Sobre el pluralisme assistencial i l'intrusisme professional

Fa un temps que tinc la necessitat d'expressar algunes crítiques al Sector Salut. La cultura mèdica que vivim actualment es mou bàsicament pels paradigmes de la biomedicina. Cada vegada més s'està homogeneïtzant la salut i estem perdent la diversitat de cultures mèdiques. Suposo que es tracta d'un fenomen natural, adaptatiu i orgànic. És el que la societat troba més útil. Tanmateix també crec que seria convenient recuperar la visió transcultural de la medicina a fi de no caure en el dogmatisme.Traslladaré aquest fenomen al cas de la fisioteràpia i per contextualitzar-ho traçaré la linia pel mapa atenent a la meva pròpia història personal i com a participant en el camp de la salut.

Jo vaig néixer l'any 1991 en el si d'una família dedicada a la salut i al benestar de la comunitat de persones. La meva àvia paterna exercia de mèdium no reglada atenent a consultants d'arreu, sobretot la visitaven persones properes a nivell de barri. El meu pare va començar exercicint de massatgista de la Joventut Atlètica de Sabadell, de la qual n'era cofundador i atleta soci-participant. Posteriorment es va titular en Quiromassatge a l'Escola del Doctor Sagrera. També es va formar en altres disciplines com el Drenatge Limfàtic, el Reiki, el Shiatsu i la Refloxologia podal. El meu pare era un professional de la teràpia manual. A més, va complementar aquests estudis manuals amb estudis de naturopatia, sobretot orientats a dietètica, hidroteràpia, iridiologia, banys de bosc, així com d'altres teràpies d'impacte sensorial com l'aromateràpia, la cromoteràpia i la musicoteràpia. Era una persona experta en tractaments naturals, curiosament els termes que conformen avui dia la paraula "fisioteràpia": del llatí physis (natura) i therapeia (tractament). És a dir, el tractament per medis naturals. Durant aquest procés va deixar de visitar a casa seva i a les pistes d'atletisme traslladant-se a una consulta que va portar per nom Institut de Quiromassatge Pablo Planellas. Gràcies a la meva mare va poder fer aquest pas. De fet, ella també es va formar en quiromassatge i el va ajudar a tots nivells a que tirés endavant el negoci de salut. Això va ser el 1978. Els meus germans tenien 2 i 3 anys respectivament. Quan aquests tenien 15 i 16 anys vaig néixer jo. Al cap d'un any es van celebrar les Olimpiades de Barcelona 92 on el meu pare va poder fer realitat el seu somni de participar com a voluntari en uns jocs olímpics, en aquest cas va actuar com a massatgista d'un equip de gimnàstica femení. El meu germà va disfrutar dels partits de bàsquet, sobretot veient actuar als jugadors de la selecció americana. Va ser un juliol ple d'il·lusions. A l'agost els meus germans van marxar de viatge a la Selva Negra en un viatge organitzat per la coral del barri. Els meus pares i jo vam marxar a fer salut a Andorra. Per desgràcia allà el meu pare va patir els primers símptomes del que seria un càncer terminal d'esòfag i pàncrees. Des d'aquell agost fins el setembre del 1993 va fer vida a l'hospital sotmetent-se a la radio i la quimio sobrevivint com podia. Tot plegat va acabar de la pitjor manera, no pel final fatídic innevitable, sinó per les condicions en les que es va viure. Els efectes secundaris d'aquests tractaments són letals. No ho desitjo a ningú el que va arribar a patir. Quan una persona emmalalteix de càncer terminal tota la família queda greument afectada. Sobretot la parella i els fills. La meva mare va moure cel i terra perquè tots estiguéssim de la millor manera. Jo era un cadell humà de 2 anys que se'l protegia dins el poblat de casa en casa veient com la resta de la tribu sobrevivia com podia per guanyar diners i guarir el pare de família, qui estava greument ferit per un enemic invisible. Per mi allò sí que va ser una autèntica selva negra. I això va marcar el destí de tota la família. 

Els meus germans, els quals en aquell temps no tenien massa clar cap on dirigir-se a nivell d'estudis, van tirar pel dret a ocupar el lloc del pare. La meva mare els va donar a escollir, no calia continuar amb el projecte del pare. Ells ho van tenir clar. Van formar-se en quiromassatge i juntament amb la mare van tirar endavant  el negoci familiar. Mentrestant jo vaig restar protegit amb l'atenció de tothom bolcada cap a mi. El meu rol a la familia era ser el petit de casa. La meva mare em va criar de manera que tingués totes les necessitats cobertes. Mai em va faltar de res. Vaig estudiar als millors colegis. Vaig fer totes les extraescolars que vaig voler. Fins i tot vaig tenir un padrastre amb qui es va casar la meva mare. S'ha de dir que mai vaig permetre que substituís el meu pare, cadascú tenia el seu lloc en el meu mapa cognitiu. Però me'l vaig estimar com un pare.

Al cap dels anys vaig acabar els estudis secundaris obligatoris i em tocava escollir quina branca agafar. Vaig anar directe al Batxillerat Científic, el que em permetia tenir un accés directe al camp de la salut. De reüll sempre vaig mirar les humanitats, de fet vaig fer una nòvia de la classe del Batxillerat Lingüístic. He de reconèixer que les ciències pures no les suportava. Ni les mates, ni la física ni la química. Les ciències naturals ja eren més del meu interès. També la filosofia i depenent del professor també la història. 

Al acabar el batxillerat em vaig quedar a dues dècimes de Medicina. La meva mare insistia en que estudiés medicina. Que em pagaria una escola privada. Jo no ho tenia gens clar tot plegat. Em feia respecte entrar a la facultat de medicina. No perquè ho veiés difícil. Sinó perquè la medicina que s'explicava en aquest lloc era una medicina que res tenia a veure amb la medicina que jo sempre havia vist a casa. Per mi, a casa curàvem persones. A la medicina d'hospital curaven malalties. I a més, amb química, fàrmacs. Jo no tenia bona relació amb la farmacologia des de la mort del pare. Recordo que a casa tenia un armari ple de medicaments, precisament al quarto de les joguines. I malgrat se sentia una flaire agradable, mai vaig tenir cap amistat amb les pastilles. La meva mare era molt d'automedicar-se. Feia bon ús de l'autoatenció farmacològica. Aquestes eren les creences i pràctiques de casa. T'autotractaves amb herbes, aliments, fregues, fumets, pastilles i si no funcionava cap el metge. Total que jo no em veia amb bata blanca dins un hospital.

Vaig decidir apuntar-me a fisioteràpia. Tocar persones. 

El que em vaig trobar a la universitat va ser sobretot que tocàvem cossos. La biomedicina, seguint el model cartesià del cos, estava extesa a la fisioteràpia. Tot eren models bioquímics, estadístics, de teixits, músculs, ossos... fins que un professor, l'Enric Sirvent, de Sabadell, em va donar un enfoc diferent. La professió no s'orientava a les alteracions físiques, als signes, sinó també a les narratives, els símptomes, les funcions i sobretot, les ocupacions de la vida de les persones. L'antropologia de l'Enric em va apropar la fisioteràpia a les persones. Deixava de banda els cossos per aterrar a la vida de la gent. Allà se'm va encendre alguna espurna. Durant la carrera vaig ser molt bo en anatomia. Tenia molta facilitat en retenir noms de les parts del cos, suposo perquè havia vist molts llibres i pòsters a la consulta de casa. Aquest món m'era literalment familiar. Tanmateix vaig trobar molt a faltar el massatge i les manipulacions que sempre havia vist a casa. Així com les olors dels olis naturals. La fisioteràpia era una professió sanitària de bata blanca amb una tendència a la investigació biomèdica. Alguna espurna de ciències socials, però molt poca cosa. Vaig gaudir de grans professors, els que més em van agradar van ser el Pedro pel seu enfoc hol·lístic i integrador de diferents sistemes, així com el seu deixeble l'Alfonso, expert en diagnòstic diferencial des de mirades integratives. També em va agradar el Ricard Muntané amb el seu enfoc total integrat de les cadenes miofascials i funcionals del cos. Tot allò que remetia a integrar m'atreia. El meu treball de fi de grau va consistir en explorar les relacions de lumbàlgies amb colons irritables. Les possibilitats de tractament anaven orientades a la dimensió psicològica establint ponts amb el cos. Per mi, el dolor lumbar i les alteracions digestives tenien una base mental. El meu tutor va ser el Ricard Tutusaus, també de Sabadell. Ell mantenia un enfoc integrador a nivell mecànic fascial, de connexió de teixits. Jo me n'anava a les neurones i, sobretot a l'ànima. Del treball vaig treure un 8, sobretot per la metodologia (no era bon investigador, més aviat m'interessaven les idees). De l'exposició un 10. Vaig crear un mapa integrador que vaig deixar bocabadat a tothom. M'hi vaig voler lluir. Volia deixar clar que la fisioteràpia també havia de considerar altres dimensions com ara la neurològica, la fluïdica, la visceral, la inmunitària, la metabòlica i tot plegat mogut per narratives coherents amb els contextos familiars, socials, polítics, econòmics, ideològics-històrics del moment. Per mi allò era hol·lístic de debò. No només relacionar teixits dins un cos.

