El mite del Colós dels Apenins

 El mite del Colós dels Apenins

«Il Colosso dell’Appennino», de Giambologna

Coneixeu la llegenda d’aquell gegant que expliquen que custodia tota la cadena de muntanyes serrades que van de punta a punta del tros de terra que ara en diem Itàlia?

Doncs bé, resulta que fa uns anys, potser dues o tres generacions enrera, va venir volant fins les costes del nostre mar Mediterrani un monstre que es diu que provenia d’unes terres desèrtiques i despoblades. Des de dalt de les altures celestes, on només els déus poden navegar-hi, va divisar una filera de muntanyes molt boniques d’un verd primaveral encara verge amb algun punt blanc de neu i glaç. Aquelles muntanyes també les pots veure ara si vas a Itàlia. Divideixen el país en dreta i esquerra, del nord del golf de Gènova fins el sud de la mar Tirrena a Nàpols. Els celtes, que ja saps que va ser un poble valerós i ben armat que hi va arribar des del nord, les van batejar amb el nom d’Apenins que vol dir «el cim de la muntanya».

Doncs bé, el monstre que protagonitza la història va pensar que allà dalt podria descansar tranquil i recuperar energies sense que el molestessin. Amb unes quantes batudes d’ales ja era dalt d’un dels cims. En principi tenia planejat parar a reposar-hi un dia, fer nit i marxar a trenc d’alba per proseguir el seu viatge cap a l’est. L’endemà al matí però li va arribar del fons de les entranyes una gana ferotge que el rosegava per dins i mogut per la sensació del cos va canviar d’opinió. Va endrapar algunes fulles i alguna cabra que saltava per allà. En aquell racó de món s’hi trobava d’allò més bé i li resultava tan fàcil aconseguir teca que va decidir allargar la seva estada uns quants dies més.

De fulles va passar a arbres i de cabres a conills, ocells, serps i fins i tot llops i guineus. I quant de temps s’hi va estar? Doncs ni una setmana, ni un mes, ni un any. Això era poc. Va instal·lar-se allà indefinidament per disfrutar d’un suposat bufet que esperava que durés tota la eternitat.

Al veure que aquell malvingut i monstruós visitant no tenia mesura ni miraments alguns natius atemorits van avisar al guardià de les muntanyes. Havia d’intervenir i posar fre al terrible assumpte.

El monstre s’havia afartat tant de menjar que ara pesava massa i en prou feines podia moure’s. Era una bona oportunitat per atacar-lo, es trobava més vulnerable i indefens que mai. Quan la immensa bèstia va veure que la desafiava un ésser d’un tamany tant insignificant no va poder evitar esclatar a riure. El guardià estava d’allò més ofès i es va enfadar molt. Tenia la mirada encesa i fins i tot treia fum pel nas. De la ràbia en va resorgir una força extraordinària i no se sap ben bé com el va fer créixer fins a assolir les dimensions d’un autèntic gegant. Amb la seva mà esquerra va agafar al drac pel coll i de tant fort que el va apretar li provocar l’expulsió d’un vòmit volcànic que contenia tot el que havia estat engollint durant aquells últims anys. De la barreja digestiva se’n va disseminar una substància líquida i contaminada que va lliscar fins el riu i d’allà a baix fins a la costa.

Duien que des d’aleshores el mar està més enterbolit i que és per això que ja no veiem els mateixos peixos que expliquen els nostres avis.