Sobre l'amor

Sobre l’amor i el vincle entre persones

Les relacions amoroses

Voldria dedicar una entrada a l'amor i en especial a l'amor de parella.

Com entenem l'amor? Com el sentim? 

L'amor per damunt de tot és una cosa que se sent al cos. Una sensació. És una cosa que sorgeix de manera natural, instintiva, espontànea i no s'ha de forçar. L'amor és un tema que convé que el dirigeixi l'inconscient. Una pulsió vital interior. La raó posa fre per millorar l'adaptació a les exigències de l'entorn.

Sentim amor i de manera natural i instantània se'ns relaxen les cadenes musculars, ens brillen els ulls, somriem. Ens batega el cor. Ens canvia la respiració. És una connexió que ens dóna molta força i vitalitat. 

Podem sentir amor per altres persones. Sentir-nos enamorats. 

Amor de pares a fills

Per exemple amor a un fill o filla. Personalment és de les sensacions més intenses que he experimentat. És un amor natural en la majoria de situacions, a no ser que quedi confrontat per altres emocions que intentin preservar la vida, generant desajustos i confrontacions amb un mateix i amb el flux energètic vital de l'arbre familiar. 

En aquests casos inconscientment es manifesta una veu protectora del pare o la mare que protegeixen una veu infantil.

Amor de fills a pares

Un altre amor, per exemple, és el cas contrari. L’amor que sentim a la mare i al pare. 

Als primers instants de néixer sentim un amor profund a la mare. Més endavant també al pare, igual que ells a nosaltres. Són moments on el cadell humà aprèn i capta de l'entorn quin i com serà el món que li tocarà viure. Quina cultura o normes de comportament el defineixen, és a dir, com s'haurà de comportar i quin rol ha d'ocupar per ser acceptat com a membre de la tribu. El seu rol de gènere i les relacions amb si mateix, amb el gènere oposat i amb la resta. Són les primeres referències. 

Més endavant, a la pubertat, la ment s'orienta a atendre noves referències, a reconstruir els mapes, menys dosis a pertànyer i més a ser. Tota la vida calibrem aquest delicat equilibri entre formar part de la tribu i ser nosaltres mateixos. Cada viatge, cada experiència de retorn a casa, cada final de projecte, d'etapa, es reactualitza aquesta balança.

La lleieltat és el terra que trepitja l’amor

La familia és l'estructura bàsica que manté units els humans. Les tribus. No sempre és amor el que les manté unides. L'amor sempre trepitja el terra de la lleieltat. Som lleials als nostres grups de pertinença per damunt de l'enamorament. És més tolerable el dol d’una parella que se separa que el dol de deixar de pertànyer a una tribu.

I és que perdre el vincle, el contacte, el pertànyer, és de les faltes més greus que pot patir una persona. L'exili és una ferida gravíssima per un ésser humà. La lleieltat a la tribu és més intensa que mai a la primera infància, no fos cas que entre migracions i nomadisme el cadell humà quedi perdut, sol i indefens al mig de la selva. És massa vulnerable. El més probable que s'esdevingui és la mort. 

Més endavant ens desvinculem, però sempre busquem una dosis d'acceptació. Sortim dels esquemes aportant creativitat, la nostra gota de mel al món, però sempre amb el radar vigilant i atent a com ho viuen els cossos de la tribu. Com ho respiren. Com ho paeixen. És un instint de preservació de la vida.

La unió de parelles per amor és més evident des del Romanticisme, fa uns 300 anys enrere. Prèviament i durant la major part de la història de la humanitat les persones s'unien en matrimoni per decisió de la tribu, per conveniència dels grups, escollit pels líders de cada clan. Actualment, tret d'algunes cultures, s'accepta més que les persones s'uneixin per amor encara que es posi en perill o no suposi un benefici per ambdues tribus. Tanmateix, sempre és un tema vigilat, discutit obertament o en secret. Relacions de colaboració o de confrontació entre pares i fills, entre sogres i gendres o joves. I també tot i que més tolerant entre consogres. Vola a l'ambient de les cases. És tema de converses entre famílies, amics... Arrela en la preservació de la vida dels sistemes familiars. 

Amor de parella

Un altre amor és l'amor de parella. El mític enamorament per excelència. Aquí trobem dos mites o arquetips. La dels amants o nens que juguen i la figura de l’heroi que salva la princesa (o en gènere contrari).

L’arquetip dels amants

És l'amor de dues persones que connecten les seves subpersonalitats infantils del jo o veus infantils, les més vulnerables, que es troben i senten passió pel mateix amb intensitat, i l'un per l'altre. Juguen apassionadament. Senten que els uneix un propòsit comú que neix de l'ànima, de l'inconscient. S'han trobat. S'han connectat. I difícilment hi haurà res que els desconnecti d'aquesta sensació. Encara que per lleieltats hagin de viure separats. En aquestes situacions l'inconscient presenta la realitat que necessita per afrontar el present eliminant dades, informació que necessita. No apareixen altres persones candidates a enamorar-se. La veu infantil i profunda de l'inconscient sent que ha trobat la persona amb qui compartir. No és una qüestió racional. És corporal.

