Una pausa, necessària!

Aprofito aquesta estona de temps lliure per canviar de registre. Preneu-vos l'entrada com un monòleg interior on deixo fluir la paraula sense miraments.

Fins ahir que porto uns dies molt capficat amb la teoria. Moltes hores assegut davant de l'ordinador portàtil llegint lectures d'autors de referència i vinga transcriure els meus resums a les entrades pertinents del blog. Un predomini de la ment racional de cap a peus (i exactament en aquesta direcció que va l'energia). El cas és que per "apresar" això que estic estudiant és fonamental focalitzar l'atenció. Anar al kit de la qüestió. És cert que aquestes entrades tenen poca salsa meva, són més aviat reculls de pensaments d'altres autors reconeguts en el tema. Em sento més segur quan llegeixo opinions diverses sobre els temes que m'interessen. Em serveixen de marc general, un suport per posteriorment posar la meva cullerada. Per això cal que estigui ben paït. 

D'altra banda he sentit una profunda nostàlgia en algun racó de mi i que ja fa uns dies que em fa toc toc a la consciència. Una necessitat de pausa, de retorn a la totalitat, a la vida, ampliar mires.  Avui ja no era toc toc, avui ja era una intuïció molt palesa. Potser perquè he fet cas a allò que una vegada la Pepita em va dir "Alerta a l'alerta". Doncs això, que he captat alguna senyal del meu voltant que m'ha fet reorientar l'atenció i, amb una mica de voluntat, fins i tot canviar d'acció. Fer una altra cosa. Sortir de l'habitació, canviar d'aires, revisitar altres aspectes rellevants de la vida. Que necessari és fer-ho quan un té aquest sentiment.

Les ganes de tenir sintetitzades les opinions d'altres autors sovint em porta a una actitud d'investigació devoradora. Fam de conèixer i saber. Sempre més i més. Però, per sort meva, sempre acaba acompanyant-me aquella veueta interior que no sé ben bé on deu romandre però que em recorda que la vida és més senzilla. Emet un missatge del tipus "no t'hi capfiquis tant i viu que d'això es tracta". I és que, com deia Toureaux, en el fons aquesta no deixa de ser la grandesa de les coses.

Avui al acabar les visites del matí no he obert l'ordinador. He agafat la motxilla "camel bag" i me n'he anat mig caminant mig corrent fins a la Cala Castell passant per la petita muntanya que hi ha des de la gasolinera de la sortida de la carretera. Diria que és una Galp. Color taronja segur.

La sorra, les pedres, l'herba, els arbres, els verds de les fulles, els troncs, la flaire de pi, la llum del sol, les ombres i penombres... el silenci, el cant dels ocells... fa temps que necessitava tornar a aquestes coses. Un estat de naturalitat. L'energia incrementa. Pura vitalitat. Ja vibro. Corrent amb un estil mig asselvatjat. Sensacions de caçador-recol·lector. Essència, espiritualitat. Connexió. La respiració s'aixampla. El cos es desperta. Em sento més viu. 

Els ulls aquests dies m'havien quedat una mica secs i tot de tanta pantalla. Ja quan portava uns 20 min "corriguent" (com diu el meu amic Martí) me'ls notava millor. Un cop he arribat a la platja uns homes m'han dirigit a un altre camí. Resulta que estaven fent un rodatge per alguna pel·lícula. Voltajant una mica per la dreta he acabat altra vegada a la platja. He travessat la zona de rodatge delimitada amb cintes d'aquelles de curses municipals i m'he ficat entremig de la resta de banyistes que passen el dia a la platja. Fora motxilla, fora samarreta i cap dins l'aigua. Que bonica és la Cala Castell, amb l'antic poblat ibèric allà dalt les roques. 

Només de posar els peus a la sorra molla les sensacions a les cames ja canviaven. Lleugeresa dins l'aigua. Que bé que va la fredor. El mar cura, sens dubte. He anat nedant crol una estona, en un moment he pensat en arribar a una boia però finalment m'he decidit per gaudir dels peixos i jugar amb els reflexos de les ones amb la sorra del fons. Al cap d'una estona de bucejar he retornat a la deriva fent crol. He agafat les pertinences i he tornat caminant descalç platja amunt, com de costum, enfilant el camí de sorra que porta a l'aparcament. Més amunt vora el pont que creua la riera he trobat un banc on m'he calçat i d'aquí bosc amunt corrent altra vegada amb la roba humida i els peus lleugerament enfarinats de sorra. Quina sensació de llibertat. Per mi aquestes coses no tenen preu. Una de les meves teràpies personals. 

I després ja a les antenes del costat de la gasolinera, patim patam fins la consulta caminant. Diuen que a l'asfalt l'impacte és menys esmorteït. Jo ho corroboro. No em va bé córrer per ciment. El trobo massa dur. Per mi no hi ha res com la terra de bosc.

Ja a la consulta ampolla en mà i uns bons glops d'aigua avall. M'he netejat, canviat de roba i amb les piles ben carregades tot a punt per començar les visites de la tarda amb tots els sentits ben "despejats".

I la veritat és que ha estat una molt bona tarda. Penso que he tingut l'ull clínic ben afinat. Les visites s'han mostrat satisfetes. Molts somriures. I jo també. 

Vet aquí que acabo la tarda amb la visita de l'Anton, qui em ve a cobrar la col·laboració per la revista de la coral. Un projecte molt humà penso aquest de reunir les opinions dels cantaires en una revista. Això em recorda que la tinc una mica abandonada la meva revista, vull dir la del centre. Vaig iniciar-la el primer any i després la vaig deixar penjada. He estat pendent d'altres assumptes. Segurament no era el moment. Ja veurem per on tiro aquests dies. 

Vaig a Ca l'Angeleta a recollir la comada i cap a casa, que la Cristina i els nens ja m'esperen.