Parlem del placebo
Parlem del placebo
Definició del placebo y nocebo
Les expectatives que provoquen l'efecte placebo són especialment efectives en els tractaments del sistema nerviós. Les expectatives i el condicionament a partir d'experiències passades modelen la nostra experiència del dolor. L’expectativa sembla que activa la via descendent de modulació del dolor, que desencadena l’alliberació d’opioides sintetitzats pel cervell encarregats d’obstaculitzar el pas a les senyals de dany procedents del cos.
Per algunes persones, el convenciment que cert tractament cura una malaltia pot instar al cervell a recórrer a la seva pròpia farmàcia, inundant el sistema nerviós de neurotransmisors i hormones medicinals: és l'efecte placebo. El seu contrari, l'efecte nocebo, pot activar-se si el pacient té expectatives negatives i causa un augment del dolor.
El més sorprenent és que els placebos funcionen inclús quan el pacient sap que el que està prenent és un placebo.
Ted Kaptchuk, Facultat de Medicina de Harvard, 2010. Durant 21 dies pacients amb SII van prendre placebo conscientment i es van trobar millor que els que no van rebre cap tractament. Això demostra que una relació de recolzament entre el pacient i el professional sanitari és crucial per segellar la creença que tot anirà bé. Els pacients van rebre educació en placebo i l'actitud positiva. Que hi ha assajos clínics rigurosos que demostren que les pastilles de placebo indueixen notables processos d'autocuració. Se'ls va indicar que s'ho prenguessin amb seriositat, sense saltar-se cap dosis.
Les expectatives que construïm amb la nostra ment afecten a la resta de l'organisme. L'expectativa que el tractament alivii el dolor pot generar un efecte placebo, activant una resposta neuroquímica que intercepta i inhibeix el dolor. La zona del cervell associada amb la memòria i l'ansietat pot intensificar el dolor. Els processos fisiològics de l'efecte nocebo no es coneixen tan bé per les dificultats ètiques que implicaria el seu estudi.
No és que imaginem que no ens fa mal, el que passa és que davant l'expectativa d'alivi, la nostra farmàcia cerebral es posa en marxa i ens automediquem. Sense l'expectativa de l'analgèsia no hi ha efecte placebo (Howard Fields, professor emèrit de la Universitat de California a San Francisco). La creença adequada i l'experiència adequada es conjuguen. Aquesta és la recepta (Tor Wager, Universitat de Colorado a Boulder).
Creences que curen
Creure és natural. En part és conseqüència de la programació mental amb la que naixem (Tanya Luhrmann, antropòloga de la Universitat de Stanford). La curació basada en la fe, explica, exigeix no només un relat convincent, sinó també l'esforç de l'interlocutor actiu, capaç d'aconseguir que lo imaginari es percebi com real. Els humans tenim la capacitat de canviar la nostra experiència. Són habilitats i com a tals poden adquirir-se.
Els placebos poden provocar l'alliberació de dopamina al cervell. Aquest neurotransmisor regula el desitg, el plaer i la recompensa. Quan entra en escena l'efecte nocebo la dopamina queda desactivada.
En els mals de cap del mal de muntanya, les prostaglandines dilaten els vasos sanguinis cerebrals i provoquen mal de cap. Aquesta resposta s'atenua amb l'efecte placebo i s'intensifica amb l'efecte nocebo.
Allliberada per l'ansietat, la colecistoquinina és una hormona que pot contrarrestar els efectes beneficiosos dels opioides: un efecte nocebo que intensifica el dolor.
Fisiologia del placebo i del nocebo
El teatre de la curació
Els petits detalls que percebem (molts d'ells inconscientment) al entrar a un hospital desencadenen reaccions al nostre organisme.
