La solució dins nostre

 Hi ha un fenomen que em crida l'atenció quan estic atenent a un/a consultant a la consulta. Ella sap el que que li passa, encara que no se n'adoni. Sinó no vindria a consultar-se. 

Des del moment que construeix el problema n'intueix la solució, si no la conegués la ment no faria consciència d'això.

El cos sap el que li passa i per a què fa el que fa. El cos és l'inconscient. La persona conscientment no comprèn què expressa el cos. I això genera por. 

El terapeuta pot connectar amb la persona i el·laborar un discurs interpretatiu d'allò que li passa. Aquest discurs, aquestes paraules, aquesta representació simbòlica que busca el client que expliqui el que viu la pot ajudar a tirar endavant o bé tot el contrari. Pot donar-li força i vitalitat, o bé tot el contrari, tancar-la i congelar el seu procés vital.

El terapeuta s'ha d'ocupar de vetllar perquè la pròpia persona faci llum, doni una representació simbòlica d'allò que li passa que l'ajudi a tirar endavant. Enfortir-la, física i mentalment perquè per si mateixa trobi el camí de la solució. 

Tots els éssers vius disposen d'aquesta intel·ligència vital, per sota de la consciència, que els impulsa a tirar endavant i superar els obstacles. 

Si el terapeuta connecta amb la consultant, és possible que capti allò que busca i d'alguna manera li transmeti un missatge que l'ajudi, el missatge que està buscant en si mateixa però que no veu amb claretat.

També és possible que el terapeuta formuli veredictes lluny de la solució. El marge d'error és enorme tenint en compte que la persona que consulta porta més temps que el terapeuta lidiant amb el seu problema mentre que el terapeuta fa escassos minuts que ha pres contacte amb la situació personal de la consultant. El que vull dir és que convé no precipitar-se. El terapeuta ha de sentir què li diu la seva intuïció, no s'ha de frenar en aquest sentit, però tampoc s'ha de precipitar a donar el discurs. Convé que el sostingui. La persona capta al terapeuta, aprèn al mestre i no del mestre. Ella ja se n'adonarà. El terapeuta s'ha de preocupar d'aconseguir que la persona adopti un estat personal preparat per trobar solucions al seu mapa del món. Que amplii la mirada. 

Aconseguir això és un art. 

Ajudar a les persones pot ser difícil o fàcil. Des del meu punt de vista convé comprendre que la pròpia persona ja disposa de les capacitats i recursos per resoldre les seves dificultats. El terapeuta ha de vetllar perquè ella se n'adoni.