El mal d'espatllat

La veu del curandero
Segon programa. El mal d’espatllat. 7-6-24

I l’aigua provinent de dalt del manantial brollava de la terra en forma de font i obrint-se pas entre les roques baixava muntanya avall ara en forma de riu carregada de força i plena d’energia.

Música: Moon River de Henry Mancini

Hola i benvinguts a la Veu del Curandero, un programa de salut i benestar amb un toc de creativitat per aportar una nova gota de mel al món.

(Pausa de la musica)

Viatgem a Sabadell, a un matí de juny de l’any 1994. 

Pugem els tres esglaons del rebedor i truquem el timbre. Ens obren la porta. És la meva mare qui ens dóna la benvinguda, la directora i recepcionista del consultori. Amb la mà ens marca el gest de convidar-nos a entrar cap a dins.

Música: Suite Bergamasque, L. 75: III. Clair de lune.

Només de traspassar la porta una olor mentolada es filtra pels forats del nas penetrant fins a un racó profund de dins nostre, refrescant-nos el moment.

Del sostre ens arriben a volum baix els tons d’una melodia coneguda. Una clàssica de piano però que ara mateix n’he oblidat el nom. Una part curiosa i analítica de mi es pregunta com s’esdevé el misteri de la música que sento. 

Al fons crida l’atenció un punt de llum cristalina de color rosa mango que reconec com la llàntia de sal de quars que ajuda a neutralitzar i equilibrar l’energia de l’ambient.

A les parets pengen alguns tapissos cosits a mà amb fils de tots colors que ens remeten a la imatge d’algun mercat de carrer d’una ciutat del pròxim orient. També pengen quadres, teles tacades amb pinzellades gruixudes d’una barreja d’oli i tints polsosos de pintura que si les observem de cantó o les palpem amb el pulpell dels dits notem que marquen relleu, representant paisatges de mar i muntanya propis de la nostra terra.

Més enllà, al fons de tot, sentim un murmuri de veus que es diuen coses, però sense entendre de què parlen. 

L’ambient ens va connectant induïnt-nos a un estat de calma i benestar.

La primera porta a la dreta trobem una sala vestidor de rajola blava amb un banc de fusta i cinc penjadors amb tovalloles de cotó blanc. Flairem l’olor seca d’una sauna finlandesa, i ja us dic, perquè els porus de la meva pell l’han suat moltes vegades, que és a dos nivells. D’una altra banda notem la humitat dels vapors i el contrast de l’aigua de les dutxes fredes i calentes, tal i com feien els clàssics de Grècia i Roma 2000 anys enrere amb fins segurament terapèutics pel cos o bé, senzillament, pel goig i el plaer d’estimular els sentits i connectar amb l’alegria de viure.

Continuem recte pel passadís, seguint els olis.

La propera habitació que ens trobem és la sala d’espera. A dreta i esquerra dues fileres de tres cadires d’un vermell granatós es miren les cares. Un Sant Jordi i el Drac emmarcats a la paret fan honor al nom del pare i de l’hereu. Una televisió de pantalla grisa i revistes de tot tipus  obren les finestres al món exterior. I a terra la caixa plena de joguines pels petits de casa l’obren al món interior. Emmarcats l’històric de títols, cursos i formacions realitzades per tots els membres d’aquest santuari de salut. Ho equiparo a un autèntic garbell de teràpies naturals, principalment encapçalades pel prefix quiro-, que vol dir practicades amb les mans. 

Paret amb paret, el despatx. Tres cadires. Una taula de verd metàlic acabada amb planxa de vidre. Agenda, telèfon, llapis porta mines i la meva mare. Està acabant d’atendre un client. D’aquí 15 dies es tornaran a veure per continuar amb el tractament. A la paret un moble mostrador amb portes correderes de vidre a conjunt amb la taula. A dins s’hi guarden potets de vidre amb etiquetes enganxades on hi figuren els noms de tot un diccionari de plantes medicinals. Redera la recepció, una prestatgeria amb tot de carpesans amb les fitxes i històries clíniques dels consultants.

La següent habitació té dues finestres de vidre glaçat que comuniquen amb el despatx i el passadís. Percebem la llum vermella de l’infrarroig que escalfa la pell del qui rep els massatges. Us dic que hi ha la meva germana. Està fent un tractament circulatori a les cames amb cataplasmes de fang i essències medicinals. A les parets, mapes de reflexologia del cos. Des dels peus i les mans fins les orelles i la cara. I també mapes dels meridians i els respectius punts energètics estudiats per l’antiga medicina tradicional xinesa. 

Continuem pel passadís i una porta ens condueix a un ambient totalment diferent. La llum és més blanca i diàfana. Els sostres són més alts. Veiem una claraboia per on entra el sol. Notem que estem a una sala molt gran dividida en rectangles de pladur i pvc. Seguim la L i veiem tot d’aparells i màquines per mobilitzar i estirar la columna vertebral i dos llits articulats de color negre coberts amb paper de doble capa. Ben enclavades a la paret unes espatlleres de fusta marró clar. Inclinat endavant i abraçant l’esquena i el pit d’un pacient, veiem el meu germà, vestit de polo verd i pantaló de lli blanc, tot ell alt com un Sant Pau. Les seves mans, llargues i primes com les de Jesucrist, fan de fulcre i contrapresa. Està practicant la tècnica manipulativa pel mal d’espatllat en un pacient afligit que descansa estirat a la llitera. 

Sentim les següents paraules: “Agafa aire, treu-lo tot per la boca… -i com aquell qui es prepara per caçar una mosca, amb les estructures i els teixits prèviament amb tensió acaba amb un moviment curt, sec i ràpid- que retrona amb un fort i contundent espetec. Clack!”. 

Pel somriure satisfactori de la cara i la lleugeresa de la postura al moure’s sabem que el que estava estirat s’ha alliberat. Els dos es dirigeixen la mirada i entre rialles anem entenent de què va el ritual.

Aquesta tècnica, malgrat avui dia no es coneix gaire, s’ha preservat al llarg dels anys a través de la transmissió popular o familiar directa, és a dir, d’una persona practicant-la a una altra. El meu germà la va aprendre del meu pare i després ens la va ensenyar a la meva germana i a mi. 

L’espatllat o mal d’espatllat és una patologia que no està reconeguda ni etiquetada pel sistema internacional de malalties del model mèdic hegemònic, i per tant, es  considera una patologia pròpia del saber mèdic tradicional. En aquest cas de Catalunya i també d’altres regions mediterrànies.

Segons les narratives dels curanders, l’espatllat té que veure amb una desviació de les espatlles o de l’espinada. Alguns utilitzen la paraula “desllorigat” com a sínònim d’espatllat. Desllorigat té que veure amb treure un os del seu ballador, de la seva conjuntura amb un altre os. També s’anomena la cura de la “neulella ensorrada” o “naurella caiguda o baixa” perquè es treballa, entre altres desequilibris, el desplaçament cap amunt de l’apèndix xifoide, nom anatòmic amb el que els metges assignen a la part inferior de l’esternó. El mateix concepte a la medicina popular espanyola es coneix com a “caída de la paletilla” o “espiñela”. 

Estem parlant d’una malaltia que té el seu origen en dues ubicacions diferents: l’esquena i el pit. Altres entesos situen el problema reunint-lo en un sol punt dient que “a l’espatllat se li ha ensorrat la pala del pit”. 

Les narratives, metàfores o representacions que fan les famílies per explicar l’espatllat també són molt diverses. Per exemple, ho descriuen com tenir un os fora de lloc, estar posseït d’un dolor que no et deixa moure’t, estar encarcarat, sentir que et fa mal tot, tenir mal a l’espatlla, no tenir ganes de treballar, tenir mal d’esquena, anar tort, estar guerxo, tenir els nervis apilonats sota els pulmons, estar destemperat o no filar en el sentit de no anar bé, remetent-nos a un sentit més hol·lístic. 

Ens traslladem un moment a l’Empordà i us presento en Josep Pascual de Sant Feliu de Guíxols. Amb els seus 82 anys a l’esquena ens explica la seva experiència:

“Quan tenia 13 anys, vaig portar un feix de llenya que potser pesava 40 o 50 quilos i em vaig espatllar de tos dos costats. Recordo que si em posava al sol tenia calor, si em posava a l’ombra tenia fred”.

Les causes de l’espatllat solen atribuir-se a un mal gest o bé en traginar pesos excessius. Tammateix la majoria de persones que ho presenten no solen ser conscients de la causa. Per experiència us puc dir que la majoria de casos tenen que veure amb estrés mental, emocional i també físic per tensió acumulada i

sobrecàrregues de la vida.  

Dins el Sector Salut, antigament el curandero i la curandera eren les figures més habituals per practicar la cura de l’espatllat. Tot i que aquesta malaltia també era assistida (o millor dit, autoassistida) dins el propi grup familiar en forma de remei casolà. És habitual veure-la aplicada en llocs arbitraris com a dins al menjador de casa en trobades familiars o amb amics i fins i tot a fora al carrer enmig d’una festa major.

La pràctica de la cura de l’espatllat facilita l’equilibri del cos i l’alliberament de bloquejos a tots els nivells, diguem-ne físics, emocionals o energètics.

