Dret a la vagància

 

Viuen a les selves humides d’Amèrica Central i del Sud. El seu nom ho diu tot: els peresosos són poc actius i molt lents. Passen la vida a dalt els arbres, dormint i mastegant fulles i branques. En prou feines es desplacen 38 metres al dia. Són el símbol d’actitut pacífica, vida tranquila i poc estrés.

Paul Lafargue va escriure un tractat que portava per títol Dret a la vagància.

Un organisme funciona com una orquestra amb diferents ritmes. 

Cada persona vibra i emet una determinada música.

El ritme es mesura amb el temps. 

Et proposo que reorientis l’atenció, la teva energia, a tu. Que deixis de banda el ritme extern i captis el teu ritme intern, la teva música. 

Tingues 50min de satisfacció personal, atenent únicament allò que tu et ve de gust fer, sense esperar res de fora, sense haver d’atendre cap exigència exterior. 

Escolta la teva música. Aplaça l’impuls de satisfer demandes externes que et proposen els altres. Estigues per tu i les teves coses. 

No esperis res de fora. Res s’espera de tu. No has d’acudir a cap responsabilitat. 

Només estigues en contacte amb tu mateix/a.

Com et sents? Com et notes el cos? Com és la teva respiració? Què penses?

Et diré que Nuccio Ordine va escriure La utilitat de lo inútil. Per la seva banda Abraham Flexner va escriure La utilitat dels coneixements inútils. Tots dos defensen que la curiositat té que veure amb la satisfacció i, moltes vegades, esdevé el més útil. 

Penso que en les situacions més determinants és important deixar de banda la raó i confiar en la nostra intuïció, la nostra saviesa interior. Essencial per contactar amb la bellesa de la bellesa que tots som i portem dins.

La base de la creativitat està en connectar amb el nostre ritme intern.