Forçar lo espontani
Avui voldria escriure una entrada d'un tema essencial.
L'espiritualitat.
Segurament hi ha moltes metàfores per explicar l'espiritualitat. La meva, la que em dóna força al cos, la que sento més vertadera, és la comunicació.
La comunicació amb nosaltres mateixos i amb el món.
L'autoconeixement, autoconsciència, i coneixement del món, la consciència.
El símptoma és allò que uneix a la persona amb el món. És el llenguatge de l'inconscient traduït al cos. Els símptomes no es presenten per ser el•liminats sinó perquè canviis. I milloris la comunicació, l'adaptació.
Lo natural és natural i espontani. No s'ha de forçar. És sagrat.
Que un símptoma millori no depèn de les eines que hi posem per el•liminar-lo sinó dels canvis que fem perquè deixi de manifestar-se.
Masses símptomes veig jo a la consulta que qui parla és l'ànima.
L'ànima, l'inconscient es manifesta a la mirada, al gest, a la paraula vertadera, la que dóna força i també al símptoma.
L'amor no es força, és espontani.
El pipi no es força, és espontani.
Estar content no es força, és espontani.
Suar no es força, és espontani.
Tenir sed no es força, és espontani.
No obliguem a un nen a tenir pipi, ni a estar feliç, ni a no tenir por, ni a tenir gana. Són reaccions que sorgeixen preparant el terreny, però no es forcen.
Convé preparar l'ambient per tenir sed, per exemple, no veure aigua.
Convé preparar les condicions perquè el cos, la inteligència més sàvia, deixi de protegir-se amb dolor. Fer evident la seguretat.
En medicina hem perdut l'espiritualitat. La comunicació de la persona amb el món. Ens dediquem a forçar la salut i el benestar, quan aquests brollen de manera espontània tocant les condicions adequades. No intervenim, facilitem que passi. I el cos trobarà el camí.
L'ànima, allò natural, allò sagrat, està present cada dia. I dirigeix la nostra vida. No de manera determinista. Podem escollir. Però només podrem escollir allò que ens doni més força. Més vertader. Per sort nostra, funciona així. Del contrari, escollir una via massoquista ens portarà a plaer potser, però no a salut.
La felicitat no és la salut. La salut és la completitut. L'adaptació. La comunicació. Un pot sentir-se feliç i no tenir salut. No hem vingut a viure un trànsit de felicitat perpetu. Hem vingut a viure i la força ens guia per ser més nosaltres, ser més la nostra ànima i comunicar-nos amb el món de manera adaptativa.
Ser, no és garantia de salut. Pertànyer tampoc. La dosi ben equilibrada. No el punt mig. Sinó Ser pertanyent. Consciència individual, familiar, laboral, sistèmica... A una. Totes les inteligències colaborant. Una impregna en l'altra. Tot parteix de la individual. Si aquesta no expressa el seu impuls emmalalteix. Si l'impuls es confronta amb l'entorn emmalalteix. La cultura familiar, social, marca els límits d'allò que brota de manera natural i espontània. Lo natural és el caos. La cultura genera ordre. I permet la convivència amb dosis petites o grans de frustració d'impulsos vitals. Depèn dels límits de cada cultura. Ser massa salvatge, massa espontani, és un caos. No permet conviure. No és saludable. La dosi de norma cultural o racional adequada, la que permeti l'expressió a l'escenari adequat, la que no negui el que existeix, serà una cultura adequada i sana. Massa repressió genera malaltia.
El teatre cura. La pintura. La narrativa. La dansa. L'esport... Permet expressar l'impuls sense malmetre als altres. Existeix la guerra, la violència. Però podem escollir com orientar-la i on fer que s'expressi. Acceptar que existeix.
Tot allò que neguem es converteix en focus de patiment.
El dolor és una metàfora de moltes negacions. Convé facilitar l'expressió de l'impuls vital, recuperar la vitalitat perduda. Deixar de posar tanta atenció a fora, a les exigències externes, i posar-la a dins, al nen, al desig, al cor, a l'impuls. A l'ànima.
L'amor no és una lluita. El dolor es venç sense combatre'l. Acceptant-lo i comprenent-lo.
Més espiritualitat = menys patiment.
L'espiritualitat també és medicina.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada