De què parlem quan parlem de salut? Aproximacions teòriques
De què parlem quan parlem de salut? Aproximacions teòriques
“La salut no ho és tot, però sense ella, tota la resta és res”, deia el filòsof alemany Arthur Schopenhauer.
Tothom vol tenir salut. Em diu un amic pel carrer:
-Molta Salut! (en sentit de desitjar-me’n).
I jo responc:
-Gràcies! Igualment! (com si el fet d’imbocar-la a la conversa ens apropés una mica més a tenir-la).
“Recupera la salut” pregonen alguns spots publicitaris. “Cuidem la teva salut” o “La teva salut en bones mans” com a slogan de centres de fisioteràpia.
Amb to irònic em pregunto: on es pot trobar la salut? S’ha d’anar a buscar a fora, potser la puc demanar a algun centre dedicat a això? L’he de buscar dins meu, en algun lloc de les meves entranyes? Potser al cap, potser al cor, potser a l’estómac, potser a l'abdomen, potser a l’entrecuix, potser als peus? Es pot tocar? Té alguna forma? Es pot portar sota el braç? Es menja? Es pot comprar? Sempre l'he portat en mi?
La salut és una cosa extranya. En realitat temo que no existeixi com a tal. Potser és una d’aquelles paraules que ens remeten a ficcions atribuïbles a alguna cosa, com l’esperança, l’amor o la bellesa. Alguns ho anomenen arquetips. Deu ser per això que els grecs van personificar la salut amb la deesa Hygeia.
Com deia en Josep Laporte i Sales (president de l'Institut d'Estudis Catalans. exconseller de Sanitat, d'Ensenyament i d'Universitats (Generalitat de Catalunya) al seu acte d’investidura com a doctor honoris causa, deu ser per això que té tantes i tantes definicions i que és tant difícil aconseguir un consens general. Tot plegat és molt relatiu. I és que amb el pas del temps les definicions establertes per conveni n’han anat eixemplant els límits.
Etimològicament la paraula salut prové de:
Salus: expressa el bon estat físic i moral, seria la dimensió que es troba entre allò físic (el cos) i allò cívic, entre el bé i el dret. També salus, salutis (salut-salvació). Salvus: sencer, intacte, integritat, solidesa, estabilitat i ordre. Sanitas: el bon estat del cos i de l'esperit, però que pot significar també la raó, el bon sentit, el bon gust, entre allò patològic i la norma, entre la racionalitat i el valor. Salubritas: afegeix a la noció de bon estat de salut i els mitjans que permeten conservar-l’ho; entre allò individual i allò col·lectiu, entre allò tècnic i allò polític. La virtud romana de la higiene. També saludar o desitjar salut a l’expressió salutem dicere, de vegades escrit amb l’abreviatura S.D.
Segons la Organització Mundial de la Salut (OMS) "la salut és un estat de complet benestar físic, mental i social, i no només l'absència d'afeccions o malalties".
Com veiem la definició ultrapassa els límits de l’individu considerant el seu entorn. Hi ha d'altres institucions que consideren que cal afegir altres dimensions com l'energètica, l'ambiental o l'espiritual.
D'aquesta definició m'agradaria destacar la diferenciació que es fa entre la part subjectiva (o benestar) i la part objectiva (o afeccció i malaltia).
Em recolzo en una afirmació del neuròleg Arturo Goicoechea: “una cosa és estar sa i una altra sentir-se com a tal. Es pot estar sa sentint-se malalt; malalt, sentint-sa sa; sa, sentint-se sa i malalt sentint-se malalt. No n’hi ha prou en estar sa per sentir-se sa ni estar malalt per sentir-se malalt. Les persones tenen dret a la promoció de la salut, que inclou les dues condicions: estar i sentir-se sa”.
A continuació descric els significats de cada paraula de la definició de salut.
