Com es va formar la plana de l'Empordà?

Explicar com s'ha format la plana de l'Empordà (o l'Empordanet que va batejar l'escriptor Josep Pla) tal i com ara la coneixem vol dir situar-la al mapa, descriure la seva anatomia o topografia i explicar la seva història. 

Com s'han format les estructures geològiques d'aquesta regió del món i, en darrer terme, com l'ésser humà hi ha interaccionat moldejant aquesta geologia amb el seu modus vivendi?

Per fer-ho ordenat anirem tirant enrere en el temps describint l'evolució i els canvis que ha patit el relleu de l'Empordanet des de l'actualitat fins als seus inicis. 

CONTEXT GEOGRÀFIC DE L'EMPORDANET

En el sector centre-nord de la comarca del Baix Empordà, és possible distingir-hi diverses zones ben diferenciades topogràficament pels seus trets geològics, litologia i estructura concretament.

En aquesta àrea hom pot identificar-hi les següents unitats lito-geogràfiques (Pallí i Bach, 1987):

- Les Gavarres i el Massís de Begur són les zones muntanyoses de l'extrem septentrional de la Serralada Litoral Catalana. Litològicament estan formades per materials metamòrfics, licorelles i esquists, juntament amb calcàries i quarsites d'edat paleozoica. Cap al sud entren en contacte amb granitoids. Les Gavarres és caracteritzen per presentar un relleu suau amb una alçada màxima de 531 m (Puig d'Arques). El Massís de Begur formà part, en un origen, del mateix bloc paleozoic que Les Gavarres i se'n troba separat per la fossa tectònica del Corredor de Palafrugell. Amb un relleu similar a l'anterior, presenta la màxima alçada al Puig Son Ric, amb 329 m. Morfològicament, destaca la singularitat de la seva façana litoral.

—El Massís del Montgrí representa la separació física entre l'Alt i el Baix Empordà. Està constituït per una mola calcària la qual dóna les màximes elevacions en la part occidental: Muntanya d'Ullà (326 m), Mont Pla (311 m) i Muntanya de Santa Caterina (301 m). A la meitat oriental, està coronada per una extensa superfície d'erosió, la Muntanya Gran, lleugerament inclinada de nord a sud, amb un desnivell des de la costa de 230 m fins a 100 m. Originàriament, les illes Medes formaven part del massís. Geològicament, aquest massís és un aflorament de roca calcària alçat al mateix temps que el Pirineu, que va lliscar fins encavalcar-se sobre materials eocènics posteriors. Els estrats calcaris que el conformen contenen materials d'argila margosa, margues, dolomies, gresos i conglomerats. És un sòl que es va formar en el Eocè fa uns 60 milions d'anys.

—El Terraprim d'Empordà, juntament amb el Montgrí, assenyala el límit nord de la comarca. Presenta un relleu suau, característicament on dulat, i amb alçades no superiors als 200 m (Serra de Valldevià). Està constituït per materials sedimentaris, conglomerats, sorrenques, llims i argiles que presenten una coloració vermellosa, fàcilment recognoscible.

—La unitat de les Pre-Gavarres agrupa el conjunt de turons que apareixen al nord de Les Gavarres i que estan constituïts per materials paleogènics i neogènics, comprenent diverses litologies. El seu límit oriental el marquen els turons prop de Boada, Fontclara, Fontanilles i Gualta; mentre que, cap a l'oest, ressegueixen la vora de Les Gavarres fins al congost del riu Ter a Sant Julià de Ramis. Morfològicament, aquesta preplana està formada per petites serres de pujols i turons, separats per valls de poca fondària i d'escassa entitat hidrològica.

—Les zones veritablement planeres es localitzen a les planes al·luvials del Ter i del Daró i a les zones palustres que s'estenen al voltant de Fontanilles, Boada i Pals. Geogràficament formen la Plana del Ter i s'eixamplen al llarg del Corredor d'Albons i del Corredor de Palafrugell. Ambdós corredors són depressions d'origen tectònic. El primer d'ells s'obre entre el Montgrí i el Terraprim, essent un pas de comunicació entre l'Alt i el Baix Empordà. El segon, situat entre Les Gavarres i el Massís de Begur, arriba fins a mar per la vall de l'Aubí i la platja de Palamós. A la part septentrional, al nord de Palafrugell, aquest corredor orienta el seu drenatge cap a la Plana del Ter. 

Concretament, la zona d'estudi que proposem sota el nom genèric de Plana del Baix Empordà comprèn les unitats de la Plana del Ter (zones al·luvials, palustres i litorals) i els estreps més nord-orientals de les Pre-Gavarres. Així mateix, abarca la part sud del Corredor d'Albons i la part nord del Corredor de Palafrugell. D'aquesta manera, queda emmarcada, al sud, per Les Gavarres i el Massís de Begur, des de mar fins a La Bisbal; al nord, pel Massís del Montgrí i el Terraprim d'Empordà, des de l'Estartit a Jafre; i, finalment, el límit oest ve assenyalat, dins la unitat de les Pre-Gavarres, per la línia Jafre-Foixà-Corsà-La Bisbal.

Evolució de l'Empordà

A continuació descriuré quins han estat els trets evolutius que han conduït a donar el relleu actual.

1. Història geològica de l'Empordà: Holocè (Quaternari)

La Plana de l'Empordà és el resultat de la dinàmica sedimentària que s'hi ha desenvolupat en el Quaternari, concretament durant l'Holocè.