Seguint la lògica de la majoria dels rituals mèdics, la cura de l’espatllat consta d’una valoració del malestar de la persona mitjançant una entrevista i una exploració física de les alteracions del cos. És curiós que cada curador o curadora el·labora variacions de la mateixa tècnica.

Durant l’entrevista la persona acostuma a expressar alguns dels següents símptomes:

Sol dir que no es troba bé, que se sent decaiguda, amb un sensació de cansament i malestar general a tot el cos, tot i que no et sap localitzar cap punt específic que li faci mal. També sent pesadesa a l’equena, opressió o dolor al tòrax, falta d’aire al respirar, digestió pesada, migranya, vista entelada, mareig i apatia sense esma per res. La persona espatllada perd el color i la gana i se sent posseïda d’una certa tristesa, acompanyada de vegades d’un indefinible malestar. En definitiva, el símptoma d’una persona que necessita la cura de l’espatllat és un malestar general. També es pot donar el cas, per exemple, que una persona digui: “No em trobo bé però no tinc mal enlloc.”

El grup de dones remeieres de la Bisbal diuen que “L’espatllat és un estat de debilitat, de flaquesa: es perd la gana, de vegades se sent un malestar a l’estómac com si alguna cosa es mogués de lloc; de vegades un es nota com atrapat i s’afoga o bé es té la sensació de tenir els ossos fora de lloc. Un va decaient de mica en mica”. 

A l’exploració física es medeixen i es comparen determinades parts del cos per comprovar si són desiguals i si observem un desequilibri entre les dues espatlles, les dues cames, a l’esquena o al pit es considera que s’ha d’equilibrar. 

A nivell emocional observem un desequilibri de la respiració manifestat amb el moviment disharmònic i mal acompassat de l’abdomen i del pit amb una zona mitja diafragmàtica bloquejada que no ventila, possiblement per emocions atrapades.  

Els diferents prodiments de la valoració que us acabo d’esmentar consisteixen en fer posar el malalt dret d’esquena a una paret, amb els peus junts i tocant els talons al marge. Es demana que s’estirin els braços endavant i es busqui tocar-se les palmes per comprovar si la llargada coincideix. El mateix procediment es fa amb el malalt assegut amb els peus tocant a terra. 

A casa agafem els canells i els estirem cap endavant o amunt de forma relaxada per comparar l’alçada dels dits polzes. Si hi ha un dit que surt més que l’altre indica una descompensació a aquell nivell. Un curandero de l’Empordà em va dir que es posava dret davant la persona afectada i situava un jonc de mar a cada pit. Si els dos joncs s’ajunten vol dir que el malalt està espatllat. Un altre procediment consisteix en posar-se dret amb una veta a la mà. Si no arriba a terra verticalment, es confirma que està espatllat.

La Joana Valls, de 68 anys i de Sant Feliu de Guíxols explica: “La meva mare els sabia curar. Et feia asseure en una cadira amb l’esquena recta i amb les mans endavant et mirava si tenies una mà més curta que l’altra”. 

Seguidament, si es considera que la persona està “espatllada” es treballa amb la tècnica corresponent a la valoració. Si és a nivell físic es busca un estirament, moviment i tracció de les articulacions per descomprimir i alliberar-la. Si és a nivell emocional es busca, amb la col·laboració d’una respiració conscient, un estirament del diafragma i un moviment i pressió de l’abdomen per alliberar l’aire acumulat per nervis i emocions.

Els remeis emprats per tractar el mal d’espatllats usualment són mecànics i es descriuen com fer cruixir, adobar, arreglar, sacsejar o fer rodar el cos. Penjar-se d’una porta amb les dues mans i deixar caure el pes. El mateix procediment es pot fer amb l’ajuda d’un curador que t’estiri les cames. Posar-se malalt i curador esquena per esquena i estirar. Fer cruixir l’esquena posant un genoll a l’omòplat. Fer massatges amb oli d’oliva calent, oli d’herbes i fer estiraments, fregar el pit i l’esquena amb Termosan, pastar l’esquena. Fer cruixir l’esquena amb un mocador de farcell, posar i treure una faixa circular fent rodar el cos, adobar sacsejant la persona. 

L’Isidre Ribera, de 71 anys i de Sant Feliu de Guíxols, explica “El feia pujar a sobre una cadira, el penjava d’una porta i l’estirava, com aquell que escorxa un conill, que no toquessis a terra i et deia: tu arrapa’t fort!, llavors ella t’agafava les cames i t’estirava.

