El jo i els jos

Una de les qüestions que més m’ha intrigat i cridat l’atenció durant la redacció de la meva investigació a "El Quadern del Curandero" és la següent pregunta: 

Qui sóc jo? Qui som cadascú de nosaltres?

Segueix el fil:

Jo sóc tímid…

Excepte quan sóc extrovertit.

Jo sóc poruc…

Excepte quan sóc valent.

Mark Twain deia que tots som com una lluna, amb una part que mai ensenyem. 

Una cosa que em passa sovint és que no aconsegueixo quedar-me satisfet amb la manera de presentar-me. Si m’identifico com a fisioterapeuta, com a terapeuta, com a sanador, com a psicoterapeuta, com a arterapeuta, com a psiconeuroinmunòleg, com a pensador, com a antropòleg, com a aficionat entusiasta de la medicina, com artista, com a pare, com a profe, com a vogador… Les persones som unes i plurals al mateix temps. Cada vegada que posem llum a un aspecte de nosaltres deixem de banda d’altres. Penso que el verb ser és un mal verb per definir-se. És massa estàtic. El verb estar el trobo més dinàmic i s’orienta més a processos de vida. Penso que les persones no som, sinó que estem. I aquest estem manté continuïtats i discontinuïtats al llarg del temps. És el temps qui marca el toticolori del ser. 

Això em recorda quan trec a passejar fins el passeig del mar als residents de la residència de Sant Antoni. Sempre m’emporto amb la cadira de rodes algú que no pot caminar. Recordo un dia que m’acompanyaven tres senyores i xino-xano anaven caminant de dues braçet i una amb ajuda de caminador. Vam passar la plaça de la llibertat (quin nom tant bonic), on hi ha l’església, i vam tirar carrer amunt cap el passeig. Ens vam asseure en un dels bancs que donen davant el mar. Ai el mar, que bonic que és, no em canso mai de mirar-lo. I l’Anna em deia...

 "el mar no és mai igual. Té la seva personalitat. Tots estem com el temps". 

I és que el jo és un escenari complex.

Anem a formular preguntes:

La identitat és un destí o una el·lecció? 

Podem decidir qui som, construir-nos, o bé això de del ser té que veure en descobrir-nos? 

Som així en plan estàtic o bé el ser és una cosa dinàmica que va canviant al llarg del temps de manera adaptativa, madurativa? 

Sóc de la opinió que l'inconscient és la natura invisible i té els seus processos de canvi i transformació.

I parlant de la llibertat... si podem escollir qui som ho escollirem d'acord amb una coherència entre el que sentim que som, no? El que sentim que ens identifica millor. I qui escull el que sentim? Potser nosaltres a la nostra voluntat? Potser decidim sentir-nos millor així o aixà? No. El que sentim no és escollit. Sinó que és el mateix inconscient qui ho dirigeix. 

Anem a jugar una mica.

Com ho faries per identificar-te i reconèixer qui ets? Què t’identifica com a tu i et diferencia de la resta?

Potser la genètica, les proves d’ADN? El teu grup sanguini, els teus antígens d’histocompatibilitat del sistema inmune? La petjada dactilar, les proves dels dibuixos de la pell? El document d’identitat? La targeta de crèdit? El passaport? El teu nom? El teu pseudònim? La imatge de la teva cara? La imatge del teu cos? El teu sexe? La teva manera de pensar, de sentir i/o de comportar-te? La teva personalitat? El teu gènere? La teva familia, la tribu? Els teus companys i amics? La teva casa? La teva cultura? La teva llengua? La teva religió i/o ideologies? La teva professió? El teu carrer, el teu barri, la teva ciutat, la teva comunitat, el teu país, la teva comunitat supranacional…? La teva biografia? El teu cos? La teva ment? El teu esperit? Els teus esperits? Les teves energies...?

Deu ni do, quina remanada...

Si ens anem al camp de les narratives, com es manté intransferible la identitat al llarg dels anys de la nostra biografia? Tot i els canvis biològics i psicològics de la persona què la manté que s’identifica a si mateixa com la mateixa? La memòria psicològica? El cos sembla ser un espai canviant. Creix i envelleix. Però la ment també evoluciona i es transforma... Aprèn i desaprèn. 