ESTAT
COMPLET
BENESTAR
FÍSIC
MENTAL
SOCIAL
AFECCIONS O MALALTIES
Comencem per la primera. Què entenem per estat?
La paraula estat prové del llatí estatus, de estar, stare, es decir, condició de ser o viure en un espai i un temps determinats. Lligat amb els termes que vindran més endavant, un estat personal d'una persona es defineix per:
La condició psicoemocional, és a dir, què sentim i què pensem.
La condició corporal, és a dir, com actua el nostre organisme.
La segona, complet, la deixarem per més endavant, ja que s'esmenta com un atribut de benestar en cada dimensió (física, mental i social).
Anem per la tercera. Què entenem per benestar?
Etimològicament benestar prové de les paraules bé i estar, del llatí bene i stare. La traslació al llenguatge actual vindria a ser mantenir un "nivell elevat" (bene) i "estar o viure" (stare). Benestar vol dir mantenir un nivell elevat de vitalitat.
Segons això, el benestar és una percepció subjectiva depenent de cada persona. Té que veure amb coses com la satisfacció, la felicitat, la no necessitat, la força, l'energia, la vitalitat, l'adaptació, el funcionament adequat, la prosperitat…
Podriem resumir el benestar com l'estat personal que ens connecta amb la vitalitat.
Anem per la quarta i la cinquena. Què entenem per físic? Què entenem per mental?
La física, és a dir, l'organisme, el cos material, no té en si mateix capacitat de sentir benestar. Tota sensació, tota percepció de benestar, és una el·laboració de la ment. El que sí podem inferir és que la nostra ment capta informació de l'estat del nostre cos a través del que en diem sistema nerviós, sistema inmunitari i sistema endocrí. De tota la informació que rep en fa una síntesi i en tradueix a la consciència una percepció, de benestar o malestar. El que s'esmenta a la definició té que veure amb la comunicació i autopercepció del nostre propi cos.
Les nostres percepcions, els nostres pensaments, els nostres sentiments i les nostres emocions, són qüestions pròpies de la ment, influenciades per l'el·laboració que en fem de la informació que captem del nostre entorn i de nosaltres mateixos, generant benestar o malestar. El que s'esmenta a la definició té que veure amb la comunicació amb nosaltres mateixos i l'autopercepció dels pensaments, els sentiments i les emocions que experimentem.
Com veurem més en detall al proper capítol, convé recordar que el dualisme cos-ment és una artifici pedagògic construït perquè ens entenguem. En realitat les persones funcionem d’una manera unitària i entramada.
Anem per la sisena. Què entenem per social?
Quan parlem de benestar social ho atribuïm al benestar vinculat amb la comunicació amb els nostres grups de pertinença, les nostres relacions. Parlem de la parella, la família, els companys de treball, els amics, coneguts, interessats, seguidors, compradors, qualsevol persona que formi part del nostre sistema d'identitat. Som éssers tribals. El nostre cos i el nostre cervell funciona de manera simcrònica amb els d'altres éssers. El que s'esmenta a la definició té que veure en com la comunicació amb els altres.
Tornem a la paraula complet.
Quan parlem de complet ens estem referint a que la salut només s'esdevé quan la nostra vitalitat arriba als seus graus màxims en relació amb la comunicació amb el nostre cos, amb nosaltres mateixos i amb els altres.
Penso que la definició parla de la tendència al grau més elevat de salut.
Acabem amb la última. Què entenem per afeccions o malalties?
La paraula malaltia prové de "condició del mal" i és sinònima de imfermetat (Im -negació- i firmus -força o fermesa-) que vol dir "manca de força o fermesa". Com veiem té un sentit moral o quan de menys subjectiu.
Segons el model biomèdic, una malaltia o infermetat és una alteració de l'estat d'un organisme o d'algun òrgan que dificulta les seves funcions vitals podent comportar com a resultat final la mort. També es pot considerar que la malaltia és un procés i l'estatus consegüent d'afecció d'un ésser viu, que es caracteritza per una alteració del seu estat ontològic de salut.
La caracterització i identificació de variats processos i estats diferents "disharmòmics", ha portat a la discriminació d'un univers d'entitats diferents (entitats nosològiques), i moltes d'elles són enteses estrictament com a malalties, però d'altres no, diferenciant la síndrome, l'entitat clínica i el trastorn. D'aquesta forma, les malalties i processos succedanis i anàlegs, són enteses com a categories determinades per la ment humana.
En el cel no hi ha cap diferència entre l’est i l’oest. Les persones imaginen distincions i després les creuen vertaderes. (Buda)
Estrictament (dins del camp mèdic), les malalties són objecte d'estudi de la patologia (del grec παθος: «afecció», «sofriment») que investiga les característiques pròpies de cada entitat, els seus components i el procés que desenvolupen, en relació amb l'evidència morfo fisiològica que s'imprimeix en la biologia de l'organisme malalt. Tanmateix, és la nosologia la disciplina encarregada de governar la definició i classificació de les diverses malalties segons una normativa basada en la caracterització i identificació dels components i funcions que defineixen cada entitat nosològica com quelcom únic i discernible de la resta. Així, són estudiades en un context més ampli, comparatiu, i sistemàtic, dins d'un esquema global de la patologia.
Hi ha diverses maneres de classificar les malalties. No obstant això, a causa de la constant evolució de la medicina, aquestes classificacions no són estàtiques. Les malalties poden ser classificades, per exemple, segons les seves causes (classificació etiològica), dels seus símptomes (classificació nosogràfica) o segons les funcions o els òrgans afectats (classificació funcional).
Segons la Organització Mundial de la Salut (OMS) la malaltia es defineix com una alteració o desviació de l'estat fisiològic en una o diverses parts del cos, per causes en general conegudes, manifestada per símptomes i signes característics, i l'evolució de la qual és més o menys previsible.
En aquest cas se'ns barreja un element que ja hem vist anteriorment, el benestar físic (els símptomes subjectius de la malaltia) amb un de nou, les alteracions físiques (els signes objectius de la malaltia). Tanmateix, la definició es refereix al terme malaltia com a sinònim de patologia.
La patologia és una part de la malaltia, la part física o biològica. Quan estudiem la patologia estem abordant la part objectiva del cos, entenent-lo com una màquina, seguint el model científic cartesià de Descartes (s. XVII i XVIII). La malaltia és una averia de la màquina i el símptoma la senyal mental que ens avisa de la mateixa. El tractament consisteix en arreglar l'averia i, si el sistema és coherent, deixarà d'enviar la senyal.
Generalment, s'entén a la malaltia com una entitat oposada a la salut, l'efecte negatiu és conseqüència d'una alteració o pèrdua de l'harmonia d'un sistema a qualsevol nivell (molecular, corporal, mental, emocional, etc.). També es pot considerar com una situació de manca d'homeòstasi, la tendència dels sistemes biològics a mantenir l'equilibri i l'estabilitat interns.
Com veiem existeixen una gran diversitat de matisos a l'hora de definir salut i malaltia.
Cultures de la salut. Escoles de pensament
La salut és un concepte molt ampli en significats que sovint relacionem amb la seva dimensió subjectiva o perceptiva exloent l'objectiva o patològica.
Així ens referim a salut com a sinònim del benestar, la satisfacció, la felicitat, la força, l'energia, la vitalitat, l'adaptació, la prosperitat, l'amor, l'esperança de vida, la fertilitat, l'abundància, la riquesa, la integritat, l'autonomia, l'autosuficiència…
L'antropologia recolza que existeix una gran diversitat de cultures de la salut, inclouen-t'hi significats, pràctiques i sabers.
És per aquesta diversitat que com a professionals de l'ajuda convé tenir una mirada oberta a altres maneres d'orientar-se i comunicarse així com una idea general de les principals vies de solució que emprenem les persones per reconnectar-nos amb la satisfacció i la vitalitat. Com deia Einstein, tot és relatiu.
A continuació us mostrem altres exemples sobre com entenem la salut i el benestar (adaptat d'apunts de filosofia recollits de les classes del dr. Bernardo Ortín).
Segons el budisme és saludable allò que és útil. La salut sorgeix quan aprenem a reconectar amb el propi desig interior i amb l’entorn del qual tots en formem part de la manera més satisfactòria possible. Desenvolupar la pròpia història vital de la manera més úil possible. La base de l’adaptació és la comunicació.
De la mateixa manera que les ciències del comportament parlen de millores en l'adaptació als canvis del medi ecològic. És saludable allò que millora la nostra supervivència i reproducció. Per Jung la salut té que veure amb l'equilibri entre l'adaptació a les exigències externes de l'entorn i l'expressió de l'impuls vital o referències internes de l'individu.
"Res en medicina té sentit sense la biologia i res en biologia té sentit sense l'evolució" diuen els evolucionistes. Els estudis de genètica i paleoantropologia confirmen que el model epigenètic dels homo sapiens actuals és similar al que teníem quan vivíem com a tribus caçadores-recol•lectores. En aquest sentit vivim un estil de vida d'incoherència evolutiva amb els nostres gens. El nostre cos i la nostra ment viuen en un entorn ecològic massa distant del que ens ha moldejat durant gran part de la nostra existència com a espècie. La salut té que veure en retornar als nostres orígens.
Tanmateix, des de la revolució cognitiva fa uns 300.000 anys, l'ésser humà s'ha caracteritzat per una elevada capacitat creativa i d'adaptació al canvi d'entorn ecològic. Gràcies a això ens hem situat a dalt de la cadena tròfica i ens hem multiplicat expandint-nos per tot el planeta. La salut té que veure amb la capacitat d'adaptació a les circumstàncies presents.
Pels budistes la salut té que veure en mantenir el propi estat amb la major vitalitat possible independentment del que passi l’exterior. L'estoïcisme també segueix aquest principis. Els estudis amb placebo demostren que la mateixa persona disposa de capacitats i mecanismes psicobiològics d'autocuració en funció de com s'orienta i es relaciona.
Pels sufistes el benestar té que veure amb com m’explico al meu interior el que passa a fora. Convé construir una imatge fèrtil i vital sobre el que ens passa. Revisar les creences limitants i obrir-se a creences possibilitadores. Per això cal que ens donem permís a reimaginar el món d’una manera diferent a com el coneixem. Moisès assenyalava el cap quan parlava dels manaments que han de dirigir la vida de les persones.
Per la teràpia breu i estratègica orientar-se a les solucions ens dóna més força i resulta més útil que remetre'ns a les sempre hipotètiques causes passades del conflicte. També defensen que resulta més útil orientar-se a les nostres capacitats i recursos per connectar amb un estat més fort.
Pel psicoanàlisi i la teràpia transderivacional la solució està en resoldre les causes passades. Ferides o interrupcions del continuum vital. Per la psicogenealogia la salut té que veure en resoldre assumptes pendents de curació relatius al nostre arbre generacional.
Per la sistèmica la salut té que veure en matenir unes relacions fèrtils entre els diferents grups de pertinença.
Pels aristotèlics el benestar té que veure amb autorrealitzar-se aconseguint els objectius, satisfer allò que ens falta. La frustració esdevé malaltia.
Les investigacions cerebrals del circuit de la recompensa vinculen la salut amb la satisfacció de necessitats. Quan una necessitat no queda satisfeta es produeix el malestar.
Pels budistes la felicitat té que veure en no desitjar res, ni el que ja ha passat ni el futur que ha de venir i orientar-se a cel·lebrar el que ens passa en el present acceptant i integrant els moments de dificultat com a part de la vida. Cada ritual té el seu dia de l’any dirien. S'orienten a valorar el que ja tenen en comptes del que els falta. Per l'estoïcisme el camí de la felicitat i la pau interior radica en la cultivació de la virtud, el domini de les emocions i els desitjos propis.