L’arquetip del salvador/a i la salvada/t

Moltes parelles s'enamoren i, al cap d'un temps deixen de sentir aquesta sensació mantenint-se unides racionalment per lleieltat i fidelitat. És molt habitual en parelles on un esdevé el pol oposat de l’altre. Relacions simbiòtiques que es mouen més per cobrir o compensar les faltes i necessitats que pel que realment els apassiona de la vida. L’alegria de jugar.

Això és així per la manera com inconscientment entenen l’amor. Les seves referències internes que normalment són apreses inconscientment a la infància per cultura familiar i/o social. Tenim molt arrelada la imatge mítica de l’heroi o heroïna que salva la princesa. 

En termes de Jung, una veu eficient que cuida o salva una veu victimista. Per Jung tots tenim una subpersonalitat eficient i una victimista que solen actuar per preservar la vida, per tirar endavant i com a murs defensius. Ens protegeixen la més vulnerable, la veu infantil, la que juga alegra apassionada per la vida.

Quan un membre ha après a orientar-se i relacionar-se amb si mateix, amb els altres i amb el món inconscientment amb una veu o rol de superyo salvador (i fins i tot per un mandat tribal de cuidador) i l’altre membre de ser cuidat, o víctima, i viceversa, es produeixen aquests tipus de relacions. 

Això és habitual en el camp dels terapeutes i es coneix com el fenomen dels salvadors o salvadores que esdevenen perseguidors o perseguidores de l’altre. O quan un busca una parella que tingui el rol de mare cuidadora o de pare cuidador. Hi ha un missatge inconscient del tipus “veig que tu saps cuidar i em vas molt bé per mi i/o pels nostres fills”. 

La infidelitat a la parella i/o les separacions

Sota el radar de la consciència podríem dir que hi ha amors que es construeixen des de la passió, el goig i l’alegria de viure i d’altres per la necessitat de pertànyer al sistema tribal o de preservar la vida. És possible que en aquests casos l'inconscient filtri i obri camp a noves informacions. Posi a l'abast, al radar de la consciència, altres homes o dones dels quals ens podem sentir atrets, apassionats i enamorats. No és una qüestió racional i que depengui de la voluntat, sinó inconscient. Es pot frenar l'impuls i negar-se a deixar-se portar per la sensació. En aquest cas produeix una confrontació entre la raó i el cos, l'inconscient. Sorgeix el patiment. Si l'inconscient arriba a la conclusió que no es pot aconseguir el vincle deixarà de persistir. Si hi veu alguna possibilitat persistirà sostenint el patiment.

En molts casos les persones no poden privar-se de sostenir l'impuls frenat i es deixen anar mantenint relacions naturals d'amor. 

Són els i les amants si es manté la lleieltat política, normalment en secret tot i que també es dóna obertament. Depèn dels límits de la cultura. És molt freqüent depenent de les regles culturals. 

En cas que no es pugui o no es vulgui mantenir en secret, i es vulgui seguir amb la relació amorosa natural, s'esdevenen les separacions o divorcis si estava registrada la relació institucionalment. Cap a la meitat de la vida, quan un pren consciència, descobreix i reconeix millor qui és, la seva identitat, quins propòsits té a la vida, el seu cor o veu infantil, la mítica "crisi existencial i identitària dels 40", s'esdevenen la majoria d'aquests processos de re-unió i desunió. 

En casos de parelles que es mantenen unides racionalment però no enamorades corporalment i un dels dos (o els dos) prèn consciència de la situació emocional poden decidir separar-se sense la necessitat de terceres persones si necessiten reconnectar amb la passió i vitalitat perduda.

L’amor apassionat i durader

És rellevant la pregunta: què fa que dues persones mantinguin un amor apassionat durader? Què fa que es mantingui la sensació d'enamorament al llarg del temps? Què les uneix de manera natural durant llargues etapes de la vida? Des del meu punt de vista, els cossos (l'inconscient) es mantenen units per la passió, moltes vegades per un projecte en comú. Els dos somien en habitar un món similar, el que més els connecta i els dóna força, el que més s'acosta al seus centres. I és coincident en els dos. Són dues ànimes que s'han trobat. Són dos nens apassionats que juguen. Són aquests avis que es fan petons al carrer i els brillen els ulls entre somriures. El món es percep amb colors plens de vitalitat, ens sentim molt vius. Es manifesta la il•lusió i l'alegria de viure.

L’amor al nen interior

També sentim amor per nosaltres mateixos, l'amor propi, tot i que és una sensació diferent. És una sensació de connexió amb nosaltres mateixos. Amb el nostre centre. D'habitar el nostre món interior. En aquest cas, no compartit per una altra ànima, que seria el cas del paràgraf anterior. L'inconscient ens posa al davant allò que busquem i necessitem per viure en el present. Per habitar la millor versió del món. Quan s'esdevé aquest fenomen de connexió amb nosaltres el món també es percep amb colors plens de vitalitat, ens sentim molt vius. L'acceptació de la realitat, del que existeix tal i com és, ens agradi o no, és una via de plenitud i vitalitat satisfactòria.

Resumint

Doncs bé, hem fet un repàs a l'amor. En un sentit biològic, la base de la reproducció, que no deixa de ser una funció, a nivell d'espècie, vital i necessària. La base de la pervivència de la nostra espècie. El nostre cervell està altament dissenyat per enamorar-se. 

Com diu en Joan Manel Serrat, en aquesta vida hem vingut a estimar i a ser estimats.