Ètica assistencial

 Ètica assistencial

Hi ha alguna ètica o moral vertadera, única i universal? És que només hi ha una manera d'afrontar allò que cataloguem com el bé i el mal? És que potser existeixen en si mateixos el bé i el mal? O bé són ficcions obertes a múltiples possibilitats del pensament? En aquest cas la ètica no seria dictada desde les filosofies o la religions, sinó desde la ciència? Una moral neurobiològica? Una neuroètica? Michael Gazzaniga, James Wilson i Francisco Mora són els màxims representants del concepte instints morals defensats per una suposada neuroètica.

Existeixen dos estils de pensament. Un centra l'atenció als objectes aspirant a una realitat objectiva on el món existeix independentment que sigui percebut. L'altre orienta l'atenció als processos aspirant a una realitat subjectiva on el món és construït a l'interior de l'observador al ser percebut. El primer cas mou en una lògica aristotèlica on si una cosa és certa, la contrària és falsa, de manera que segueix una dialèctica on es defineix allò correcte i s'exclou allò incorrecte. El segon cas es mou en una lògica pascaliana on si una cosa és certa la contrària també ho pot ser, de manera que segueix una dialèctica basada en l'harmonització d'aspectes contraris. La via pedagògica del primer cas és l'adoctrinament i el sotmetiment a un sol tipus de coneixement dogmàtic. La via pedagògica del segon cas és la creació d'alternatives i l'emancipació a una llibertat de pensament individual i personal.

Adela Cortina Orts, Catedrática Emérita de Ética y Filosofía Política de la Universidad de Valencia, diu que la moral i la ètica són judicis valoratius. La moral és el resultat de la raó. Kant deia que la llei moral no és algo extern, no ve del món ideal de Plató. Sinó que l’humà es construeix a si mateix principalment per l’educació. Fins i tot els propis científics demostren la plasticitat del cervell. La neurologia es pot moldejar. La pedagogia no s’ha de basar en l’adoctrinament d’una única Veritat sinó a ajudar que cadascú tregui lo millor de si mateix cooperant amb els altres. Hi ha tantes morals com cultures humanes i fluctuen constantment com qualsevol procés orgànic no per accions conscientment planificades, tampoc obeïnt a una realitat caòtica i sense estructura, sinó que sobretot es mou per adaptació al context històric de cada moment. La justícia no només ha de tenir present el que convé al grup pel que fa a la seva supervivència. Sinó al valor i dignitat de cada individu. La justícia també és el llenguatge de la dignitat humana individual.   

No existeix un xip moral, hipòtesi proposada per Julian Savulescu, director de Oxford Uehiro Center for Practical Ethics. Això suposaria alterar no només la biologia sinó tota la vida de l’humà. Tot ha de tenir un límit, fins i tot la ciència. Tot allò que no es limita, lluny de ser positiu, acaba per si mateix destruïnt. L’objectiu utòpic de la felicitat no està en mans de la genètica o el saber científic. No es pot manipular la naturalesa de les passions. Mary Shelley ja ho va deixar prou clar a la seva obra amb el personatge de Frankenstein.

Daniel Golemann, qui proposa la teoria de les intel·ligències múltiples, deixa clara la importància de comunicar i establir coherència entre les diferents parts del cervell, entre la intuïció, la percepció, l’emoció, la raó i l’acció.

Hi ha límits que no hem de traspassar. La perfecció no existeix al món humà. La perfecció està en el camp de la patologia, deia Friedrich Nietzsche. Jugar a ser Déus suposa el risc de traspassar fronteres que suposin conseqüències destructives. Convé que la biomedicina, el model mèdic hegemònic actual, el més extès arreu del món, tingui present els límits de la tecnologia i el progrés tècnic-científic.