I si perdem tot això, qui som? Quina realitat més profunda habitem? Uns desconeguts en el silenci? Va, posem-nos el barret de l'Indiana Jones i anem a explorem-ho!

M’agradaria dedicar aquesta entrada a aprofundir amb les representacions que fem del “jo”. 

Per començar podem dir que tot el que experimentem a la vida es pot dividir en dos camps: el dels conceptes i el dels sentits.

La nostra identitat pertany al camp dels conceptes. No pot ser vista, olorada, tocada o catada. És una idea. Així doncs, una caricatura representa el món de dins. Un retrat el de fora. Una caricatura acostuma a tenir més vida interior que una fotografia d’un cos. I és aquesta riquesa interior el que fa que ens identifiquem tant en elles. 

Recordo que de petit em passava hores i hores jugant a dibuixar cares. De vegades eren retrats però el més habitual és que fossin caricatures. Deixava divagar la meva imaginació i començava a jugar amb les formes i els tamanys d'ulls, nassos, boques... Així com les seves expressions i els atrezzos. Em cridava molt l’atenció l’anàlisi dels personatges. Personatges de la televisió i dels còmics. El camp visual m’atreia. Dibuixos animats. Americans, europeus i japonesos. Documentals d’animals. TBO’s. Patufets… I jugar i jugar i jugar amb els ninots. Una col·lecció gairebé infinita de ninots. Caixes i caixes perfectament ordenades per escenaris. Els meus tresors. Dinosaures, personatges del Disney, soldats, indis, Bola de Drac, play-mobils, animals, guerrers, etc. Tot un univers.  

Qualsevol història és plena de personatges i cadascun ens recorda un aspecte de la nostra multifacètica personalitat. L’obra en conjunt és una metàfora de lo social i al seu torn de l’individu en particular. 

La paraula persona prové de personare, que era com es coneixia la màscara que al teatre grec servia per sonar. Per expressar i fer arribar un missatge determinat als espectadors per l’únic orifici de la boca. Un dels molts que componen la totalitat de l’obra. Però al mateix temps persona, en francès personne, vol dir persona i també vol dir ningú. La personalitat és només una de les moltes facetes visibles que defineixen la persona. Qui és molts i al mateix temps no és ningú. Ferdinand Personne, així era anomenat el poeta Fernando Pessoa per la seva estimada Ofelia. Ser podria ser escollir una ficció. Un personatge. O que l'inconscient l'esculli per nosaltres. Un arquetip universal. Som res, som algú, som alguns i som tot. Tot depèn de l'estat de consciència.

Sembla ser que existeixen diferents personalitats i subpersonalitats en tota experiència vital. Unes preguntes interessants en aquest sentit podrien ser les següents:

Apareixen algunes veus conegudes o desconegudes en tu quan es presenta la dificultat? Com es confronten? Què volen? Quin missatge i consell aporta cadascuna d’elles com a vies per recuperar la vitalitat? Qui ets tu quan afrontes aquest problema?

El cos és l’escenari per explicar la nostra identitat. Necessitem un cos per poder actuar al món. Tot el que té que veure amb l’estètica, l’art, la higiene, la cultura del cos parla de qui som i a qui visibilitzem qui som. I els i les artistes hi projecten la vida i en fan un teatre. Juguem amb els pentinats, els ornaments, amb les arrecades, els tattoos, les lentilles de colors, les depilacions, els perfils de les ceies, les pestanyes més o menys llargues i gruixudes, els llavis amb tots els colors i més o menys carnosos, les dents, la roba, el calçat… Tants cossos, tantes guarnicions i deformacions, tants personatges. El cos és biologia per la ciència i cultura per lo social. Tot parteix de la biologia. I tot es modifica i es reinterpreta per la cultura. Fins i tot la ciència és una interpretació cultural de la realitat, un paradigma. Però sortim una mica de la matèria i anem més a la metafísica. 

