El verb SER o ESTAR en salut. Qui parla la persona o la institució que l'atent?

La identitat de pacient, malalt, víctima... externalitza el locus de control i perdem l'empoderament en salut.

Identificar una persona com un malalt pot induir a creure que el mal li ve de fora i que no depèn directament d'ella i per tant, s'escapa del seu control. El control el tindrà la institució que l'atengui.

Identificar una persona com un pacient pot induir a que no prengui una actitud activa en el seu procés de recuperació i es mantingui únicament receptiva d'intervencions. El control el tindrà la institució que l'atengui.

Identificar una persona com una víctima pot induir a desresponsabilitzar-la del que li passa i carregar a fora per fer justícia. El control el tindrà la institució que l'atengui.

Identificar una persona com un cas pot induir a convertir-la en objecte de laboratori i perdre de vista la seva història vital. El control el tindrà la institució que l'atengui.

Aquestes i d'altres identitats típicament utilitzades en les institucions i sistemes d'atenció a la salut de les persones tenen una intenció segurament benevolent però històricament  també amaguen un missatge de control. No hem d'obilidar que són fenòmens com aquest el que fa que es mantinguin vives com a negoci.

Cal anar en compte com ens identifiquem quan ballem en el procés salut-malaltia. Les persones som això, persones amb diferents estats. Ni som malalts, ni som pacients, ni som víctimes ni som casos.