Les relacions

Fa un temps vaig escriure una entrada sobre les relacions amoroses. 

Conèixer l'humà en essència és conèixer allò que mostra i, sobretot, allò que oculta. La veritat del seu inconscient, meticulosament ben organitzada a l'ombra, a la penombra i a l'antombra del nostre camp existencial. Operant com a mecanismes adaptatius per preservar la vida.

Els humans som animals socials. Ens organitzem per tribus. 

Per què la familia és l’estructura que sobreviu a totes les èpoques i cultures de la Terra? Totes les cultures s’organitzen per famílies. Per què? Perquè és tant competent? 

Per conveniència? Per gust i plaer? Per supervivència? Per lleieltats? Per enamorament?

Sembla una perspectiva egoïsta la de la unió per benefici comú en pro de la seguretat i la preservació de la vida. Potser no és bonica, bucòlica... Però també existeix i és regla de vida.

L'amor es diu que és allò que ens uneix. 

Més enllà del benefici o remei per calmar la por l'amor té que veure amb la satisfacció. 

La satisfacció per gaudir i celebrar el que passa en el present. L'alegria de viure. 

I la satisfacció per gaudir i celebrar l'alegria de caminar junts moguts pel desig d'habitar un món millor, el que ens dóna força i ens connecta individualment i mútuament. El que més s'acosta als nostres centres.

L'amor per damunt de tot és una cosa que se sent al cos. Una sensació. És una cosa que sorgeix de manera natural, instintiva, espontànea i no s'ha de forçar. L'amor és un tema que convé que el dirigeixi l'inconscient. Una pulsió vital interior.

Sentim amor i de manera natural i instantània se'ns relaxen les cadenes musculars, ens brillen els ulls, somriem. Ens batega el cor. Ens canvia la respiració. És una connexió que ens dóna molta força i vitalitat. 

Les famílies, les relacions, poden moure's per mera supervivència. Un joc de les veus protectores, eficients, víctimes i simptomàtiques. Jerarquies de salvats i salvades. De pares i fills. Els mites dels prínceps i princeses. La lleieltat és el terra que trepitja l'amor. L'exili del grup de pertinença és el pitjor càstig que pot rebre un individu. Som lleials als nostres grups de pertinença per damunt de l'enamorament. És més tolerable el dol d’una parella que se separa que el dol de deixar de pertànyer a una tribu. És una manera d'estimar racional, protectora i lleial.

Les famílies, les relacions, poden moure's per mera satisfacció. Un joc de les veus infantils, que gaudeixen jugant el present i somiant els millors dels futurs. Un tu a tu de dos nens en iguals estats. Els mites dels amants. És una manera d'estimar passional i intensa.

Si en les relacions predominen les primeres veus, no hi ha alegria a l'amor. Si només predominen les segones hi ha molta passió a l'amor però en situacions d'estrés i perill pot atemptar la seguretat i l'ordre.

La reunió de les dues genera relacions humanes completes, fèrtils, duraderes, ordenades i satisfactòries al mateix temps.

El símptoma de vegades ens orienta a recuperar una de les parts negades d'aquesta polaritat. 

Tota la vida calibrem aquest delicat equilibri entre formar part de la tribu i ser nosaltres mateixos. Cada viatge, cada experiència de retorn a casa, cada final de projecte, d'etapa, es reactualitza aquesta balança. La primera part de la vida ens orientem més a pertànyer. La segona a ser.

Actuar equilibrant la passió de l'heroi/ïna amb la raó del rei/na és un art de viure individualment, en parella i en tribu. La intel•ligència no dual, la més profunda, no escull i harmonitza la intel•ligència emocional i racional de manera que la intel•ligència conductual mogui el món des d'aquesta harmonia.

Si les intel•ligències queden confrontades es genera el patiment construïnt relacions defectuoses.