Medicina eclèctica

Inicialment, la medicina romana, la dels etruscs, es basava en la màgia i la religió. També se sap que eren hàbils practicants de l'endevinació i en la fabricació de pròtesis dentals. Després van arribar els primers metges grecs i els etruscs es van mantenir resistents davant l'invasió de la cultura hel·lenística. Finalment van absorbir els sabers i costums grecs.   

La medicina grega dels metges Hipòcrates i Asclepi estava dividida en tendències i pràctiques irreconciliables. Cada postura mantenia amb fermesa la seva metodologia. La diferència es valorava per damunt de les similituts. Un predomini de la divisió per damunt de la unitat.

L'escola d'Hipòcrates, sostenia la vis medicatrix naturae (via mèdica natural) i per tant seguidora d'un mètode expectant, consistent a no violentar el curs de la malaltia. Hipòcrates deia que el primer que havia de fer un metge era no fer mal (primum non nocere). S'orientava a respectar, estudiar i escoltar els missatges del símptoma com un intent d'autocuració o adaptació del propi organisme.

L'escola d'Asclepíades, era partidària d'actuar i intervenir perquè la curació es produís cito, tuto ac iucunde (ràpida, segura i agradablement) perquè defensava que qui cura és el metge, no la natura. Feia servir dietes, massatges, medicaments i música. Medicina interventiva.

D'aquesta manera, la medicina grega que arriba a Roma dividida en aquestes dues escoles. A diferència dels grecs, els romans van saber sincretitzar les diverses posicions irreconciliables dels grecs. 

Per exemple, Aulus Cornelius Celsus (s. I aC) va escriure una basta enciclopèdia de Vuit llibres titulada De Artibus / Sobre les arts, dividida en almenys set seccions: Agricultura, Veterinària, Dret, Art militar , Filosofia, Història i Medicina (hi ha qui hi afegeix la Retòrica). 

De Medicina, constitueix la única secció que es conserva íntegra. És font primària de temes com dieta, farmàcia, cirurgia i altres temes relacionats. En aquest tractat de medicina s'hi inclou la definició clínica de la inflamació que ha perdurat fins als nostres dies: "Calor, dolor, tumor i rubor".

Aquesta obra va desaparèixer durant l'Edat Mitjana i fins el 1426 no van tornar a circular còpies dels llibres de tema mèdic. Va ser la primera obra mèdica impresa (Venècia 1478), tot i que abans de fer-ne còpies, el manuscrit original ja era objecte de veneració pels metges i no metges humanistes del Renaixement per la seva puresa en l'estil i la precisió de les doctrines mèdiques. 

Galè va ser el gran sintetizador de la medicina romana. Va saber combinar lo millor de cada escola. Ell va ser qui va utilitzar el significat modern de la paraula eclèctic. 

L’eclèctic és aquell que reuneix coneixements de diferents fonts i en sintetitza una versió personal intermitja. Un mediador i conciliador de coneixements. És en essència una selecció de diverses fonts. Pren els parers de les diferents opinions i les concilia. Reuneix, integra, relaciona, comunica, sintetitza, abraça i no escull. Tampoc s’especialitza ni aprofonditza. Combina diferents teories, actituds, opinions. Fusiona, uneix, unifica, amalgama. Això el fa lliure.

Ek (des de fora), extreu, exorcita.

Lektos (escull i expressa). 

Leg vol dir escollir, elegant, inteligent, colega.

Àlex, el meu fill prové d'aquesta paraula. 

L'eclèctic busca el terme mig, harmonitza pensaments diferents i evita especialitzar-se en els extrems. 

S'orienta al punt mig i a la completitut.

Escull el que li sembla millor de cada escola o cada forma de pràctica, pensament o raonament per arribar a una síntesi pròpia. No accepta els extremismes, una hipotètica linia correcta. Concreta. Sinó que tendeix a conciliar posicions sense prejudicis. En aquest sentit els grecs aplicaven a aquest terme als filòsofs que no s'atenien rigurosament a les linies d'una escola concreta de pensament i sincretitzaven aquells raonaments d'uns i d'altres que els semblaven més vàlids.