Sortint de la universitat mogut per la intuïció, la curiositat i les ganes de conèixer més vaig entrar al camp de les relacions cos-ment (en aquest sentit, psicoanalitzant-me diria que va influir el fet que sempre havia sentit a dir a casa que provablement la causa que va generar el càncer del pare es devia a pors derivades de traumes emocionals de la infància en relació amb el germà. El meu pare havia patit migranyes i depresions. Sempre atribuides a estrés i dificultats relacionals). Em vaig apuntar a lo que estava de moda en aquell moment, la psiconeuroinmunologia. La PNI presumia de integrar cos i ment des d'una perspectiva evolutiva. Tanmateix, em vaig trobar amb una nova biomedicina. Tot era bioquímica. Per què? Doncs perquè estava justificat per evidència científica. Malgrat la base era la filosofia de la medicina evolutiva, tot eren hormones, citoquines i mediadors. Tots els sistemes del cos descrits per la biomedicina estaven interrelacionats. Però allò eren organismes, no persones. Un dels professors va parlar de comunicació i això em va cridar l'atenció. Era doctor en filosofia i en ciències de l'educació. Va marcar la meva manera de veure la salut. Allò tenia més a veure amb la dimensió psicoemocional. Li vaig seguir les passes. Em vaig llegir tots els seus llibres. Vaig connectar molt amb la hipnosi, l'arteràpia, la programació neurolingüística, la psicogenealogia... com la ment afectava al benestar i la salut de les persones. També tenia ganes de divulgar, tenia una vena artística provablement de part de mare. Volia dibuixar ilustracions i humor gràfic per difondre paradigmes de la salut. L'arteràpia i la medicina gràfica van estar al punt de mira. Aquí hi va influir la Càndida, la meva àvia política, qui em va fer estimar els TBOs i Patufets quan era petit.

D'allà vaig voler estudiar psicologia però el mètode d'estudi a distància online va ser molt feixuc. Per mi allò no era saludable. No tolerava gens bé l'ordinador ni els preus abusius. Ho vaig deixar estar.

Vaig decidir viatjar al Perú i conèixer la medicina tradicional i cultura d'allà. Em va encantar i emocionar. Per poc que m'hi quedo a viure.

Vaig tornar a l'Empordà. Seguia amb una mirada oberta, però no sabia conscientment ben bé que estava buscant. Amb el temps, vaig comprendre que m'estava buscant a mi i també al meu pare i la meva mare. Actes d'amor i fidelitat inconscients. M'orientava constantment als seus passats i als meus. Tots necessitem trobar un lloc en el nostre sistema de pertinença. Hi ha persones que per diversos motius tenen dificultats en aquest sentit i genera problemes d'adaptació personal i social. Els humans som altament socials i sobretot, tribals. La família és un pilar bàsic de la nostra estructura mental. Per la familia fem el que sigui. I moltes gestes inconcloses i ferides d'altres membres de la família són recullides pels progenitors, a més de les pròpies. Mandats inconscients que es comporten com a motors del destí. Vivia una etapa de la vida en la que estava intentant curar els meus propis mals psicoemocionals i els de la meva família. Un procés relacional molt típic en persones que han escollit el camí de la salut i les teràpies. El que en diríem "el terapeuta ferit" que a còpia de sanar-se va adquirint les habilitats per curar als altres. Aquesta era la meva psicotrampa que marcava la meva identitat. Formava part d'una tribu de terapeutes. Sentia la necessitat de cubrir aquestes carències i a la vegada la necessitat de sortir-ne. Agafar el camí del zen i alliberar-me de tota càrrega. Vaig decidir deixar de ser terapeuta. Deixar la salut de banda i obrir-me a d'altres coses. Vaig voler ser dibuixant, il·lustrador, antropòleg, guia intèrpret del patrimoni, professor... No tenia res clar. No trobava un sistema més gran que jo a on actuar connectat des de la ment, el cor i la mà. Al final com un yo-yo tornava al camp de la salut, a la pròpia casa.

Després vaig tornar a revisar moltes teràpies i formes de medicina. Sobretot vaig aprofundir en la psicosomàtica. En aquell moment la meva conclusió va ser que volia humanitzar el Sector Salut. 