Recordo un diumenge que vam anar tota la família a dinar a la casa del meu germà, a Sant Llorenç Savall. Durant la sobretaula s’hi van afegir un veïns i entre diversos temes va sortir el de la identitat. Vam estar parlotejant una bona estona sobre com era el meu germà. Com es comportava amb els veïns, amb els clients de la feina, amb els amics, amb la família… Recordo que vam jugar a imaginar com seria la nostra vida en el cas que visquéssim una guerra i jo de seguida vaig defensar que un bon lloc per sobreviure i refugiar-se era a Sant Llorenç i ben a prop del meu germà. En Carlus, el veí, l’havia conegut a partir dels 40 anys en amunt i es mantenia ferm en destacar l’anarquia i tarannà asalvatjat del meu germà. Mentre que jo el remetia a un estat de consciència ordenat, riguros i protector, que reconeixia en ell en l’època que va anar a la mili. Quan jo li parlava d’aquest meu germà ell se’n feia creus. Era com si ens referíssim a persones totalment diferents. Mentrestant el meu germà ens mirava i deia fixeu-vos que tots esteu parlant de mi i jo no estic dient res. 

Tenim la idea catòlica que som un ser habitat per una sola ànima. Tanmateix és més complet pensar que cadascú de nosaltres som un conjunt de jos. Un conjunt de subpersonalitats. O bé, si emprem un llenguatge espiritual, un conjunt d’ànimes. I si ens va el psicoanàlisi i els símbols, un conjunt d'arquetips. I si ens van les energies, un conjunt d'energies amb les seves músiques. Perquè cada intel•ligència és un símbol i cada símbol ens evoca una vitalitat determinada, una energia. La ment és energia. I cada energia opera a una freqüència. Una música. La de cadascú segons l'estat de consciència que habiti. Per això les paraules, els símbols, les energies i les músiques són les tècniques més emprades pels curanders per canviar d'estat. El trànsit d'un estat de consciència a un altre. Del mapa malaltís al mapa saludable.

La familia del jo és un concepte que vaig aprendre d'en Bernardo Ortín, doctor en filosofia i ciències de l’educació, basant-se en les teories de la personalitat humana de Carl Gustav Jung. 

Per la seva banda, Giacomo Leopardi es preguntava al seu Zibaldone sobre la singularitat o pluralitat de la naturalesa de l’ànima. Sobretot pel que fa a les diferents facultats que li atribuïm.

El mateix concepte és proposat pels metges filòsofs francesos Pierre Janet i Théodore Riboud mitjançant el concepte de la Confederació de les ànimes, una pluralitat de jos liderats per un jo hegemònic transitori. Antonio Tabucchi ho descriu en una conversa dels seus personatges el Dr. Cardoso i Pereira al llibre Sostiene Pereira (1994). I si tirem més enrere Paneci de Rodes (185 aC-110 aC) parlava del prosopon, cadascuna de les màscares que habiten en nosaltres i que ens permeten afrontar les adversitats. L’últim emperador de l’edad d’or de Roma, Marc Aureli (121-180), també va meditar en aquestes qüestions del Jo en els seus diàlegs interns.

En una de les seves classes en Bernardo ho explica així:

“Quan pensem en nosaltres mateixos solem fer-ho de manera unitària. Amb frases del tipus “Jo sóc així” o bé “Sóc treballador, sóc honest, sóc un desastre…”. No obstant, la identitat no és una cosa unitària. En realitat, sóc treballador excepte quan no ho sóc. O sóc un desastre excepte quan em comporto de manera creativa, gràcies al meu aparent desastre. En definitiva i encara que tenim una idea del Jo unificada, acollim la sospita que estem plens de parts, aspectes, polaritats… de vegades fàcilment harmonitzables, d'altres no. En realitat, estem dissenyats per ser de maneres molt diverses. Per comportar-nos de maneres diferents depenent de l'experiència que en cada moment hem d'afrontar. La identitat de cada individu està constituïda per un grup interioritzat sotmès al pas de les generacions de la seva història familiar. En conseqüència, som un mosaic adaptatiu amb més o menys fortuna de les influències del nostre entorn”. 

“La nostra intel·ligència més intuïtiva tria en tot moment la millor part de la nostra personalitat per fer front a l'experiència que tenim davant en aquell moment. En això consisteix la intel·ligència adaptativa. També és una de les primeres lliçons que els actors i actrius reben per interpretar un personatge en escena. Quin és l'estat emocional i existencial més rellevant d'aquest personatge? I des d’aquí s’inicia el treball actoral. Hem de lluitar amb un problema que sempre ha estat en la història del pensament i que es basa a convèncer l'ésser humà que allò que pensa i sent és inadequat. I el que és més important és la informació que ve de l'exterior, sobretot de fonts acreditades”.

Chesterton, un pensador socràtic, qui escoltava amb atenció als altres i els convidava a repensar el món com si fos la primera vegada que el veiessin, va escriure… 

“Coneixeu el cas d’aquell individu que va oblidar el seu nom? Passejava pels carrers mirant i escoltant-ho tot però sense recordar qui era. Tots som com aquest individu. Tots hem oblidat qui som. Podem conèixer i entendre el cosmos però no l’ego. El propi jo està més distant que les estrelles. Podràs estimar al teu déu però mai podràs conèixer-te”. 

Per Giddens la identitat d’una persona no es troba en la conducta ni en les reaccions dels altres, sinó en la capacitat de mantenir en marxa una narrativa pròpia. Una autobiografia. Seguint aquesta idea de continuïtat ja al segle XVII John Locke deia “continuem sent nosaltres mateixos en la mesura que podem recordar el passat”. Henri Bergson també apuntava a la importància de la memòria en la percepció del temps i la identitat. Igual que va senyalar Marcel Proust a la seva obra A la recerca del temps perdut. Paul Ricoeur pensa la identitat narrativa com l’articulació entre el idem i l’ipse. Jo sóc el mateix en tant que idem perquè mantinc uns trets: el codi genètic, els meus pares són els que són, he nascut en un lloc determinat… fins i tot algun aspecte essencial del caràcter quan diem “de petit ja era així”. Jo sóc qui sóc com una autoafirmació mantinguda en tant que ipse: Una reflexió que porta al “em prometo que em mantindré”. Pel que dic faig i sóc. Som responsables perquè volem continuar sent nosaltres mateixos. Malgrat canviem les nostres conviccions, mantenim una intenció de continuar sent. Som capaços de fer-nos responsables del que diem i fem. Paul Ricœur escriu Soi-même comme un autre què vol dir ser “el mateix” al llarg del temps si canviem constantment? Som el relat que articula els canvis i continuïtats de la nostra vida. Dóna sentit al temps viscut. La narració fa tres coses fonamentals. Ordena el temps (abans / després). Dóna unitat a experiències disperses. Permet reconèixer-se malgrat la discontinuïtat. La malaltia greu introdueix una ruptura temporal, un “abans” i un “després” difícil d’integrar. El problema no és només el cos lesionat, sinó la dificultat de continuar el relat de la pròpia vida. Un canvi de capítol vital i fins i tot identitari. Cal ser crítics quan la classificació del diagnòstic esborra la narrativa de la persona. L’escriptora francesa Annie Ernaux (1940–2024) mostra que el cos i l’experiència vital són construccions socials travessades per gènere, classe i llenguatge, i que la malaltia pot existir com a patiment real fins i tot quan no té diagnòstic ni reconeixement institucional; escriure és, així, un acte de restitució d’identitat.

En el fons la nostra identitat també és una construcció social, de la mateixa manera que ho és la nostra identitat col·lectiva. Cada persona, al llarg de la seva història vital, va moldejant la seva pròpia identitat. La identitat personal es construeix des de dins i des de fora. I, com va demostrar Frida Kahlo, el cos és un escenari privilegiat per explicar la pròpia identitat.

Va canviem de zona. Anem a Roma. Una pizza? Un gelatto? Un machiato? 

Un dels edificis més meravellosos, per no dir el que més, és el Panteó o el temple de tots els déus. És l’únic temple de l’antiguitat clàssica que va conservar sempre la funció de lloc d’adoració. Durant el cristianisme es va reconvertir en església i així se’n va preservar l’estructura, evitant que fos derruït o abandonat com a ruïna. 

Entrem per la porta principal i ens trobem dins una gran sala circular. Si seguiu la llum aquesta us conduirà directament al centre del sostre on trobarem una finestra circular que dóna al cel obert. Tota la sala queda il•luminada per una llum uniforme que harmonitza tots els elements. De la mateixa manera convé posar llum de manera harmònica a les diverses veus que conformen la nostra personalitat. 

Aquesta metàfora em remet a una sessió que vam fer amb la Sara a la seva consulta. Quan exploràvem la personalitat em va traslladar la imatge que el meu Ser és com el símbol del Sol que es manifesta amb múltiples rajos de llum de diferents colors. 

