Una intuïció coneguda

Tinc una intuïció.

He recordat que fa temps que estic buscant la manera de dialogar directament amb la ment inconscient de la persona. La que crea la percepció, l'experiència conscient de la realitat. I en aquesta experiència s'hi inclou el símptoma.

No pretenc establir un diàleg per convèncer. No vull una hipnosi del tipus "ara et sents bé " o "ara vull que notis com et sents lleuger" perquè aquests tipus de missatges neguen el que la ment ha construït. 

M'interessa simplement preguntar-li perquè ella mateixa trobi la solució. Que explori les seves hipòtesis. Les seves expectatives. Les seves dimensions de l'experiència. Que ella es posi a prova i canvïi per si mateixa l'ordre de la realitat. Parlar amb l'inconscient, des del seu llenguatge amb regles mítiques: l'atemporalitat i la infinitat de possibilitats. La ment del nen. La ment paleolítica. La ment sensorial. La més ancestral. 

La persona no s'ha d'adormir. Només relaxar. Baixar de nivell. Canviar l'energia, la freqüència. 

Que posi atenció a les meves paraules. A les preguntes que la convidin a reexplorar el seu mapa del món. A les seves projeccions en forma d'obra d'art. A les seves accions. Al mapa que ha construït i que ella sola trobi la manera de tirar endavant, de seguir el camí de la vitalitat. Que detecti la força i la segueixi. 

Unes preguntes. Una història. Una obra d'art. Una tasca que li faci obrir camp i s'adoni. Transformi el mapa. I el símptoma deixi de manifestar-se. Perdi el sentit de ser per una via natural i espontànea.

Aquest és l'art dels xamans si no fos perquè molts d'ells imposen la seva ficció. De fet, és l'art del mestre zen. Del filòsof socràtic. 

Respectar el mapa. Només acompanyar-lo a explorar més camp. I que ell mateix el transformi. Aprengui. I visqui una nova realitat que li doni més força. 

Em pregunto, a tot dolor se li pot donar un lloc adequat i que espontàneament desapareixi o es mitigui? Si la conclusió de la ment inconscient és no perill no cal protegir, el dolor perd sentit. Si la conclusió és perill, el dolor es mantindrà. Si hi ha lesió perillosa per la integritat, el dolor té sentit. Es mantindrà. I aquest dolor no ha de deixar de manifestar-se, ja que cumpleix la funció protectora. 

Què passa amb un càncer? Hi ha lesió. És perillosa. No hi ha dolor de vegades. L'inconscient no el percep perillós? O una hèrnia. O tantes altres alteracions que posen en perill la vida i es mostra silent?

La conclusió d'error evaluatiu de la neurociència no em convenç. No em convenç perquè la meva veritat és que cada inconscient esbossa la seva veritat. I amb què tingui força ja és vertadera. 

Al final acabo amb dues conclusions:

- la força és la via a seguir i la debilitat les no vies a seguir.

- aceptar el que hi ha. Tot té límits, fins i tot les percepcions subjectives topen amb el principi de realitat.