Aprendre del corb marí

Des que vaig aterrissar a l'Empordà hi ha un personatge que em crida l'atenció. És el corb marí.

Sembla un batman quan estén les ales. Tot negre ell, un verd molt fosc. Fa honor al seu nom.

Si us hi fixeu veureu que els seus ulls són d'un verd maragda.

El veiem sovint parat a les roques de la costa, de vegades amb les ales esteses, sol o en grup. De fet, hi ha dues espècies de corbs marins que visiten o viuen a la costa de l'Empordà: el corb marí gros i el corb marí emplomallat.

El corb marí gros s'anomena Phalacrocorax carbo, és a dir: corb pelat del color del carbó, i l'emplomallat, Phalacrocorax aristolelis, corb pelat d'Aristòtil.

El corb marí gros, com el seu nom indica, és més gran i fosc que l'emplomallat. Aquest darrer de vegades es veu verdós i al sol brilla amb irisacions com els dels corbs de terra o les garses. Per diferenciar-los cal que ens fixem en la taca blanca que té a la cara el corb marí gros, però també cal tenir en compte que el corb marí gros només ens visita en la temporada hivernal, mentre que l'emplomallat, quan són joves, fins als 3 anys, viuen amb nosaltres a l'Empordà, i de grans van a fer els nius als penya-segats calcaris de les illes Balears. Sembla que ens recordin l'origen geològic comú fa milions d'anys enrere.

El corb marí aristotèlic o amplomallat és més ràpid volant que el gros i es troba exclusivament al medi marí. El gros es pot trobar també en embassaments i rius. Tots dos es capbussen per pescar i alimentar-se, tot i que l'emplomallat no es llença des de l'aire com el gros, sinó que sura a la superfície i llavors es capbussa fins a 45 m de profunditat! Mai s'endinsa més d'un quilòmetre de la costa, ni s'allunya a més de 5 quilòmetres de la seva colònia.

Tot i que s'alimenten dins el mar, les seves plomes no estan impermeabilitzades, cosa també curiosa. Gairebé tots els ocells tenen una glàndula a prop de la cua que segrega cera i amb la qual es poden impermeabilitzar les plomes. Però el corb marí no. Per això els veiem parats amb les ales esteses: esperen que s'eixuguin, amb la calor del sol o amb l'aire del mar. Aquest fet també els permet pesar més i capbussar-se a més profunditat i pescar preses més grans.

Al llarg de la seva vida, el color del plomatge canvia: de joves són més marronosos i de grans, més negres. Durant l'època de reproducció, l'emplomallat llueix el seu plomall verd damunt del cap i al gros li surten plomes blanques a la cara i al coll.

Construeixen els nius amb algues i branques i ponen de 3 a 5 ous de color blau cel, els quals coven durant 31 dies, en ple hivern, i al cap de dos mesos els polls ja poden volar. Darrerament s'han trobat parelles de corb marí emplomallat criant al cap de Norfeu, al parc natural de Cap de Creus, i també a les illes Medes i a les illes Formigues del Baix Empordà. Jo no n'he vist mai d'ous ni de cries a la zona de Torre Valentina a Platja d'aro, on més freqüento.

El que més em fascina d'aquests ocells és la seva versatilitat per adaptar-se a diferents medis. És capaç de volar, de bucejar, de nedar i de caminar. Tot amb suma elegància. La natura és una obra d'art viva.

La seva prova reina, des del meu punt de vista, és el buceig. És impresionant veure'l com pesca. Amb les ales plegades al cos i les potes picant a gran velocitat. Els he vist pescant capbussant-se entre 20 i 40 segons. Pel que he llegit pot arribar a aguantar fins a 4 min sota l'aigua sense respirar. Poden bucejar fins a una profunditat de 90 m sota l'aigua!

Poden arribar a fer gairebé un metre d'alçada i metre i mig d'envergadura d'ala a ala. 

També he llegit és capaç d'engollir en un dia la quantitat de peix equivalent al seu propi pes.

La seva esperança de vida sol ser d'uns 20 anys. També s'alimenten de crustacis.

Com he dit abans és habitual trobar-los a les roques de cales i en penyasegats. Els exemplars joves es queden durant tot l'any a l'Empordà i els adults, a l'hivern, volen per niar a les illes Balears.

A Xina els crien i els fan servir d'ajudants per pescar peix. Els hi fan massatges i els alimenten amb peix petit. Els deixen anar lligats amb una corda de cànem en forma d'anella al voltant del coll perquè no s'empassi el peix gros. Quan pesquen el tiben delicadament cap a la barca i li extreuen el peix de la boca. Capturen una mitja de més de mig quilo al dia. 

Com anècdota antropològica i històrica us diré que s'han trobat representacions de corbs marí a la cultura inca. El 1610 el rei d'Anglaterra Jaume I els utilitzava per pescar al llac de Westminster. Fins i tot se n'han trobat en els glaciars d'Alaska. Estan repartits per tot el món. 

La clau de la seva naturalesa adaptable podria ser la seva intel·ligència, com ho demostra la seva capacitat per comptar amb precisió més enllà del número set. Als corbs marins xinesos del riu Li se'ls permet quedar-se amb cada vuitè peix que capturen. En cas contrari, "es neguen obstinadament a moure's de nou fins que se'ls afluixi l'anell del coll. Ignoren una ordre de submergir-se i fins i tot es resisteixen a una empenta o un cop brusc, romanent tristos i immòbils als seus penjadors".

Em ve la imatge de la cala de les roques planes un dissabte ben d'hora al matí, cap a les 7.30h. En una de les petites illes de roques dos o tres corbs marins mascles i femelles romanen ben oberts estenent les ales al sol per assecar-se. Mentre els miro, d'alguna manera, la meva imaginació juga a ser com un d'ells transportant-me a una part essencial de mi mateix. Em torno ésser viu. Consciència vital.