Quin cos sóc

 Quan estem flotant dins el ventre de la mare percebem el nostre cos de manera diferenciada a l'ambient intrauterí o bé percebem la realitat que anomenem corporal, el cos, i extracorporal, l'ambient, com un tot integrat indiferenciat?

En quin moment prenem consciència del nostre cos? O millor dit, en quin moment establim els seus límits?

Percebem el cos de cap a peus com la mateixa cosa? O bé percebem diverses parts aïllades i fragmentades?

En algun moment vam prendre consciència dels dits. De les mans. Dels llavis. De la panxa...

En el moment del part vam percebre el nostre cap en contacte amb les parets vaginals de la mare? 

Segurament el contacte amb el cos de la mare va construïnt els primers mapes del nostre cos i del món. El pit, la panxa, l'esquena, redere el cap, les galtes, el cul... Cada carícia anava detallant el mapa del nostre cos. Els nostres llavis succionant. L'aire fregant les parets del nas. La panxa per dins quan apretava la gana. Els dits tocant coses. Agafant-les. Portant-les a la boca. Els braços direccionant. Els colzes medint distàncies. Els canells orientant. Els dits precisant... Amb el gust i el tacte sentim allò més íntim. Amb l'olfacte allò una mica més distant. Amb la mirada observem atents allò que hi ha aquí i més enllà. Amb l'oïda sentim el que veiem i no veiem. 

En algun moment vam veure la nostra mà i vam comprendre que no era igual que la resta de coses com allò groc que en diuen plàtan o allò que fa soroll i que en diuen joguina. Vam detectar que allò era diferent. Era més nostra. Més íntima. Algo que existia allà i alhora formava un jo. I la vam anar integrant en nosaltres. I vam anar construïnt el mapa del nostre cos. 

El mateix ens va passar amb els peus quan els agafàvem. De panxa avall el terra ens feia de mestre per descobrir més matisos del pit, del ventre, de la pelvis, de les cuixes... I vam seguir construïnt el mapa del nostre cos. 

Al apretar a terra vam notar les dureses i els tous dels palmells de les mans. Les orelles, les galtes. Després de molts esforços i intents, voltejàvem i ens asseiem. Canviàvem la perspectiva del món de l'horitzontal a la vertical. Ens allargàvem per arribar a coses que ens cridaven l'atenció desde la distància. Vam anar calibrant les dimensions. Plegàvem els genolls, els malucs, torsionàvem l'esquena... Ens posàvem de quatre potes. Gatejàvem. Ampliàvem el mapa del nostre cos i del món. Coneixíem més territori corporal i extracorporal. 

Ens recolzàvem a una cadira, a un moble, a unes cames, a unes mans, a un arbre... i ens posàvem drets ben amunt. I notàvem més que mai les plantes dels peus i nova musculatura que provava de mantenir-nos en equilibri.

Vam fer les primeres passes. Detectàvem nous matisos del cos. Tot el nostre cos esdevenia l'eina per conèixer l'espai que ens envoltava. I érem més conscients del món. De les llums i les ombres. De les textures, les dureses i els tous. Les puntes i les rodones. Els aguts i els greus. Els calents i els freds... 

En un moment donat vam preguntar-nos: què és això que percebo? I els adults amb qui mantenia vincle emocional em deien "una mà". "Un peu". "El cap". "La lluna". "Un arbre". "El foc". I anàvem fent el nostre diccionari posant noms a això que percebíem. La cultura ens ensenyava com havíem d'anomenar i entendre el món que percebíem. I així anàvem construïnt el nostre mapa del cos i del món. 

Aquest procés cada vegada es feia més variat, ric i complex. Cada vegada coneixíem més i més coses. I amb elles apreníem significats que els hi atribuïem. Alguns ens donaven força. D'altres ens la treien. Algunes coses ens limitaven i no ens hi deixaven accedir. Quedaven ocultes. Secrets, tabús, prohibicions... D'altres les podíem expressar, explorar, teníem el permís de fer-ho. La moral de la cultura que ens havia tocat viure dividia la realitat en dos móns: allò visible i allò invisible. Allò que tenia paraules per nombrar-ho i allò que no es podia dir, però que percebíem que hi era. Una part de la realitat tenia un discurs que l'explicava. Una altra part quedava sepultada a una mena d'inframón en forma d'imatges, sons, sensacions, olors o sabors sense text. 

Amb el temps aquesta part de nosaltres negada que havíem mantingut a les fosques i callada, trobava l'escletxa, emergia i ens revisitava buscant un lloc per fer-se present en un pla conscient. Buscava obrir-se pas i ocupar un lloc en el nostre mapa cognitiu. D'entrada ens hi resistíem, significava quelcom fantasmagòric i tenebrós, condicionat pels marcs culturals amb els que vam ser educats, moldejats. No volíem per res del món ser deslleials a la nostra tribu, la família a la que pertenyíem. Ens hi jugàvem l'exili, i en això la nostra vida. 

Més endavant vam anar veient noves parts del món. Noves perspectives del mateix món. Noves realitats. I anàvem ampliant les nostres referències inicials, questionant al seu torn els models morals de la nostra cultura. Posàvem en dubte la seva objectivitat. La seva veritat universal. I ens rebelàvem per unes normes més útils. Més afins a nosaltres. Ens orientàvem més a ser i menys a pertànyer.

Vam anar reelaborant la nostra moral. La nostra manera d'explicar-nos les coses. Els seus significats. I anàvem transformant el nostre mapa del món. Com enteníem, pensàvem, sentíem i feiem les coses. Cada vegada confiàvem més en nosaltres i menys en les autoritats culturals externes establertes per conveni. 

I anàvem reelaborant la nostra versió personal del món. Del nostre món. Aquell que s'acostava més a la nostra essència. 

Nosaltres decidíem lliurement com havíem d'entendre el nostre cos i la resta del món. Nosaltres ho anàvem aprenent per compte propi. No necessitàvem que desde fora ens marquessin o dibuixessin les linies de la realitat. Nosaltres traçàvem, segons el que ens convenia per adaptació, les nostres pròpies línies. Fragmentàvem el món a la nostra manera. Feiem un dibuix personal del nostre cos, de nosaltres, dels altres i del món. Nosaltres posàvem les paraules per descriure la realitat com la percebiem. Paraules que tenien més sentit per nosaltres. Que ens donaven més força. Que ens connectaven amb la vida. I així anàvem creant el nostre món. 

Cadascú habita la seva pròpia versió del món. I entre tots ens comuniquem percepcions, mapes de realitats diferents. Que ens nutreixen a tots i reguen de vida a tots.