La veritat i força natural

Un tema capdal i que em té fascinat és la natura. Els éssers vius. Els seus cossos. La seva estructura i, sobretot el comportament. La intel•ligència adaptativa inherent a tot el que és viu. Com interaccionen els cossos entre els altres cossos i amb el medi. Les relacions.

Tot està molt ben fet. Tot allò natural és vertader, autèntic. Màxima expressió de la vida. Pura vitalitat. És sagrat en essència.

Tot allò viu per definició és lliure. A la natura tot es mou i s'expressa espontàniament i amb naturalitat. Llibertat d'expressió vital. No es forcen els fenòmens. No es bloquegen. Passen.

Els animals salvatges emmalalteixen, es fereixen i moren és clar. Però viuen la vida connectats a si mateixos i amb l'entorn. I això els fa vertaders. I això es manifesta amb la força i la vitalitat. No necessiten fisios i metges com nosaltres cada mes o any. Disposen de mecanismes d'autorregulació, homeostasis, autocuració. La seva inteligència els mou permanentment a allò que necessiten per adaptar-se. Sensació, emoció, pensament i acció a una, de la mà col•laborant. 

És que els humans som una cosa a part de la natura? D'això res, en formem part d'aquesta dimensió vital i sacra. 

Penso que nosaltres funcionem igual. El nostre codi genètic i epigenètic és similar al que teníem com a caçadors recol•lectors. El nostre inconscient, la nostra ànima, el nostre cos, és paleo. I la intuïció, ens marca en tot moment la millor opció adaptativa. 

El símptoma uneix a la persona amb el món per millorar l'adaptació. Restaurar l'equilibri i generar harmonia. Cada cultura humana té les seves regles de joc. De com jugar la partida de la vida, de què està permès sentir, pensar i actuar. La llibertat d'acció es delimita. L'impuls vital es frena o bloqueja. S'autofrena i s'autobloqueja. Allò salvatge no hi té cabuda, seria una selva amb tot el que comporta. Cal regular la conducta dels individus. Normes conscients i no conscients de control social. Mantenir les relacions amb la mínima violència vol normes.

Els nostres cossos funcionen d'acord amb lo natural i lo cultural. I quan parlo de cossos parlo del cos físic com a estructura material; del cos electromagnètic que emet i capta energia com una antena; el cos bioquímic com a processos fisiològics nerviosos, hormonals, inmunitaris...; del cos sensorial que percep; de cos metafòric que simbolitza; del cos racional que pensa i raona; del cos emocional que reacciona a les cadenes musculars i la fisiologia; del cos que es comporta, fa i crea; del cos sistèmic que es comunica i es vincula amb altres cossos socialment així com escenaris espai-temporals; del cos anímic o espiritual impulsat per una intel•ligència o força vital comuna a tot ésser viu.

Tot allò que se'ns manifesta, el que en diem fora, té que veure amb nosaltres, amb el que en diem dins. El símptoma no té moral. El cos s'expressa amb un llenguate brut, poc refinat, poc culturitzat, poc domesticat. El símptoma és salvatge, brutal i espontani. Paleo. La natura no fa res per complicar-nos la vida. No hi ha moral. Pura adaptació. Convé escoltar més la força i la veritat del símptoma, no precipitar-se si la situació ho permet, en comptes de directament anar a el•liminar-lo. Tot símptoma és un mecanisme adaptatiu, un retorn a la unitat, a la totalitat, a la completitut.