De medicines i història

Després de treure a passejar el dimoni, aflora la veu de l'amor.

Hi ha una veu profunda en tots i cadascú de nosaltres que no es posiciona, no escull cap part sinó que abraça totes les veus. 

El benestar també té que veure amb la serenitat. Veure el món des d'una terrassa existencial on no escollim cap part sinó que ens orientem a reunir les polaritats confrontades en vies de reconnectar amb la plenitud.

En el camp de la medicina, existeixen tota una pluralitat de cultures mèdiques que ofereixen una diversitat i riquesa de pràctiques i sabers per fer front a fenòmens indefugibles i essencials com el naixement, la malaltia o la mort. 

Els humans necessitem explicar-nos el món i actuar en aquest. Necessitem el·laborar discursos o representacions que expliquin el caos irracional unitari essencial que defineix la realitat. Necessitem generar un ordre per fer-li front. Un cosmos. I retornar les nostres accions als sistemes més grans dels quals en formem part.

Cada medicina existeix com a resposta a una demanda social. Tenim la necessitat d'afrontar els processos de salut i malaltia. Cada medicina dóna una explicació en termes reals o imaginaris d'allò que ens afligeix, així com també proposa accions i camins de solució. 

De principi, les medicines explicaven i donaven resposta a la realitat de la salut i de la malaltia mitjançant llenguatges simbòlics. Les metàfores, els mites, l'art, els rituals màgis, les religions... impregnaven el actes mèdics i socials. 

La natura es considerava medicina, i també mentora i font d'inspiració creativa. Els mites i les religions donaven explicació als fenòmens naturals i també als sobrenaturals creant una pluralitat de figures simbolitzades com a déus i deeses. L'art suggeria les percepcions d'una realitat que malgrat era habitada, no podia conèixer-se exactament com era. Només en podiem fer aproximacions. Natura, art, religió i humanitat anaven unides i tenien un caràcter vital. Tot el que era percebut, sentit o imaginat estava integrat en una mateixa realitat on tot allò que existia se li donava un lloc adequat en el mapa cultural. Un lloc útil per poder tirar endavant. La cultural de la màgia, l'art, la medicina i la religió anaven de la mà.

Més endavant vam passar del predomini de la ment sensorial i metafòrica, pròpia de llenguatges simbòlics com l'art i els mites, al predomini de la ment conceptual, el logos. La realitat ja no era percebent-la i intuïnt-la, sinó mitjançant l'intelecte. 

Un bon exemple el trobem en la filosofia presocràtica. A partir d'aleshores la raó explicaria el món. 

Els sufistes no es van interessar per conèixer la veritat de les coses sinó que orientaven el coneixement amb fins utilitaris. 

Sòcrates utilitzava el dubte i les preguntes per explicar el món. 

El seu deixeble Plató va orientar-se a oferir discursos intel·lectuals cap allò metafísic. Aristòtil, deixeble de Plató va orientar-se a oferir discursos tangibles cap allò físic. De la metafísica de Plató es va expandir el concepte d'ànima i, posteriorment a l'Època Medieval, la figura religiosa de Deú com a principi universal de Veritat i Moral. D'Aristòtil es va expandir l'interès pel cos material i, posteriorment durant la Il·lustració, la Ciència com a principi universal de Veritat i Moral. Durant la Modernitat Déu es va posar en dubte i la Ciència en va ocupar el seu lloc.

La raó segueix sent el principi per donar discursos que ordenin i expliquin la caòtica i contradictòria realitat. Tanmateix, la realitat no nomes es pot comprendre intel·lectualment. També podem comprendre les coses percebent-les, intuïnt-les, emocionant-nos, actuant i, també, imaginant-les. 

Actualment la medicina s'ha centrat en una part de la realitat. La realitat tangible, les proves, les evidències. Aparentment objectiva. Dic aparent perquè tot sempre es mou sota filtres sensorials, culturals, cognitius... Sempre sota una perspectiva, una subjectivitat. Hem deixat de banda la metafísica, les narratives, les veus de la persona més enllà del cos. Tanmateix, cos i ment/ànima no deixen de ser artificis pedagògics culturalment construïts. Productes de la raó. Tot queda reunit en un principi de vitalitat que ho integra tot. 

Convé retornar al sentit vital de la medicina de les persones. Reunir les ciències i les humanitats. Acceptar que existeix allò objectiu i subjectiu. I les malalties, els patiments, els dolors... sempre es mouen en aquesta ambigüitat. El símptoma no entén de discursos. Entén de vitalitat.