Defensar un model de salut basat en les evidències i proves de la biocientificotecnomedicina totalment equilibrat amb les referències i narratives de les medicines psicosocials. Tot amb la màxima ètica possible. Reunir tots els agents implicats en el sistema d'atenció a les persones. I que totes les veus parlessin. Col·laborant. Respectant la posició de cadascuna. Per mi, aquest era el vertader model de salut que calia i amb el que creia fermament. La subjectivitat i l'objectivitat en permanent comunicació.

Vaig tornar a ficar el nas a l'antropologia mèdica. Malgrat el seu elevat esperit crític amb la biomedicina trobava molt interessant el model hol·lístic des del qual observava els processos de salut-malaltia-assistència. Estava buscant un model constructiu, que sumés i que ajudés a les persones a viure més dignament les seves vides. Amb més poder de decisió sobre la seva salut i la seva vida. 

Jo sempre he buscat la llibertat. No tolero gens bé les normes. Malgrat el principi de realitat sempre em posiciona. 

Volia rescatar els sabers i pràctiques mèdiques populars i posar-les al servei de l'autoatenció personal i comunitària de la gent. Fer que sigui la societat qui decideixi sobre la seva salut, no que directament escullin ser compradors, clients o usuaris del model biomèdic. Per mi els medicaments són un recurs més, no el recurs principal. Cal saber quan són necessaris, quan són la millor opció. Cal valorar tots els costos d'eficàcia, eficiència, ètica, economia... 

Estem perdent el pluralisme assistencial ja no només a nivell de medicines tradicionals locals i extrangeres actualment considerades subalternes en relació al model mèdic hegemònic, sinó també de les medicines folk o populars pròpies de cada regió així com les pràctiques i sabers de l'autoatenció a nivell de comunitat, famílies i personal.  

Em vaig decidir a reivindicar el paper social de les medicines alternatives, sobretot de les pràctiques i sabers que es feien servir abans aquí a Catalunya. I, especialitzar-me en l'estudi de l'expressió de l'ànima a través del cos, segurament per influències de l'àvia paterna. La psicosomàtica, una àrea gens reconeguda en fisioteràpia. Moltes tensions musculars són un reflex de l'estat anímic de la persona. De com s'orienta i es relaciona amb si mateixa, amb els altres i amb el món. Una expressió de l'inconscient. El símptoma corporal com una manifestació d'intent d'adaptació al context vital que habita. Tot plegat no deixava de ser una mètafora d'una altra cosa: reivindicar les figures terapèutiques de casa meva (la meva àvia i el meu pare).

He començat parlant de la fisioteràpia. Doncs bé. Penso que la fisioteràpia també s'ha mogut com un model homogeneïtzador. Ha absorbit literalment l'osteopatia, l'acupuntura, la hidroteràpia, el quiromassatge, la kinesiterapia, l'entrenament personal... per citar-ne alguns. La fisioteràpia s'ha expandit en els últims 50 anys com cap altra professió sanitària. Abans els fisios eren considerats els massatgistes. Ara només fan que defensar l'intrusisme professional. És com una professió que mai acabava de legitimitzar-se socialment i ni dins la política sanitària, sempre actuant com a ajudant de la medicina. Històricament la fisioteràpia passa per molts paradigmes diferents. Neix dels cirurgians menors o barbers, sagnadors o ministrants, aquells que tocaven els cossos. La medicina inicialment no tocava els cossos, es preocupava només de patologies i no de les persones. Deriva dels curanders i dels "hueseros", normalment pastors que sabien col·locar els ossos a cabres i persones. Després tenim els practicants i massatgistes. Els especialistes de les teràpies amb agents físics i naturals (electroteràpia, fototeràpia, magnetoteràpia, hidroteràpia, termoteràpia, massoteràpia...). Els ajudants especialitzats de metges traumatistes i obreristes. Els ajudants tècnics sanitaris i ajudants en fisioteràpia, com a infermers i assistents en rehabilitació. Els mecanoterapeutes. Després deixen de focalitzar-se amb els vendatges i les fèrules per dedicar-se a moure i a ensenyar a moure els cossos. Tenim els terapeutes manuals i kinesiterapeutes. Esdevenen diplomats, llicenciats i ara graduats. Expandeixen la seva acció oferint serveis a totes les condicions i àmbits de la vida: ergonomia, respiratori, cardiorespiratori, neurologia, dolor, miscelània, urgències, pacient crític, oncologia, salut mental, craneofacial, vestibular, pediatria, geriatria, ginecologia, urologia i sòl pèlvic, entrenament personal, metabòlic, esport, treball, ergonomia i accidents, arts, teràpia aquàtica, teràpia equina, veterinària, hàbits de vida... També l'època dels fisios hand's on i hand's off, sobretot per influències de les narratives de la neurociència en el camp del dolor.

