va fer un llistat dels escollits:

«Convidaré a una persona que pateixi dolor persistent i la faré asseure en una cadira. Seguint i dibuixant un cercle posaré diferents cadires que posicionin a l’espai a cadascun dels experts. O espera’t. Millor encara. Els agruparé en butaques com ara sofàs, sillons o cadires de colors i estils diferents segons el tipus de pensament que millor defineixi el seu discurs. 

En un sofà els que s’orienten al cos físic i bioquímic. Per exemple, podria convidar a Aristòtil, com a màxim representant del grup dels científics. Al grup dels nociceptius. Metges i fisioterapeutes experts en diagnòstic diferencial del dolor. Se m’acut el Jose Miguel Aguililla. Al grup de les neurones. Com a neurocientífics experts en la neurobiologia del dolor faria participar a Patrick Wall, Ronald Melzack i als de NOI Group liderats per Lorimier Moseley i David Butler. També als espanyols Rafa Torres, Carlos López Cubas i l’Arturo Goicoechea. Ben arran situaria els psiconeuroinmunòlegs. Portarien per títol “el grup dels fisiòlegs integratius”. Convidaria al grup Regenera i al Xevi Verdaguer. Al costat als naturòpates. Als evolucionistes com Leo Pruimboom, etòlegs i primatòlegs com Jordi Sabater Pi i Miquel Llorente. 

En una altra zona situaria butaques pels que s’orienten a la ment. Els metafísics. Per exemple, podria convidar a Plató, com a màxim representant de l’estudi de la ment. Al grup dels perceptius convidaria a Noam Chomsky com a lingüista, Richard Bandler i John Grinder, representants de la programació neurolingüística. A arterapeutes com Margaret Naumburg, Walter Morgenthaler, Adrian Keith, Natalie Rogers, Césare Lombroso, Edith Kramer, Isa Maud Ilsen. A hipnoterapeutes com Milton Erickson i altres experts en el llenguatge de l’expressió del cos com Charles Chaplin, Marcel Marceau o Charlie Rivel i Wilheim Reich perquè aportin consells de com comunicar-se amb el cos, l’inconscient. Al grup dels emocionals convidaria a Jesús de Natzaret, als gestàltics com Fritz Perls i Paul Goodman. A David Goleman amb les seves tesis de les intel·ligències múltiples i especialment l’emocional. Al grup dels metafòrics a Picasso com a constructivista, a Jung com a referent en els símbolics i les metàfores. Al grup dels idealistes a Moisès. Als sufistes i a Buda per el·laborar el discurs més útil que ens doni més força per tirar endavant. A Freud i Jaques Lacan com a psicoanalistes. Al grup dels que s’orienten a l’acció. A Paul Watzlawick i Giorgio Nardone, o al Víctor Amat com a terapeutes breus i estratègics per apanyar-nos. Al Thich Nhat Hahn com a budista zen que preescrigui tasques incomprensibles racionalment. A Jodorowsky i a un xaman o curander amb la psicomagia i els seus rituals poètics. Als que s’orienten als contextos. El grup dels sistèmics com Karl Ludwig von Bertalanffy, Rupert Sheldrake, Gregory Bateson, Paul Watzlawick, John Weakland i Segal. El grup dels psicogenealògics com Bert Hellinger, Nicolas Abraham, Susan Susenberger, Maria Torok, Boszormenyi-Nagy i Geraldine M. Spark. 

A unes altres butaques als que fan un pupurri de tot. Experts en medicina tradicional africana, medicina americana, medicina xina o medicina ayurvèdica. També posaria els que toquen el cos amb les mans. Parlo dels quiropràctics, els osteòpates, els massatgistes, els fisioterapeutes, els ossers i sobadores… 

I el convidat estrella. El millor sofà per l’inconscient de la persona que és qui genera el dolor. I al costat el símptoma, el dolor manifestat a la consciència.

Penso que la meva veïna i la meva mare també poden dir la seva per anar a un camp més terrenal i quotidià. I el meu gos també per connectar amb la grandesa de l’autenticitat i la senzillesa.

També havia de col·locar algú que moderés el debat:

«Convocaré uns àrbits que posin les normes de joc. Un comité de dos sofàs. El primer, per exemple hi posaria a Josep Maria Comelles, David Le Breton, Lluis Mallart Guimerà, Arthur Kleinman, Josep Canals, Susan Di Giacomo, Tullio Seppilli i Eduardo Menéndez com a antropòlegs mèdics de referència que aportin una perspectiva transcultural. A l'altre a Sòcrates i a Bernardo Ortín que mitjançant les preguntes ajudin a extreure el millor coneixement de cada participant. I a Albert Einstein per oferir un punt encara més relatiu».

Per no extendre massa el debat, se li va acudir que les normes de joc per procedir podrien ser les següents:

«1. Cada expert o equip d'experts haurà de formular una pregunta, la pregunta més rellevant des de la seva posició perceptiva o camp d'estudi.

2. Cada expert o equip d’experts haurà de donar una resposta coherent d’una pàgina d’acord amb els seu sistema de creences.

3. Es reuniran i es compararan els diferents discursos i s’analitzaran les diferències i les similituds. Allò en que es distingeixen i sobretot, allò que tenen en comú i estem tots d'acord. De manera que se'n pugui sintetizar una epistemologia essencial del dolor i del patiment. Què en sintetitzem de les tesis reunides?»

La síntesi de les diferents tesis va concloure el treball que teniu a les mans.

El dolor és una percepció del camp de la consciència, una experiència subjectiva fruit d’una avaluació que fa la nostra ment inconscient per afrontar la vida de la millor manera possible. L’inconscient és el cos i utilitza un llenguatge brutal i directe en forma de símptomes. El dany dels teixits no és necessari per la manifestació del dolor. Tot el que es nega es converteix en focus de patiment. Tot el que existeix convé donar-li un lloc adequat al nostre mapa cognitiu. L’abordatge del dolor té que veure en empoderar la persona, connectar-la al seu costat fort, a les seves fortaleses i des d’aquí tirar cap a la millor solució. Preparar i millorar la condició física i bioquímica del cos i facilitar la creativitat i la intuïció de solució per millorar la comprensió de la situació, a ser possible, que sigui la pròpia persona qui faci llum i s’adoni de què li passa i què ha de fer per afrontar-ho i manejar-ho millor. El terapeuta persuasivament ajuda a que faci llum i aprengui per si mateixa. No el·liminem símptomes, millorem la manera d’abordar-los.