La identitat és com la política d’un poble, en la qual no poden regnar tots alhora però convé tenir present democràticament la veu de tothom. Sempre esdevé un problema escollir quina part ha de tenir l’autoritat. Al final, el fonament bàsic del govern és la llibertat del seu poble de manera que el govern que té el poder ha d’anar canviant segons el que demana cada situació en un sentit utilitari pel bé de totes les veus. La política i la filosofia reunides. La monarquia i la democràcia reunides. Així ho va provar de fer Marc Aureli.

També m’ha cridat molt l’atenció el camp del teatre i la imitació. No he provat d’imitar res ni a ningú, però sí que he reconegut aquest fenomen de la diversitat de cares. En Jim Carrey per exemple. En Pep Plaza i tota la tropa del Minoria Absoluta. De fet el meu treball de recerca del Batxillerat explorava aquesta dimensió de la sàtira i l’humor a Catalunya, en aquest cas, pels mitjans televisius. El meu amic Albert és un crack de les imitacions també, més vinculades al camp esportiu i especialment al futbol, que tant li agrada. A més ho combina amb la musica, dedicant cançons a les notícies d’actualitat d’entrenadors, presidents i jugadors. Tot un fenomen. 

I continuo amb aquest camp polifacètic traslladant-me a la psicologia, a la psiquiatria, al curanderisme i al xamanisme. És a dir, al camp mèdic que aborda la familia del jo. Tots els qui es dediquen a l’estudi de la ment estan donant-li voltes i voltes a com domar la personalitat. A com orientar la persona cap allò que li dóna força. A esbrinar perquè s’autosaboteja. Quina intenció hi ha redere de l’aquelles parts de si mateix que entren en conflicte. Psicòlegs/logues i psiquiatres parlen d’ordenar intel·ligències. Xamans/es i curanders/es parlen d’ordenar esperits, déus, energies. Des del meu punt de vista, en el fons tots aquests psicoterapeutes estan parlant del mateix.

El xaman és la figura tribal encarregada d'harmonitzar les diferents veus quan aquestes entren en conflicte. És interessant observar que tant el xaman esquimal del sud d'Alaska o el dels Andes peruans porten màscares per transportar-se a un pla diferent. El trànsit de la identitat, com fan els actors. Més val anar al teatre que al psiquiatre diuen. I parlant de psiquiàtrics, recordo que el Jordi, un consultant de la mútua de Palamós, un dia em va dir que a Sant Feliu de Guíxols (on ell vivia i havia conduït ambulància) hi havia molt de psiquiàtric. Ell deia que deuria ser perquè hi tocava tramuntana i garbí i del xoc se’n deuria fer una mena de remolí que alterava la psique dels ciutadans. Sobre els aires i les aigües deia Hipòcrates.

Convé posar al nostre favor totes les veus de la nostra polièdrica psicologia. Cada veu emet una energia i ens pot ajudar a afrontar els reptes de la vida. L'inconscient en tot moment gestiona això. La teràpia consisteix en reconciliar les veus i posar-les al nostre servei en una mateixa direcció.

L'antropologia mostra que el nostre model epigenètic és tribal. Ment i cos funcionen connectats a la tribu. Som sistèmics. I cada persona és una família per si mateixa. Porta tota una tribu dins seu. Jo sóc perquè nosaltres som diuen els africans.

En religió trobem els panteons i els seus mites. Egipcis, grecs, xinesos, amerindis, maies, azteques, africans... totes aquestes cultures tenen els seus déus i deeses. Panteons dels àngels, dels dimonis... Cada cultura ha elaborat les seves metàfores de la complexitat de la psique. 

Disciplines com la psiquiatria, part de la psicologia i fins i tot la morfopsicologia (que en sóc molt crític) busquen una certa estabilitat del jo. Hi ha patrons consistents (temperament, trets, formes de reaccionar). Hi ha una narrativa interna que dóna continuïtat (“soc aquesta persona”). Hi ha un centre regulador que intenta mantenir equilibri. Aquí el “jo” és com un tronc d’arbre: dóna forma, sosté, evita que tot es dispersi. Sense aquesta estructura, la persona es fragmenta (i això és el que la psiquiatria sovint intenta prevenir o tractar). 