La fisioteràpia com a institució s'ha fet el seu lloc al sistema de professions sanitàries. Institucionalment podem dir que és tot un èxit de creixement i posicionament social. Tanmateix, durant el procés també ha trepitjat altres disciplines com les que he citat anteriorment. Em refereixo a que no se les ha respectat. No em queixo de que incorpori i utilitzi aquest tipus de tècniques, de fet estic molt a favor de que les teràpies es nutreixin i s'enriqueixin les unes de les altres. D'això es tracta, d'integrar noves filosofies i escoles de salut dins la mateixa disciplina a favor d'una millor assistència. Del que em queixo és que després d'adquirir aquests sabers se'ls ha fet seus. La por a perdre el nivell que ha adquirit com a institució fa que es defensi i s'autolegitimitzi abogant reiteradament a favor de l'intrusisme professional. I per mi aquí hi ha la gran contradicció del que predica actualment respecte a com s'ha construït i evolucionat. A més normes més garantia de supervivència de les institucions. En el camp de la salut, a més formes diagnòstiques i d'abordatge terapèutic més categorització de les persones i, per tant, més clients que fem entrar al sac. I aquest és un sentiment que sempre he viscut a casa. Els meus germans sempre han acollit fisios al seu negoci. El meu germà és un excel·lent professional de la teràpia manual, tant a nivell de massatge de parts toves com manipulador d'articulacions. Dels millors. Us ho asseguro. I també sap tractar l'ànima de les persones. Ell tracta persones a través del contacte de la paraula i de les mans al cos. I ho fa molt i molt bé. Tanmateix, des de sempre ha rebut moltes crítiques per part de fisioterapeutes. Molta pressió per l'intrusisme professional. I això sempre m'ha fet mal, quan jo sent fisioterapeuta no em sentia part del col·legi que m'emparava professionalment. No he estat mai d'acord amb les polítiques universitàries de la fisioteràpia. Aquí és un salvis qui pugui, trepitjant-se els uns als altres. Pura competència, ego i ansia de poder. En aquest sentit estic molt escarmantat. No em sembla just. No hi veig ètica. Naturalment, ho sento tot molt a prop perquè ha tocat als de casa. De fet, a casa estaven molt satisfets quan vaig estudiar fisioteràpia perquè semblava que podria donar més valor i prestigi al negoci familiar. De fet, aquesta era la il·lusió del pare. Fins i tot asseguraria la continuïtat en cas que l'intrusisme professional fos tal que marginés les altres formes de medicina familiars com la quiropràxia o el quiromassatge a nivells subalterns o, fins i tot, les fes desaparèixer del mapa de serveis de salut a la comunitat. De fet així a estat. Ni es consideren professions sanitàries ni entren dins el camp de la salut, sinó del benestar com l'estètica o la perruqueria. Tot plegat descriu la lluita de les altres cultures de la salut per sobreviure i competir respecte les professions més poderoses i homogeneïtzades. La diversitat no està de moda. La globalitat del món no s'entén des de la pluralitat de pensament, sinó des de la unitat, segurament el paradigma científic d'aquest segle ha propiciat aquest fenomen no a la fisioteràpia i resta de teràpies manuals i naturals, sinó en general a tot el camp de la salut des de les llevadores, matrones fins a remeieres, curanders, etc. Suposo que em resisteixo a la pèrdua i provo d'omplir allò que falta i aplicar justícia.

 Jo defenso que ningú ha d'imposar cap dogma a ningú. Cadascú ha de moure's en les seves veritats sabent que representen un punt més del mapa. Un mapa on cada persona trobarà la seva veritat fora de qualsevol camí, caminant a camp a través. La resta són ideologies que han d'oferir recursos als qui cada persona esculli amb total llibertat si és el que necessita per tirar endavant. Sobretot cal afavorir l'autoatenció, el contacte amb la saviesa interior, la pròpia intuïció de cada individu. Juntament amb l'assistència dels grups de pertinença familiars i comunitaris. La resta de serveis tots considerats iguals, tant els folks, els tradicionals com els biomèdics atenent a on són més útils depenent de la situació. Aquest organigrama és el que jo defenso. Un vertader pluralisme assistencial on l'autoatenció consisteixi en que cadascú esculli la via que millor li convingui, sempre amb l'ull posat a l'ètica de la salut col·lectiva. Som una comunitat diversa. Ens hem de respectar per conviure. No ho oblidem.