L'origen de la Plana del Baix Empordà, com a depressió envoltada de diversos blocs topogràficament més enlairats, cal cercar-lo en la història geològica que ha estat afectant tota la regió des del Neogen. És a dir, en els moviments tectònics que tingueren lloc durant l'orogènesi Alpina i que han continuat fins als nostres dies.

Aquest diastrofisme es caracteritzà per moviments distensius que, reactivant fractures més antigues, motivaren la formació de la dovella tectònica o «graben» de l'Empordà.

En el context regional, les planes de l'Alt i del Baix Empordà formen part d'una depressió conjunta separada dels massissos circumdants mitjançant fractures. En el seu límit nord, es troba separada de la serralada del Pirineu per falles d'orientació NO-SE situades al peu de Les Alberes.

El límit sud de la depressió empordanesa ve marcat per les factures E-O que la separen del massissos de les Gavarres i de Begur, els quals, com hem dit, són l'estrep més septentrional de la Serralada Litoral Catalana.

Com a separació natural entre ambdues depressions, la de l'Alt i la del Baix Empordà, s'hi localitza el massís del Montgrí. Aquest, constituït per materials calcaris del Mesozoic, forma part de la sèrie alòctona que es desplaçà de nord a sud durant l'alçament del Pirineu. L'encavalcament resultant, que té el Montgrí com a exponent més representatiu en el sector estudiat, es continua en sentit NO fins a les serres de Figueres, en vestigis mig sepultats sota els materials neògens de l'Empordà, i dóna lloc a les escates de materials mesozoics aflorants a Bellcaire, Albons, Sant Mori i Vilaür (Solé Sabarís et al, 1955).

El joc de les fractures situades al nord del Montgrí, també d'orientació NO-SE, completaren l'enfonsament del bloc alt-empordanés i la seva individualització com a conca sedimentària.

Un darrer conjunt de dislocacions important, sobretot pel que fa a la depressió del Baix Empordà, és el que ve donat per les fractures N-S que permeten el seu enfonsament respecte als blocs de la Garrotxa i del Terraprim a l'Oest i respecte a la mola formada pels massissos de Begur i del Montgrí a l'est, els quals en els darrers estadis del diastrofisme es comportaren com una sola unitat (Got, 1973). La perllongació cap al sud d'aquestes fractures obre l'anomenat Corredor de Palafrugell, formant una clara depressió tectònica entre els massissos de les Gavarres i de Begur; mentre que, cap el nord, dóna lloc al Corredor d'Albons de característiques similars al primer.

Prèviament als fenòmens distensius que, a partir de l'Eocè, originaren la seva estructura actual, cal imaginar l'Empordà com una gran conca sedimentària oberta cap a l'oest (la qual pel nord comunicaria amb la conca eocènica pirinenca) i que acolliria els sediments procedents d'un massís emergit situat a l'est. Aquests sediments es dipositaren damunt del materials paleozoics de Les Gavarres que formaven part del massís emergit. Arran dels moviments tectònics que s'esdevenen durant l'orogènesi Alpina s'interventeix la geografia de la conca. El resultat és l'obertura de la conca cap a l'est i l'aparició de blocs topogràficament més enlairats que l'envoltaven com a conseqüència del joc de dislocacions. En aquest

estadi té lloc l'encavalcament del massís del Montgrí. El seu desplaçament cap al sud quedà aturat en col.lisionar amb el sòcol cristal·lí del massís de Begur el qual, com s'ha demostrat per reflexió sísmica, podria haver actuat com a fre de l'encavalcament (Got, 1973).

Amb la nova disposició de la conca s'inicià la sedimentació dels materials neògens en la depressió empordanesa. 

Durant el Quaternari, en termes generals, la tònica evolutiva de l'Empordà segueix unes directrius similars a les que regiren durant el Neogen. L'ompliment de sediments detrítics de les depressions coincidí amb moviments neotectònics sinsedimentaris que acabaren de definir la seva estructura actual. La manca d'unes direccions preferents d'aquestes dislocacions denota que foren moviments de reajustament local relacionats amb una tectònica anterior que marcà els trets principals (Got, 1973).

En l'evolució regional durant el Quaternari, concretament, en l'Holocè, cal incloure les variacions del nivell de la mar que es succeïren a causa de les diferents pulsacions glaciars i que, mitjançant l'alternància de fases transgressives i regressives, influenciaren notablement la sedimentació.

Així, el màxim regressiu de la regressió würmiana (35.000 anys BP*) situà el nivell de la mar a una cota de -100 m davant de les costes empordaneses. En el període transgressiu que es succeí, anomenat Versilià en l'àmbit de la Mediterrània, tingué lloc un alçament continuat del nivell de la mar que assoliria la costa de -80 m ara fa 10.800 a. BP i la de -10 m a 8.000 a. BP. La seva estabilització a cotes properes a l'actual (-3 m) tingué lloc uns 5.000 a. BP, permetent la progradació dels grans deltes existents avui dia en la mar Mediterrània (Riba, 1981).

En conseqüència, és lícit pensar que el rebliment de la plana empordanesa ha vingut desenvolupant-se d'ençà la transgressió versiliana i, concretament, des que la mar assolí cotes properes a les actuals. D'aquesta manera, l'edat del seus sediments i de la seva morfologia queda limitada, doncs, a uns pocs milers d'anys.