Perquè la representació sigui convincent no pot faltar l'atrezzo ni el vestuari. Les marques al cos, les explicacions dels especialistes, la bata blanca, l'estetoscopi, infermers, revisions, anàlisis, la música, la medicina cara i de marca, el tractament car en injecció millor que en pastilla, la cirugia simulada… tota aquesta parafernalia clínica és "el teatre de la medicina".
Convé que es produeixi un impacte al inconscient de la persona, un episodi instintiu (Karin Jensen, Institut Karolinska d'Estocolm).
Els hospitals són només un dels molts escenaris en els que es representa el teatre de les creences. Hi ha centenars de teràpies que exploten les nostres expectatives: homeopatia, acupuntura, medicina tradicional xinesa, comprimits d'excrement de vaca, injeccions de vitamines, sonoteràpia, reflexologia…
Som éssers tribals. Una red independent d'activitat cerebral s'activa quan els placebos convencionals es veuen reforçats per la pressió de grup. Leonie Koban. Experiments de Asch. La informació que extraiem de les nostres relacions socials exerceix una influència molt pronunciada, no només sobre les experiències emocionals. Sinó també sobre factors relacionats amb la salut tals com el dolor i la curació (Leonie Koban). Exemple: peregrinacions a Montserrat, Lourdes, Meca… Resar funciona de debò.
Desde les primeres civilitzacions fins fa no pas gaire la sanació dels mals de les persones estava estretament lligada al poder curatiu de les divinitats.
Els rituals sanadors han estat presents a totes les cultures i són una clara mostra del poder de la ment sobre la pròpia percepció i estat de l'organisme.
De rituals sanadors n'hi ha de tota mena i es poden entendre com una autèntica teatralització de l'experiència amb fins curatius. Els sacerdots, curanders, mags, religiosos… coneixien molt bé l'efecte del placebo i el seu impacte profund en la salut de les persones.
Posarem d'exemple el ritual de la incubatio practicada a la ciutat antiga d'Empúries:
En el santuario de Ampurias podemos imaginar que los devotos acudían en busca de remedio a sus males. Eran recibidos por los sacerdotes de los dioses que allí habitaban. El enfermo buscaba un camino de sanación en el sueño inducido en los pórticos del templo. Probablemente debía dirigirse a una divinidad en concreto mediante la entrega previa de una oferta votiva. Debemos imaginar que las dependencias situadas detrás de los templos debían servir para la aplicación del tratamiento prescrito y aplicado por los sacerdotes. Con todo, el carácter iniciático de algunas de las divinidades a las que se rendía culto en el santuario sugiere un ambiente de misterio sobrenatural. Los ritos cotidianos a los que se sometían las estatuas de culto, en particular Isis y Serapis, la presencia de sacerdotes y devotos procedentes de tierras exóticas que no debían faltar en un puerto como Emporion, las esculturas de los distintos dioses curativos, las inscripciones conmemorativas y los edificios que servían de morada a las divinidades… todo ello encerrado en un temenos que era accesible solo a través de una escalera.
Todas estas condiciones acentuaban el carácter segregado del santuario. Un entorno cerrado idóneo para potenciar los componentes emocionales ligados a la curación. En definitiva, los santuarios urbanos, como los que encontramos en Ampurias, además de sus posibles funciones oficiales y económicas, eran también escenografías urbanas. Estaban destinados a formas de religiosidad colectiva (fiestas, ritos y liturgias). Se podía buscar la ayuda personal del dios mediante la catarsis colectiva que representaba participar e iniciarse en los ritos. Sin embargo, por la propia naturaleza mística de los cultos que se oficiaban en este santuario, el devoto disponía también de caminos personales para entrar en comunión con la divinidad.
Este doble camino, individual y colectivo, hacía de estos santuarios, separados por un simple muro del ajetreo de la vida urbana, auténticos focos capaces de catalizar las más profundas necesidades y angustias individuales de los devotos, que eran a la vez pacientes en busca de cura (Ricardo Mar Medina, Universitat Rovira i Virgili - Institut Català d’Arqueologia Clàssica).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada