Com entenem la fisioteràpia

Com entén la fisioteràpia el públic general? Com l'entenen les diferents disciplines del Sector Salut? Com entenen la fisioteràpia els propis fisioterapeutes? 

Què és i què fa un fisio?

Actualment pràcticament tothom qui habita a Catalunya ha sentit parlar de la paraula fisioterapeuta. Dic Catalunya com podria dir Espanya, Europa i també a nivell internacional, malgrat no tinc tant clar que aquesta figura sigui reconeguda en altres cultures minoritàries no homogeneïtzades.

A peu de carrer quan preguntem sobre la fisioteràpia i la figura o el rol del fisio la gent sol contestar que coneix algun centre de fisioteràpia o de rehabilitació  i que sol relacionar els fisios amb massatges, mobilitzacions, exercicis, esport... sobretot els descriuen com a sanitaris amb bata blanca que es dediquen a tocar, moure i ensenyar a moure la gent per millorar la seva salut. Anar al fisio serviria per curar-se d'alguna afectació del cos, per tractar el dolor i per cuidar-se a nivell de prevenció i benestar.

La Fisioteràpia és una professió sanitària, tal com recull la LOPS (Llei 44/2003 d'Ordenació de les Professions Sanitàries).

Segons l’Organització Mundial de la Salut, els fisioterapeutes avaluen, plantegen i duen a terme programes de rehabilitació (tractament) per millorar i recuperar les funcions motores, maximitzar el moviment, alleujar les síndromes doloroses i tractar i prevenir les alteracions físiques associades a malalties, lesions i altres discapacitats. Apliquen un ampli ventall de tècniques, com el moviment i els mitjans físics. També desenvolupen i implementen programes de prevenció i detecció de malalties i trastorns físics comuns.

La WCPT (Confederació Mundial per la Fisioteràpia) indica que la Fisioteràpia implica la interacció entre el fisioterapeuta, els pacients/clients, altres professionals de la salut, famílies, cuidadors i comunitats. Els fisioterapeutes busquen maximitzar la qualitat de vida en l'àmbit de promoció, prevenció i tractament tenint en compte les quatre dimensions de l'ésser humà: físic, psíquic, social i ètic/espiritual.

Els fisioterapeutes estan qualificats per:

• Realitzar un examen/valoració integral de Fisioteràpia.
• Avaluar els resultats de l'examen/avaluació per:
• Formular un diagnòstic, pronòstic i pla de Fisioteràpia.
• Proporcionar atenció dins de la seva experiència i àmbit competencial i determinar quan els pacients/clients necessiten referir-se a un altre professional.
• Implementar un programa de tractament.
• Determinar-ne els resultats.
• Fer recomanacions de promoció de la salut i autocura per als pacients.

La publicitat, la premsa escrita, la televisió, la ràdio, la presència de fisios al món de l'esport, la publicitat dels col·legis i les universitats de fisioteràpia han estat factors claus per fer extensiva a la població una idea de què és a la fisioteràpia. 

A part d'aquests factors n'hi ha d'altres que han afavorit de manera determinant que la fisioteràpia sigui una professió totalment acceptada com a complement o alternativa en el camp de les Ciències de la Salut. 

D'una banda la seva història i de l'altra els models de sabers i pràctiques en els que es mou d'acord amb el context ideològic, social, polític i històric del moment.

La història de la fisioteràpia a Catalunya

El 1857 es crea oficialment la figura del Practicant com a professional, hereu de les tècniques desenvolupades pel Cirurgià menor o Barber, Sagnador o Ministrant ocupacions que van desaparèixer aquell mateix any. En aquells temps, els metges abordaven la medicina distanciats dels cossos i propers a les patologies. És a dir, l'interès dels metges eren les malalties en si mateixes. Això queda simbolitzat en els amfiteatres anatòmics, llocs on es disseccionaven cadàvers per estudiar la seva anatomia i on el metge sostenia una vara per senyalar indicant al Barber Cirurgià què havia de tallar i ensenyar. Els Barbers també deambulaven amb carros per fires i mercats municipals oferint serveis per treure alguna dent, posar a lloc algun os o curar del mal d'espatllat, una afecció que cursava amb decaïment, falta d'esma, tristesa, falta de gana, un nus a l'estómac i que resolia amb una manipulació "per despenjament". Juntament amb els Barbers, trobem els Ossers, les Remeieres i Curanders, els Sobadors/es, les Llevadores i Matrones, les Meigas i Bruixes... En el següent apartat parlarem una mica més en detall d'aquests personatges.

El 1888 Bertrán Rubio utilitza el concepte "agents físics" com a sistemes de curació.

El 1900 s'aprova la Llei d'Accidents de Treball i posteriorment les lleis de 1992 i 1932. Aquestes lleis pretenien reincorporar al món laboral els anomenats per llei invàlids i mutilats. En aquest context, metges obreristes i traumatistes veuen que els podria ser útil disposar d'ajudants especialitzats que treballessin a les sales de fisioteràpia. 1921 es crea l'Instituto de Rehabilitación de Mutilados e Inutilizados i l'Instituto de Reeducación Profesional de Inválidos del Trabajo que, a partir del 1923 acollia persones portadores d'alguna discapacitat. Serviria de "clínica, residencia eventual y escuela de recuperación de lisiados, baldados, paralíticos, tullidos y deformes" o, en l'àmbit de l'educació especial, per als "retrasados, anormales, subnormales, débiles mentales, tuillidos, idiotas, imbéciles, bobos o tontos". 

El 1952 es creen els títols d'Ajudant Tècnic Sanitari després de 4 anys de batxillerat, 3 a la Facultat de Medicina i 2 d'Ajudant en Fisioteràpia expedit pel Ministeri d'Educació Nacional. Els requisits eren ser menor de 36 anys i no presentar cap defecte físic que dificultés l'exercici de la professió. 

El 1957 es creen els programes d'estudis de les especialitats d'Ajudants Tècnics Sanitaris, entre elles la Fisioteràpia, que requeria superar les assignatures d'anatomia, fisiologia, rehabilitació d'afeccions mèdiques i quirúrgiques i, sobretot, les relacionades amb processos traumatològics, ortopèdics i neurològics, massatge, electroteràpia, hidroteràpia i gimnàstica.

Del 1950 al 1964 hi va haver una pandèmia de poliovirus humà que va afectar milers de nens infectats per poliomielitis. Va ser una afectació molt important a l'estat espanyol, especialment per l'ocultació que el règim franquista va fer de la malaltia. Tot i que la vacuna ja l'havia desenvolupada Jonas Salck el 1952 als EUA, el règim fraquista no es va plantejar la vacunació fins el 1963 (tot i que sí als més pròxims al règim i els més rics). Això va ser conseqüència de les desavinences internes entre famílies i institucions franquistes (Seguro Obligatorio de Empleados- Falange-, la Dirección General de Sanidad -militars catòlics- i la manca d'intenció política de generar despeses, atès que els diners s'utilitzaven per altres interessos com la construcció del Valle de los Caídos.). Cal tenir en compte que la publicitat enganyosa aque arribava de l'Estat indicava que el valor de les vacunacions equivalia a 600.000 pessetes per cada nen. Aquesta perversa mentida va portar a molts nens a la mort i a la discapacitat, ja que en realitat la vacuna de Salck estava lliure de taxes per desig del descobridor i el preu era de 9 pessetes pels pobres. Quanitat plenament assumible comparada amb la del Valle de los Caídos. El règim ocultava els casos que apareixien diàriament a centenars a tot l'Estat (entre 1954 i 1963 es van documentar 14.000 casos i 2000 morts). A més casos es produien, menys notícies a la premsa i més negació de l'epidèmia. 

No és d'extranyar que el primer servei de rehabilitació que va existir a Barcelona estigués situat als tètrics soterranis del Clínic dels anys 60. Perfecte espai per ocultar la malaltia i tot allò que mostrés diferències, com la discapacitat. El 1964-65 als soterranis del Clínic de Barcelona Ramón Sales Vázquez va fundar el Servei de Rehabilitació per a nens i nenes que patien les seqüeles de la poliomielitis, adscrit a la Càtedra de Pediatria de la Facultat de Medicina del professor R. Ramos i al Departament de Neurologia de la Clínica Mèdica Universitària del professor Pere Pons. De la mateixa manera que la secció de seqüeles de poliomielitis de l'Hospital Municipal d'Infecciosos de Nostra Sra. del Mar, el Servei de Neurologia i de Poliomielitis de l'Hospital de Nens Pobres de Barcelona consideraven les teràpies físiques una part imprescindible del tractament de les seqüeles. En aquella sala del soterrani es van formar a 12 ATS que més tard constituirien la primera promoció d'Especialistes en Fisioteràpia. El funcionament del servei s'aconseguia amb l'ajut d'un assistent dels metges. Cal dir que just davant de la sala hi havia el dipòsit de cadàvers, d'olor nauseabund d'humitat insuportable produïda per les banyeres d'aigua que en escalfar-se impregnaven amb el seu vapor les parets de rajola valenciana de ceràmica blanca fent que regalimessin i acabessin plenes de fongs d'un color entre negre i verdós que tapava gairebé tot el blanc de la ceràmica. Podem imaginar com al passadís s'entrecreuaven llits amb cadàvers i nens que entraven a la sala de rehabilitació. 

La sala constava d'un vestíbul on es rebien els nens, una sala oon els metges professors de pràctiques enguixaven diàriament cames, braços i esquenes de nens i nenes operats al Clínic, o aquells que un cop donats d'alta, si els pares disposaven de prous mitjants, eren conduïts a unes teràpies tortuoses i doloroses. Al costat de la sala de guixos s'ubicava la sala de banyeres causants de les humitats, estancs de 2m de llarg per 1,5 d'ample on se submergien els nens per moure'ls les cames o els braços. Els futurs fisioterapeutes s'agupien per moure genolls i turmells. L'espai central del Servei el conformava una gran i molt freda a l'hivern sala on es feien més evidents que enlloc les col·leccions de fongs. Enganxades a les parets unes espatlleres i, a prop, una vella gàbia de Rocher de color gris que s'utilitzava amb aparellatges grisosos, sacs de sorra i cordes de color gris, amb les que se subjectava els nens per fer traccions i estiraments. Junt a la gàbia una escaleta i una roda d'espatlla o eina que s'utilitzava fa molts anys en la rehabilitació de problemes de l'espatlla i encara ara es pot veure en les rutes del colesterol dels pobles de Catalunya, actualment en desús pels seus mals efectes sobre els tendons. Al centre, tres llieteres per a mobilitzacions de cames i espatlles i un aparell anomenat Forn de Bier. Molts nens tenien por de ser engollits per la caixa. Completaven l'escenari una cubeta de parafina per termoteràpia superficial de conducció, uns focus d'ones curtes i infrarrojos distribuïts estratègicament per les lliteres, un pla inclinat i unes quantes cadires de rodes. Com veiem, en aquell temps la fisioteràpia estava basada en la mecanoteràpia quasi de manera exclusiva, en detriment de la teràpia manual. En canvi a França i Bèlgica la teràpia manual era l'eina estrella, llocs on molts estudiants dedicaven els caps de setmana per anar a estudiar i d'on es van introduir noves maneres d'entendre la fisioteràpia a Espanya.

En aquella sala també s'assistien afectats d'artrosi i postoperats de l'aparell locomotor.

Cal dir que en aquell temps els cirurgians que operaven vivien inmersos en el paradigma de la restitució anatòmica, que no de restitució funcional o d'adaptació a les discapacitats. De manera que es practicaven múltiples intervencions quirúrgiques a tendons, ossos i músculs reiteradament als nens i nenes per veure si cada cop més s'assemblaven més al model anatòmic corporal normal o esquelèt anatòmic dels llibres de l'època. Pura negligència. 

La majoria d'aparellatges i instruments s'utilitzaven als departaments de Fisioteràpia i Rehabilitació Laborals. Hi podem afegir cargols de ferro, taules de mans, manetes, barretes... 

Com veiem la Fisioteràpia neix per reinsertar els anomenats invàlids i cobrir les seqüeles dels nens amb polio. Estudiaven patologia humana, sobretot infeccions que afectaven al sistema nerviós i de l'aparell locomotor, anatomia, biomecànica. El Kapandji era la bíblia dels nous professionals.

El 1973 es decreta les Escoles de Fisioteràpia amb l'inici del curs acadèmic el 1985-86 amb l'Escola de Fisioteràpia Gimbernat. 

El 1999 es crea el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya. 

Paradigmes del cos

Als anys 70 els estudis de fisioteràpia reunien coneixements de l'anatomia i la biomecànica que anaven més enllà de la descripció de l'anatomia clàssica del Testut i donava importància tant a l'estructura, com la funció i al perquè de la formació dels òrgans (embriologia funcional). També a la Facilitació Neuromuscular Propioceptiva més que a l'estàtica anatòmica. 

Francesc Barnosell Nicolau estava introduïnt a Catalunya el concepte de Unitat Funcional del Cos com el conjunt d'estructures de les quals depèn la funció de tot un sistema. Aquest metge el 1951 va fundar juntament amb l'enginyer industrial i metge reumatòleg Josep Maria Poal Ballarin l'actual Sociedad Española de Rehabilitación y  Medicina Física (inicialment anomenada Sociedad Española de Fisioterapia y Recuperación Funcional). El 1952 va ser nomenat cap del Servei Central de Rehabilitació de l'Hospital de la Creu Roja de Barcelona i, posteriorment, del mateix servei integrat a la càtedra de Terapèutica Física de Mariano Badell Suriol (catedràtic que havia desenvolupat el concepte de Terapèutica Física). D'aquesta manera es barrejaven estudis de Radiologia, Farmacologia i Rehabilitació. 

El concepte d'Unitat Dinàmica implicava el canvi de paradigma de la visió del cos. Passàvem d'un cos fragmentat i mort com el de Vesali a un cos totalitari, viu, canviant, operant i dialògic derivat de l'Anatomie des Menschen de Braus el 1929 (aterrat a Espanya els 40) substituint el model descriptiu tant de l'anatomia clàssica de Testut com de l'embriologia de Jaume Pijiula a l'Institut Biològic de Sarrià. Aquest canvi de paradigma del cos es movia en un canvi de context social i polític del tardofranquisme. 

Francisco Ors Llorca va ser clau en la influència de l'embriologia moderna en el saber anatòmic. Mestre de Domingo Ruano. 

Pedro Ara Sarrià va fundar una embrioteca a Madrid, continuada per Ors Llorca i imitada a Barcelona per Ruano. Ruano també va incorporar al Departament d'Anatomia especialistes traumatòlegs, oftalmòlegs, cirurgians i veterinaris. També va crear el primer servei de Donació de Cossos, a imitació de la Facultat de Medicina de París. Això va influir de manera decisiva en el canvi de paradigma del cos a la medicina, infermeria i fisioteràpia catalanes. Tot es mou en un canvi cap a la Transició Democràtica. 

Des d'aquell moment l'Anatomia s'ensenya atenent a l'anatomia descriptiva en quant a la forma i l'embriologia com explicativa dels canvis soferts per l'organisme en el seu procés de formació, és a dir, l'anatomia d'un ésser VIU. S'estudien els òrgans i les parts del cos d'una manera més àmplia dividida en un estudi topogràfic i un sistemàtic o especial (desenvolupament d'organs, sistemes i aparells). Afegeix la interpretació de les causes que determinen la forma i constitució del cos com a expressió de nombroses condicions vitals, hereditàries i mediambientals a la recerca del seu passat i història embriogènica, d'un sistema harmònic. 

El cos anatòmic es modificava i el nou model s'obria pas a l'aleshores única Facultat de Medicina. Tot això va ser determinant en la configuració de l'escenari en el qual, entre 1964 i 1980 es desenvoluparien les noves disciplines de les Ciències de la Salut com la Fisioteràpia, la Infermeria o, més tard, la Teràpia Ocupacional.

La proposta de Ors justifica la connectivitat entre les diferents parts de l'aparell locomotor i d'aquest amb les vísceres. Això va derivar amb les teories globals del cos pròpies de fisioterapeutes com la francesa Françoise Mézières i les posteriors redefinicions de Philippe Souchard, Godelieve Denys-Struyf, Philippe Campignon, Leopold Busquet, Thomas W. Myers o Ricard Tutusaus, entre d'altres.

Les lectures d'antropologia transcultural sobre les diferents nocions del cos emmarquen aquest estudi. Existeixen múltiples possibilitats de simbolitzar o representar el cos, a més del cos hegemònic de la biomedicina. 

La fisioteràpia basada en la mecanoteràpia dels anys 60, en la teràpia manual des dels 70 fins ara, en el diagnòstic funcional/general del cos, l'autoconsciència corporal, la imatge i el control motor o la correcció postural el 2000 són també el producte del canvi de representació del cos.

En el cas de la Medicina, la Infermeria, la Fisioteràpia i la Teràpia Ocupacional el paradigma o noció del cos són diferents. En els programes formatius inicials no s'adverteixen gaires diferències, en totes s'estudia el cos anatòmic hegemònic propi de la biomedicina caracteritzat per plànols, eixos i regions anatòmiques separades. En el cas de la fisioteràpia d'una part significativa de les universitats catalanes s'afegeix amb major o menor influència una representació alternativa que suposa el pas a una noció total del cos, una noció brausiana, en la qual les diferents parts de l'aparell locomotor es connecten entre si. I no només de l'aparell locomotor sinó d'aquest amb el sistema visceral. Existeix, per tant, una variabilitat de models. 

Tanmateix, cal dir que més enllà de la connectivitat entre teixits i esferes convé tenir una mirada oberta i integrar les anatomies en plural, com a part de la biologia, però també de la vivència del patiment i de la percepció social de la malaltia i del cos. La Cultura del cos, des de la que s'organitzen actors, assistents, institucions, polítiques...

Paradigmes de les pràctiques

Més enllà de l'ús de la calor, el fred, el corrent elèctric o els exercicis corporals, la Fisioteràpia utilitza la mà pels seus tractaments. La mà és l'eina més primitiva de comunicació, d'exploració i de curació. El fisioterapeuta ha rebut la teràpia manual com herència de vells terapeutes manuals.

El contacte manual esdevé eina terapèutica pel cos i per l'ànima. Des d'una perspectiva socialitzadora no hi ha res més intens que l'empatia que genera el contacte manual amb una persona afligida. D'acord amb el paradigma de cos basat en la teoria social del cos de Turner o la noció d'embodiment o encarnació de Cscordas va més enllà de la dicotomia cos/ment de Descartes i acull la convicció de que no és que "tinguem un cos" sinó que "som un cos" que ens relacionem. Això afavoreix l'acceptació de les teràpies físiques. 

És difícil saber o posar en evidència si la millora que s'aconsegueix amb un massatge s'ha produït per una resposta pròpia de l'aparell locomotor (organisme/cervell i sistema sensorial) o si hi ha altres factors com els culturals, psicològics o bioquímics que es desencadenen a través del contacte.

Les pràctiques físiques van lligades a les concepcions de la salut i del cos. 

A l'Antiguitat grega i romana, la noció de salut estava relacionada amb la teoria dels humors i amb els 4 elements principals, de manera que la seva promoció passava per l'equilibri entre ens humors existents al cos i els que s'havien d'evacuar. A l'Edat Mitjana, caracteritzada per una manca de metges sobretot en àrees rurals, comporta l'assistència practicada indiferentment per endevins, curanderes, bruixots, hueseros, sanadors... de manera que es barregen i confonen pràctiques amb remeis empírics, rituals màgics i recursos religiosos. Moltes teràpies complementàries deriven d'aquestes figures de la curació. 

Fisioterapeutes, ossers, sobadores, barbers, cirurgians, llevadores, matrones, meigas, remeieres, curanders... tots experts en corporeïtat en el sentit més integrador de la paraula.

Trobem els terapeutes de l'aparell locomtor com els barbers o les sobadores, els de la ginecologia i obstetricia com les llevadores, els de respiratori i farmacologia com les remeires, el mal d'ull com les meigas. 

La teràpia manual deriva del saber ancestral a més dels estudis teòrics d'anatomia, biomecànica i patologia.

Apunts extrets de l'article La Fisioteràpia catalana: dels soterranis a la televisió, d'Enric Sirvent Ribalda, al noticiari del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya número 97, edició especial.