Dia dels Morts

 

Dia dels Morts.

Obro el mòbil i l’aplicació del calendari em recorda que avui celebrem el dia dels morts. Fa uns anys era l’agenda de paper qui m’avisava. I més enllà recordo que qui ho feia era la meva àvia. 

De les tres paraules reunides, la tercera, simbòlicament ha evocat en mi la metafísica del record. Imatges d’aquells qui van traspassar la frontera de llum i van quedar segellats i interioritzats més que mai en la familia del meu jo. 

Contràriament al que pugui semblar, aquesta data significa i ens fa sentir molt vius. Passem revista. Reordenem les nostres prioritats. I com cap altre medicina aconsegueix que dignifiquem la vida.

Els morts són una part del meu passat que segueix passant en forma de record. Tot d’experiències compartides. Agradables i, cal dir-ho per completar, també desagradables. Tot i que la meva ment hàbilment fa que predominin les primeres. 

Un record viu d’aquestes persones tant importants per mi i que cada vegada que m’apareixen i les revisito, és a dir, les torno a passar pel cor, reorganitzen el meu record i enriqueixen la meva vitalitat, fins i tot canviant el rumb del meu futur destí.

La meva ment va ordenant el discurs de la vida en un relat biogràfic ple de personatges. Allò que m’havia fet patir es transforma en aprenentatge de vida. I la meva percepció present del que en dic passat canvia. Deu ser un mecanisme adaptatiu de renovació natural en pro de la vida.

De tu pare he après tot això. Gràcies per aconsellar-me. De tu amic meu això altre. Recordo que em vaig oblidar de dir-te algunes coses. Aprofito ara que em visita el teu fantasma per conversar una estona amb tu i finalitzar allò que, per interrupcions del moment, va quedar pendent de resoldre.

Podria situar a cadascú de vosaltres en una part del meu cos. Al pit, a les espatlles, a la panxa… El cos té memòria. Porto tota la tribu interioritzada dins meu. Els que puc tocar i els que no.

Celebrem als qui van cuidar de nosaltres i d’aquest tros de terra que ara trepitgem i del qual en depenem per viure. I que tenim l’obligació moral de seguir cuidant pels que vinguin.