A casa la cura de l’espatllat l’acostumem a treballar amb la persona asseguda i posteriorment estirada panxa amunt. Com que es mobilitza la panxa es recomana no haver menjat res 1 hora abans i és delicat en cas de dones embarassades. Té una durada aproximada de 10 minuts.

També hi ha manipulacions adaptades en cas de limitació de moviment del braç o no voler que es faci “crec”.

La Maria Oriol de 88 anys i resident a Port de la Selva diu que “amb l’intenció d’augmentar el poder curatiu, a vegades, es practicava un ritual on confluïen l’element màgic i religiós amb la manipulació mecànica al mateix temps. “L’espatllat s’ajeu a terra, panxa avall, i una persona besona li puja de peus a sobre l’esquena i camina per la columna”. 

La Maria Guerra de 80 anys i de l’Escala diu “el meu avi anava amb una curandera que lo feia la prova dels joncs i deia oracions”. 

Finalment, la utilització d’un aliment o beguda dotat de cert prestigi social, a causa, probablement, de l’escassetat i l’elevat preu, podia significar també un element terapèutic poderós a mans d’una curadora. 

En Joan Brugués de 84 anys de l’Escala explica: “Quan jo era petit van dir que estava espatllat i em van portar a una dona curandera i aquesta dona deia: “Dóna-li cafè, -sempre estava amb el cafè, i anava dient oracions”.

És interessant observar com el mateix malalt, la familia o els veïns propers són qui fan la primera valoració o diagnòstic i decideixen quin tipus de terapeuta acudir, sense menysprear les capacitats de cada curador dintre del seu àmbit i amb el màxim respecte cap el seu coneixement. Al tractar-se d’una malaltia que no està registrada a la medicina científica les persones acudeixen directament al curander, la curandera o a alguns curanders del segle XXI, possiblement vestits de quiropràctics, quiromassatgistes, fisioterapeutes o osteòpates. Són la versió moderna dels antics ossers, sobadors, curanders i adobadors…  

Abans de passar a la preescripció del ritual us remeto a un relat d’en Josep Pascual que m’ha semblat interessant:

“Jo tenia els nervis apilonats a sota els pulmons (tenia 13 anys). El meu pare em va portar a peu a la Vall d’Aro, a casa del Dr. Casals. Em va mirar la febre i estava a 40ºC o més, va cridar el meu pare i li va dir: “Veus això, aquest bulto? Això són els pulmons tocats, aquesta criatura és tuberculosa”. El meu pare li va preguntar què podíem fer, i ell va dir “malament”. Jo ho sentia, però ignorant. Vàrem anar cap a casa i l’endemà va venir el Dr. Casals i em va portar medicines, això era l’any 1939. Van passar dies i no anava endavant i al cap d’un mes i mig o dos, jo m’anava morint, no tenia esma ni de moure’m. En Casals va dir: “No hi ha res a fer, quan estigui mort, aviseu-me”. Una veïna gran em va venir a veure i va dir a la mare: “Ves a buscar la Sebastiana, que aquest noi està espatllat”. La van portar amb una tartana per què anava ranca, vull dir coixa d’un peu. Em va fer aixecar les mans i li va dir a la mare: “Tens una mica d’oli?”, i em va dir a mi: “Bueno, Josep, no tinguis por, perquè això no serà res, d’aquí a 8 dies ja correràs pels carrers”, i jo ho sentia de lluny. Va anar pastant l’esquena i al cap de mitja hora diu: “Ara per avui ja n’hi ha prou, a la tarda tornaré i durant quatre dies més”. Cada dia em trobava millor i al cap de 8 dies va venir el metge a veure si ja era mort i hi estava cantant a la finestra. Va entrar el metge com un coet i va dir: “Eres tu que cantaves? Què li heu fet, a aquest noi?”. I els meus pares li van dir “res”, no van gosar dir-li la veritat perquè hauria sigut un rebaix per a ell, i ell era bon metge”. 

Per acabar anem pel ritual de la cura de l’espatllat. 

Com recomanaven els antics curanders, posa’t dret o dreta i penja’t dels braços. Agafa’t a la part superior d’una porta, d’una espatllera o, si vols ser més autèntic, a una branca valenta d’algun arbre i deixa caure el pes del cos (si pots, que els peus no toquin al terra). Ves agafant i treient l’aire poc a poc, bombejant el ventre i el pit, i buscant un estirament axial de tota la columna. Si sents algun “crec” que t’allibera no t’amoïnis, d’això és del que es tracta. Repeteix aquest ritual dues vegades al dia durant 3 dies.

Avui ho deixem aquí. Us ha parlat la veu del curandero. Us desitjo un bon cap de setmana. Fins divendres que ve.