Sobre la memòria i l'oblit

 

Neixem com un paper en blanc o amb alguna cosa escrita?

Des del moment que naixem ja disposem d’informació emmagatzemada en nosaltres. Recursos adaptatius segellats en la nostre memòria epigenètica individual i col·lectiva. 

Això vol dir que els humans que van venir abans que jo existís van realitzar aprenentatges. Informació que va quedar segellada al cos i a l’ambient a un nivell inconscient i que va transmetent-se a les generacions futures. Una herència.

Per Plató el coneixement es produeix quan despertem el record. Conèixer és recordar. “Canta deesa” demanava Homer. “Parla memòria” deia Nabokov. Miguel de Cervantes també en fa referència al seu Quijote. 

El psicoanàlisis de Freud i posteriorment de Jung es basen en rescatar les intuïcions de solució guardades a la ment inconscient a partir dels aprenentatges incorporats durant la vida. La veritat de cadascú es pot conèixer recordant-la a través de les idees emmagatzemades a la nostra memòria corporal. Per Wilhelm Reich l’inconscient és el cos. 

Milton Erickson es preguntava: Tots respirem? Com respires? Com ho fas? Tots ens posem drets. I com et poses dret? Com ho fas? Tots caminem. I com camines? La nostra ment inconscient opera en tot moment en qualsevol dels actes de la nostra vida.  Recordes quan i com vas aprendre a fer aquestes coses? Quin va ser el teu primer bit de coneixement? Vivim en trànsits hipnòtics permanents. I portem molt de coneixement incorporat dins nostre.

Som evolució biològica i cultural. Som primats. Som humans. Som la nostra familia. Som els nostres sistemes. Cadascú porta tota una tribu d’éssers dins seu. I cada veu ens pot aconsellar aportant informació valuosa per a cada situació. Una vida és plena de vides.

Parlant de la memòria i el record em pregunto el sentit que li donem a aquestes capacitats innates en el món altament tecnològic en el que vivim. Si hem sucumbit a l’oblit. La omnipresent cibernètica fa que el cervell no recordi i tot esdevé inmediat i instantani. 

Us recomano l’obra Faust de Goethe. Una metàfora de la fragilitat de la memòria i de l'oblit al passat. En el cas del protagonista Faust esdevé exhumanista mentre el diable Mefisto el domina en l’art de l’oblit de si mateix robant-li l’ànima.  El principal procediment que utilitza el dimoni és l’acceleració de la vida. Em pregunto si amb aquesta velocitat vital accelerada no ens estarem tornant tots Faust en certa manera. Velocifèrics que deia Manfred Osten.

Pel que fa a les capacitats intel·lectuals és molt significatiu el treball de Wolf Singer, director de l’Institut Max Planck d’investigacions cerebrals de Frankfurt. Ha comprovat com l’experiència que proporcionen els anys viscuts deixen una petjada en forma d’estructura cerebral que compensa la falta de rapidesa i agilitat mental pròpia de l’edat i que dota al cervell de dreceres que els joves desconeixen. 

Qui sóc? Què he fet? Hem recollit les nostres experiències i les dels altres. La nostra obra és com un ser col•lectiu, com diria Goethe. Hem de retre un homenatge a la nostra memòria biològica. A la nostra ment. Dominar l’art de saber oblidar i saber recordar en la correcta mesura per a cada situació. Quan oblidem ens hem de preguntar per què.

Hem de cuidar la nostra demència individual i també col•lectiva. La història no és només historiografia sinó història que passa succeeix, memòria pràctica per l’ara i aquí. 

Tenim molt present la tècnica però no hem d’oblidar l’ètica i moral privada i pública, deia Nietzsche. Hem de vigilar la política de la desmemòria i record de la humanitat. Vivim molt orientats al progrés i a l’humà nou. Convé equilibrar passat, present i futur. I això comença desaccelerant-nos.

"Qui provà la dolçor meliflua dels fruits del lotus ja no pensà mai més ni en l’exploració ni en la tornada a casa”. Cant novè de la Odissea d’Homer. 

Des del segle XVIII, amb la Revolució Francesa, la Modernitat té tendència a abolir i oblidar el passat. A destruir la memòria. 

A la preciosa fàbula del Faust Johann Wolfgang von Goethe diu “Qui no sap adonar-se de 3000 anys queda desvalit en la foscor per més que visqui el dia a dia”. Goethe entenia la formació com la participació en la memòria de la humanitat. A La memòria robada de Manfred Osten. 

Nietzsche també va explorar aquests conceptes a La utilitat i la inconveniència de la història per a la vida (1874). Nutrir-se de lo excel•lent del passat per construir amb els millors ciments el futur. 

La veritat, la felicitat, la pau interior neixen entre l’oblit i la memòria. Us recomano la pel•lícula Good bye Lenin! de Wolfgang Becker.