Mètode integrador. Abordatge biopsicosocial de la persona amb dolor (proposta)

Abordatge biopsicosocial de la persona amb dolor (proposta)

En aquesta entrada us presento les bases d'una proposta d'assistència a persones amb dolor des d'un enfoc biopsicosocial.

Escenaris

Totes les accions es realitzen en contextos determinats i cada espai ens remet a una informació. Procurarem realitzar la visita en un escenari on la persona se senti còmode i predisposi a la ressolució.

Per exemple:

• podem assistir al lloc on es vol portar a terme l'activitat significativa per la persona (per exemple el seu domicili, la feina, el transport, l'aula, el gimnàs, el carrer…).

• a un espai on el problema no es produeixi (això és especialment rellevant en casos de dolor nociplàstic);

• a un espai íntim com la consulta aprofitant la seva funció terapèutica (efecte placebo);

• o bé a un espai obert al medi natural en sintonia amb el nostre cos aprofitant els beneficis terapèutics del contacte amb la natura com a medicina, mentora i font d’inspiració creativa. 

El participant podrà escollir l’escenari que consideri més adequat amb l'opció de deixar-se assessorar pel terapeuta. 

Estat personal previ

Prèviament a l'inici de la sessió és recomanable preparar l'estat personal de la persona per assolir les condicions necessàries per expressar-se i aprendre de manera significativa. Això és especialment rellevant en casos de dolor nociplàstic.

Per exemple:

• Arribar amb el cos i la ment descansats.

• Arribar amb el cos despert i actiu preparat per captar i crear informació significativa.

• Arribar amb l'aparell digestiu en poca activitat per facilitar el moviment i la creativitat.

• Dedicar un espai de silenci, d'escoltar música, de dibuixar i pintar, d'olorar aromes, de respirar fent una meditació, de rebre un massatge, de sortir a passejar o de participar d'una història poden ser activitats útils en aquest sentit.

Principis

Prioritzarem l’autonomia i l’autosuficiència de la  persona, de manera que esdevingui la protagonista del seu procés de salut. Entenem l'autonomia com la capacitat de decidir, executar i valorar les activitats de la seva vida. 

D'inici el terapeuta actuarà com a educador exducere o catalitzador d’aprenentatges realitzats a càrrec del propi participant qui extreurà les seves pròpies conclusions i emprendrà accions de solució per pròpia iniciativa en el present. 

Si això no fos suficient o les condicions de la situació requerís un altre tipus d’intervenció passarem al model de medicina educativa educare o al model interventiu.

Comunicació

Si la capacitat cognitiva de la persona ho permet facilitarem que expressi un discurs fèrtil de la situació problemàtica. Escoltarem amb atenció i establirem contacte retardant el judici interpretatiu.

Utilitzarem pauses, silencis i deixarem espais perquè tant el terapeuta com, sobretot, el consultant puguin comprendre el missatge. Es tracta de no tenir pressa i dedicar el temps que sigui necessari.

Contribuirem a que explori la dificultat i les possibles solucions en totes les seves dimensions com a experiència humana de manera intuïtiva o dirigida tenint en compte les seves capacitats de comunicació (sensorials, físiques i psicolingüístiques).

 

No només es tracta que el professional conegui sinó, més important encara, que la persona prengui consciència i se n’adoni.

Per fer-ho podem utilitzar diferents llenguatges tenint en compte el millor sistema de comunicació de la persona:

• La conversa o llenguatge de la parla. Les converses i les seves preguntes (maièutica) ens permeten obrir camp i crear informació que abans restava oculta de manera que clarifiquem intuïcions de solució. La filosofia socràtica presenta eines valuoses en aquest sentit.

• Altres llenguatges. 

• La llengua de signes per persones sordmudes.

• L’expressió creativa o els llenguatges artístics ens permeten reflexar i reunir parts de nosaltres mateixos de vegades difícils de verbalitzar amb la parla. El dibuix, la pintura, la fotografia, el collage i l’escultura… ens ajuden a plasmar-nos. La música i el cant ens ajuden a escoltar-nos. La dansa ens ajuda a deixar anar càrrega i alliberar tensions. El teatre i el joc de ninots ens ajuda a representar-nos. Podem emprar aquesta tècnica després de l’expressió verbal (com per exemple amb colors o amb el moviment) o bé d’inici per connectar amb la intuïció i fer aflorar informació inconscient. Les teràpies creatives (com per exemple l'arteràpia, la musicoteràpia i la teatroteràpia) presenta eines valuoses en aquest sentit.

Valoració i diagnòstic biopsicosocial

Diagnosticar el símptoma

Què és això que sento? Què és això que em passa?

Diagnosticar vol dir posar un nom que descrigui què és això que experimentem. 

Tot procés d'abordatge del símptoma consta de diverses fases passant per la valoració (interrogatori i exploració), el diagnòstic (de les estructures, funcions i ocupacions afectades), el raonament i el pla d'acció.

Al finalitzar la valoració cal que poguem respondre les següents preguntes:

És greu? Què li fa mal? Quin mecanisme de dolor predomina? El ritme i evolució és l'esperat? Per què li fa mal? Com s’orienta amb si mateix, amb els altres i amb el món? Quina intel·ligència ha quedat més afectada? Quines funcions i capacitats han quedat afectades? Quines ocupacions i activitats han quedat limitades? Com repercuteix a la resta de membres amb qui està relacionat?

La pugna entre les suposades evidències externes i les referències internes

En salut acostumem a desconfiar de les nostres percepcions internes. Necessitem demostrar o justificar externament (científicament o expert de referència) les nostres intuïcions i sensacions internes. Busquem reunir proves (a ser possible objectives) que ens convencin, que reafirmin o neguin les nostres sospites. Que ens diguin què ens passa. Delegar el diagnòstic i pla d'acció a algú extern expert en el tema és un acte (o ritual) útil, recomanable i necessari en molts casos. Tanmateix, molts dels problemes de salut que experimentem d'entrada n'intuïm el mecanisme que els estan reproduïnt. El que convé és accedir a aquesta intuïció i traduir-la en una forma més clara. Aquesta podria ser la primera acció professional abans de projectar altres veredictes. La millor opció, al meu entendre, consisteix en saber cavalcar amb les dues versions i fer-ne una síntesi. El problema és que massa sovint passem per alt la segona tesi.

De cos i ànima

Si estudiem el cos humà com una màquina, amb les seves estructures, processos i mecanismes, el tractarem com un objecte d'estudi científic. Si l'observem com un fenomen viu, amb la seva complexitat, singularitat i entramat, el tractarem com una història sagrada.

Raonament

Un cop s’ha realitzat un diagnòstic de la dimensió biològica, psicològica i ocupacional procedim a un raonament biopsicosocial de les possibles relacions existents. 

 

Disseny i execució del pla d'acció de solució biopsicosocial

Es marquen objectius que es volen assolir, les estratègies més adequades per aconseguir-ho i es dissenya un pla d'acció de ressolució i/o abordatge del problema. Finalment s'executa el pla d'acció. Posteriorment es valoren els canvis que es produeixen d'acord amb la resposta al tractament. Es verifiquen o neguen les hipòtesis diagnòstiques i en conseqüència es modifica el pla d'acció.  A cada sessió es repeteix el mateix procediment comparatiu.

Abans de provar tractaments, retornar el poder a la persona

Els estudis amb placebo demostren que la pròpia persona disposa de mecanismes necessaris per activar els processos de reparació, regeneració i ressolució de què disposa l'organisme. 

Facilitar la comunicació, que la persona comprengui la seva situació i connecti amb si mateixa és la base per reorientar el procés cap a la curació. Aquesta esdevé la primera acció de qualsevol procés de salut i és necessari perquè es produeixi el canvi i l'aprenentatge.

En el camp de la fisioteràpia i de la medicina en general estem molt acostumats a rebre formació de tècniques de tractament i de diagnòstic externes. Som experts en diagnosticar i aplicar o preescriure els nostres tractaments als "pacients", però no tant en ensenyar i induir l'empoderament. Sembla una competència relegada únicament al camp de la psicologia quan afecta a la tasca de tot professional dedicat a la salut de les persones. L'autosuficiència i autonomia són una prioritat.

Fóra convenient potenciar competències com la facilitació de la consciència de l'estat personal i l'educació creativa en salut a les consultes i centres d'atenció.

Tacte, manipulacions i massatge

La paraula fisioteràpia prové del llatí physis (natura) i therapeia (tractament). Essencialment és el tractament per medis naturals.

Mitjançant la teràpia manual mobilitzem parts toves i estructures articulades del cos de la persona. 

També catalitzem processos neurològics, inmunitaris i bioquímics. Amb les conseqüents reaccions  de la resta de sistemes corporals.

Però és que també comuniquem, intercanviem i creem nous missatges. I també energia.

Tocar és un acte a mig camí entre l'art i la ciència. Forma part de les coses que requereixen coneixement, pràctica, sensibilitat i intenció.

I si no funciona…

Revisar cada fase.

Derivació a altres professionals.

Comentari final de l’assistència

Decidir quina acció terapèutica és més adequada per abordar cada cas dependrà de la situació, condicions, criteris i circumstàncies personals del pacient, del terapeuta, de la institució que el representa i de la política social, cultural i mediambiental del moment. Segurament amb el pacte i el diàleg es pot arribar a una comprensió i decisió aprovada i compartida.