El teatre, certes psicologies contemporànies (com Internal Family Systems) i tradicions xamàniques veuen la identitat com un conjunt de parts, veus o personatges. Cadascuna amb funcions, emocions i històries pròpies activades segons context i necessitat. Aquí el “jo” és més aviat una companyia teatral o una família interna. No ets incoherent per canviar: ets adaptatiu. 

Jung és clau perquè uneix les dues visions i fa un pas més. No només diu que hi ha parts, sinó que aquestes tenen una dimensió arquetípica. Accepta la multiplicitat (arquetips, complexos, ombra). Però apunta cap a un procés d’individuació (una integració). Conceptes centrals com l’ombra (parts negades però plenes d’energia), el Self (una totalitat més gran que el jo conscient) i la Individuació (no eliminar parts, sinó reconèixer-les i integrar-les). No es tracta de ser “un”, sinó de ser unificat en la diversitat. Som ecosistemes psíquics.

Les tradicions xamàniques pròpies d’Amèrica o Sibèria sovint descriuen el jo com una ecologia d’esperits. Esperits interns o forces en conflicte, pèrdues d’ànima (parts dissociades), rituals per recuperar, ordenar i reconciliar. El xamanisme descriu la psique com un sistema d’energies/esperits. Parts perdudes (soul loss), intrusions (energies alienes), aliats (forces protectores). Encara que el llenguatge sigui diferent, funcionalment parla de trauma com a fragmentació, el ritual com a reintegració i la relació o comunicació com a sanació. El xaman és un mediador entre parts. La sanació és relacional i simbòlica, no només cognitiva. Això és sorprenentment proper a la psicologia de parts i al treball amb trauma. El xaman no el·limina veus sinó que les posa en relació. 

A Àfrica, com he dit abans, el jo és comunitari. L’ubuntu resa el “jo sóc perquè nosaltres som”. La identitat no és individual, emergeix de la relació amb la comunitat. Els rituals es basen en el reconeixement mutu amb rols socials. Formem part d’una xarxa viva més gran. Psicologia sistèmica. Els yoruba exploren la identitat vinculada als ancestres. Igual que la psicogenealogia de Maria Torok o Nicolas Abraham, o de Jodorowsky i Bert Hellinger.

L’astrologia funciona com un sistema de arquetips en tensió. Diferents energies (planetes) que coexisteixen en configuracions que expliquen contradiccions internes. És una manera poètica de dir “ets moltes forces alhora”. L’astrologia pot entendre’s com un sistema projectiu molt sofisticat on cada planeta representa una funció psíquica. Aspectes de relacions en harmonia o conflicte. La carta un sistema dinàmic. És un llenguatge per reflexionar com conviuen diferents forces oposades dins nostre. Ofereix una narrativa simbòlica de la complexitat interna.

El mateix ens descriu el Tarot, com una evolució arquetípica del jo.

El teatre i el psicodrama (com ara el mètode Stanislavski o el psicodrama de Jacob L. Moreno) entenen el jo així com a rols en acció. La identitat emergeix en el context i podem explorar parts a través de la representació teatral. No descobrim qui som reflexivament, ho encarnem expressant-nos i practicant amb el cos. Això permet donar veu a parts silenciades, experimentar alternatives i flexibilitzar la identitat. La identitat no només s’analitza es practica i es performa. La pràctica teatral permet explorar-se i descobrir-se des de l’acció. Com han investigat els orientals. El teatre diu que podem actuar amb diferents rols per descobrir com podem ser. Orient observa els rols i descobreix que no som cap d’ells del tot. Sinó que podem encarnar molts jos sense quedar atrapats en cap. 

A l’hinduisme es juga amb una consiència que observa la resta de personatges que van mudant com a fenòmens. El atman o jo no dual. La dissociació. Una meta posició. Som el cel (consciència), no els núvols (pensaments i rols). 

El budisme no parla del jo fix sinó d’un flux de percepcions, pensaments, experiències, emocions… El jo és una història que s’explica i es reexplica contínuament. Tot canvia constantment i la meditació és una observació dels diferents estats interns. No veiem tant el que som sinó el que està passant. Veiem com ens construïm, ens dissolem i ens deconstruïm. Morts i renaixements. La idea que el “jo” no és una cosa sòlida sinó una il·lusió funcional o un procés en curs. Una construcció momentània (anatta-no jo). El “jo” és com un remolí en un riu, sembla una cosa, però és només moviment. 

El taoisme defensa un jo que flueix en el context (wu-wei) i es transforma, que es desplega de manera natural i sincrònica segons la conjunció de la potencialitat interna i les circumstàncies de l’entorn. Fluïm i ens adaptem com ho fa l’aigua. Som una resposta viva al context. Si ens aferrem massa en definir-nos com som i qui som deixem de fluir en el flux. Perquè som energia en flux. I tota forma d’estudi i apresió para la dinàmica. Allò més íntim no para de moure’s. Som diferents músics que toquen diferents instruments, que fan sonar diferents melodies. I les melodies sonen en nosaltres.

Daniel Dennett deia que el “jo” és un centre narratiu necessari per viure. Una història que el cervell construeix. Però no és una entitat sinó un relat funcional. Una construcció per funcionar. Per orientar-nos i relacionar-nos. Però no com una forma d’existència que es pot capturar. El jo és una coordinació temporal de processos al qual donem un a continuïtat narrativa. Igual que fem al còmic. Connectem fragments per donar continuïtat a una història. 

No cal defensar tant qui som. Les parts que ens visiten no són enemigues sinó processos adaptatius. Som lliures per actuar de moltes maneres. La presència ens permet sortir dels barrots que ens delimitem en les nostres narratives mentals limitants. El jo no és una cosa que es té sinó una experiència que es construeix moment a moment. És real com a procés però no com a entitat fixa. No som una estàtua fixa. Sinó una ballarina que balla i balla i segueix ballant. I mentre balla canvia. I és rellevant veure a quin estat d’aquest procés sentim més força. On ens sentim més forts. On fluïm i connectem el jo, els altres i l’entorn. 

Estem formats per múltiples parts. Totes les disciplines ho diuen. La psicologia parla de subpersonalitats. Jung de complexos o arquetips. El teatre de personatges. El xamanisme d’esperits. L’astrologia i la medicina xina d’energies. Som múltiples. No tenim una personalitat, tenim un sistema de subpersonalitats. Les parts tenen funció adaptativa (fins i tot les que semblen problemàtiques). El conflicte intern no és un error és energia per a la transformació. Tenim parts protectores, vulnerables, creatives, ombres negades, personatges adaptatius. Però no som caòtics. Hi ha un centre d’observació (consciència), una capacitat d’organitzar, una narrativa que pot integrar. Un centre que reuneix i unifica en forma d’estructura. El problema no és la multiplicitat, sinó la desconnexió entre parts, la jerarquia rígida (una part domina massa), l’exili (parts negades), la dispersió sense vincles... 

Som estructura, som multiplicitat i som il·lusió o procés. No som un. Tampoc som uns quants fixos. Som una multiplicitat de parts relacionades entre si i el medi en constant canvi. Tota multiplicitat és aparença si ho observem des de la perspectiva del temps. Mai som els mateixos. El camí és buscar una solució útil que ens permeti viure. No és triar una veritat objectiva entre “un” o “molts” sinó passar de ser un conjunt de parts en conflicte a un sistema intern en diàleg ben comunicat. Una pluralitat connectada. Com qualsevol forma orgànica o l’univers mateix. La identitat humana és un procés emergent que pot ser viscut com a multiplicitat (parts, rols, energies) i que necessita pràctiques d’observació, expressió i integració per no fragmentar-se. I hem d’acceptar que no som fixos, sinó dinàmics i en permanent canvi. 

Més enllà d’això i en un pla microbiològic Lynn Margulis ens bateja com un holobiont, una unitat vital formada per una associació de diferents espècies. Cadascú de nosaltres som una comunitat de microorganismes. Som nosaltres i tots els virus, fongs, paràsits i bactèries que habiten en el nostre cos. Tot plegat ens remet a la idea que estem íntimament units a la vida del planeta. Depenem de la resta de l’ecologia per viure. I vist així, en el fons, per la resta no som tan necessaris. El nostre lloc hi tindrem, per alguna cosa la vida ha fet que existim.

En fi, com ja he apuntat la identitat és un fenomen inacabable.