També pels budistes la salut té que veure amb el camí del mig. De vegades ens podem sentir més còmodes en una solució parcial, una posició intermitja entre la situació actual i la situació desitjada. Per Aristòtil la Mitja Dorada, el punt mig entre dos extrems, representa l'estat d'equilibri moral i emocional. A la seva obra "Ètica a Nicómac sosté que la virtud es troba en el punt intermig entre l'excés i la deficiència. Pel taoisme el Tao o Camí representa el principi o força última de l'univers i manté l'equilibri i l'harmonia natural. El Yin i el Yan són les dues forces oposades i complementàries que existeixen en el Tao. La constant interacció entre aquests dos aspectes de la realitat creen un equilibri dinàmic essencial per la pròpia estabilitat i felicitat. La Medicina Xina i el Tai Chi segueixen aquests principis.
Pels orientals el benestar té que veure amb el que no és dual, tot està reunit. Més que ser feliços busquem ser complets. Cal integrar la tristesa, la insatisfacció, la mort, el fracàs, el buit com elements que formen part de la vida. Si els donem l’esquena es converteixen en focus de patiment.
Pels presocràtics el benestar té que veure amb la completitud, en transitar regularment tots els aspectes de la vida que són més significatius per nosaltres. Els que no es visitin acabaran provocant problemes.
Les ciències del comportament descriuen quatre reaccions d'afrontament davant l'adversitat i cada una porta a una reacció fisiològica de l’organisme: paràlisi, fugida, lluita i diàleg. La paràl·lisi bloqueja el tronc, la fugida envia la sang del cap a les cames, la lluita l’envia als punys i mandíbula, el diàleg al cor i al cap. Habitualment la millor manera de resoldre un conflicte consisteix en afrontar-lo. Cada reacció i emoció d’afrontament remet a una intenció beneficiosa de retorn a la vitalitat.
La teràpia estratègica ens ensenya que de vegades ens compliquem la vida nosaltres mateixos amb la ment racional fins el punt que el problema acaba sent el problema en si mateix. Proposen que és moment d'actuar o de sentir, de fer una altra cosa.
La tècnica de la distracció és molt utilitzada per molts terapeutes. Quan ens centrem en el símptoma abandonem l’atenció múltiple i ens hiperenfoquem cap el problema. Això ens debilita i ens fica més a dins de la dificultat. En aquests casos convé reorientar l’atenció a altres aspectes de la vida.
Pels hedonistes la felicitat té que veure en satisfer els sentits i evitar el dolor. Freud senyalava el sexe.
Segons la programació neurolingüística i la filosofia aristotèlica de vegades no culminem els nostres desitjos perquè la seva formulació ens remet a una imaginació inadequada. Imatges, sons, sensacions, olors i sabors que ens debiliten i que representen la base dels nostres pensaments i discursos.
Per la teràpia Gestalt les persones més intel·ligents emocionalment són capaces de saber quines variables estan sota el seu control i operar sobre elles en contextos hostils i caòtics. Això els converteix en éssers més lliures i feliços. Jesús senyalava el cor quan es referia al bé de les persones.
Pels estoics la salut té que veure amb l'autonomia i l'autosuficiència. Per la teràpia estratègica la malaltia té que veure amb la inacció.
Per la tribu Turkana la salut té que veure amb la interaccióm amb tot allò mque els rodeja, és a dir, la familia, la tribu, l’entorn i la fe en el seu déu. “La salut és la capacitat de tirar endavant en totes les tasques de la nostra vida diària”. Una definició que ens recorda els serveis de teràpia ocupacional a Occident.
La paraula felicitat deriva de fertilitat. Si l'abundància genera prosperitat el diner pot ser saludable. També es diu que en la diversitat està la riquesa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada