Epistemologia ràpida a lo Nietzsche

Al llarg d'una vida humana, des que naixem fins que morim, experimentem el món com un procés de diversos cicles en els quals operen diferents intel•ligències per conèixer la realitat. 

El mateix ha passat al llarg de la història de la humanitat, desde l'antiguitat clàssica fins l'actualitat moderna. Segurament va passar durant les primeres civilitzacions. També al que anomenem prehistòria.

La ment i el cos comparteixen les propietats de la Terra, del sistema solar, de la nostra galàxia i de l'univers. L'univers també es mou amb aquests processos cíclics de creació i destrucció.

Trobem diferents nivells fractals.

De primer no hi havia res. Del res va sorgir el tot.

El món ja hi era abans que el representéssim o l'expliquéssim. 

Abans d'existir, de néixer, hi havia món.

Inicialment el món és irracional. El caos. El terra que trepitja l'ordre és el caos. La irracionalitat.  

El caos que vivim quan es tambaleja el nostre castell de creences. Similar a l'experiència de total desordre quan habitem el trauma emocional. La inseguretat ens connecta amb la por. La base de tots els comportaments.

Abans de néixer ja portem informació dins nostre. Naixem amb una memòria heredada. Conèixer és recordar.

Quan naixem juguem. Percebem i explorem el món com una totalitat amb els límits dels moviments del nostre cos i els filtres dels nostres sentits. Conèixer és actuar i percebre.

Poc a poc els nostres filtres cognitius fan que anem posant atenció a uns matisos i no a uns altres. El•liminem dades. Fem generalitzacions i distorsions.

La cultura familiar fa de tercer filtre i la tribu ens marca què i com atendre. Captem els missatges a través dels moviments i les tensions dels altres cossos. Conèixer és emocionar-se.

A través del to de les veus que diuen, i sobretot, a través del que no diuen. Definim què és important i què no és important. Què existeix i què no. Com s'ha d'entendre i viure el món.

Conèixer és imaginar.

La percepció i el discurs són posteriors al món. 

El món inicialment va ser explicat en forma de símbols. L'art i la metàfora capten la realitat a la qual es refereixen. S'aproximen expressant en termes d'una altra cosa. O millor dit, suggereixen. De manera que la persona completa el significat amb la seva experiència del món. El mite, el món oníric, la metàfora, l'art, el símbol... reuneix les polaritats. 

Abans del segle V, a l'època d'Homer, el món era concebut com una totalitat. Trobem el mite d'Apolo (com a símbol del Cosmos) i del mite de Dionís (com a símbol del Caos) reunits en una obra d'art com a símbol de la unitat del món. És l'època on la realitat és explicada amb relats, incloent els de les religions politeistes. La realitat s'explica com una pluralitat, irracional i contradictòria, amb una riquesa descrita per qualitats. S'afirma la vida sense escollir cap part per separat, sinó totes integrades de manera harmonitzada. 

Els contes i els dibuixos dels nens. El pensament sensorial.

Després del símbol vam saltar a la paraula, la limgüística, els conceptes per fragmentar i explicar la realitat. I les relacions entre conceptes per explicar les relacions entre les coses.

Les primeres paraules. 

La primera pregunta: I això què és?

 Inici del pensament conceptual encara ple de sensorialitat.

Saltem del mite al logos. Neix la filosofia que va posar ordre al món explicant-lo racionalment. 

Als 3 anys ens qüestionem el món per reafirmar-lo i construir-lo. La segona pregunta: I per què? Inici del pensament racional encara ple de sensorialitat.

Als 7 anys ens qüestionem el món per negar-lo i deconstruir-lo. El pensament racional, conceptual i sensorial equilibrats.

A l'adolescència deixem de jugar i ens qüestionem el món, el destruïm i retornem al caos. Retorn al pensament racional i sensorial. 

A l'edad adulta habitem el món que hem imaginat i que hem mamat. Més pertànyer i més ser. Pensament conceptual convergent.

A la mitja vida deconstruïm el món mamat. Retorn al caos. Retorn al pensament sensorial. Menys pertànyer i més ser.

A la vellesa més ser. Pensament conceptual divergent.

A la senectitud retorn a la totalitat del pensament sensorial. 

A la mort retornem al   

Primer van els presocràtics. 

Els sufistes no pretenien explicar un món vertader sinó un món útil.

Després Sòcrates va fer del dubte i la raó la manera per comprendre el món.  

A partir d'aquesta raó, Plató, el seu deixeble, s'orienta a una metafísica. El món inteligible. L'ànima.

En contraposició al món sensible. La física. On s'hi orientarà el deixeble de Plató, Aristòtil. El cos.

De Plató en derivarà a l'Edat Mitjana la tradició judeocristiana construïnt el dogma monoteïsta anomenat Déu. I també el Bé com a moral.

D'Aristòtil en derivarà l'empirisme i la Il•lustració construïnt el dogma absolut anomenat Ciència. D'aquí en deriven les matemàtiques i les lleis naturals.

Déu, la Ciència i el Bé esdevenen les veritats absolutes.

Després cau Déu. Es mantenen la Moral i la Ciència universals.

La vida és sempre una percepció del qui la viu i, per tant, la percep. L'experiència vital sempre és subjectiva. Sempre depèn de la perspectiva de la persona, amb els seus filtres sensorials, cognitius, biogràfics, culturals familiars, culturals socials, polítics, econòmics, lingüístics, històrics... No hi ha una manera de conèixer objectiva. Tot coneixement és fruit de la nostra subjectivitat. 

Però per viure necessitem ordenar la vida. Conferir-li significats i sentits. I això marca la nostra vitalitat. La manera com expliquem el món i a nosaltres no ha de perseguir una veritat objectiva, sinó una veritat útil, que ens ajudi a viure. Que ens doni força per seguir endavant. Ja ho veien els sufistes.

La realitat es pot comprendre per instint, percebent-la, imaginant-la, emocionant-se, pensant-la, actuant. 

La realitat es capta millor percebent amb el cos i no tant pensant amb el cap.

L'art i el mite expressen millor la totalitat i complexitat de la realitat. S'aproximen més a la diversitat. La raó de la filosofia o la ciència es mouen en conceptes més parcialitzats i singulars.

Art, mites, religió, filosofia i ciència sempre són construccions artificials per generar un ordre que expliqui el món caòtic i irracional que va ser quan no hi erem. Que és mentre hi som. I que serà quan no hi siguem.