Quina relació hi ha entre l'estructura, la funció i el caràcter?

Quan observem les característiques del cos d'un animal o d'una planta i les relacionem en com interaccionen amb el seu entorn ens suggereix que estan dissenyats d'una manera coherent i extraordinària.

Cada part del cos sembla que tingui el seu sentit de ser com és. Com si fos fruit d'un procés evolutiu de construcció i remodelació coherent amb la manera de viure de l'ésser.

L'estructura marca els límits de la funció. I la funció modela l'estructura. Malgrat el grau de creativitat i adaptabilitat és extraordinari.

El cos humà no està exempt d'aquest fenomen. Al llarg del seu procés evolutiu com espècie s'ha anat modelant en funció de la seva interecció amb l'entorn.

A petita escala temporal, al llarg del procés d'adaptació i de creixement vital d'una persona el seu cos es va modelant en funció de la seva interecció amb els contextos i situacions. 

Depèn de com ens orientem i ens comuniquem amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el món el nostre cos es transforma adoptant unes característiques o unes altres. Sempre existeixen uns límits, és clar. Però el canvi pot ser altament significatiu.

Ho veiem en l'esport, en l'entrenament i en l'activitat física. Com canvien les proporcions de greix, múscul, aigua... La flexibilitat i elasticitat de la pell, de les venes i les artèries, la densitat dels ossos... Tot es remodela. 

També ho observem quan una persona genera canvis psicoemocionals transformadors en la seva vida i que generen un impacte en els gests i la forma de la cara i fins i tot del cos. Amb el pas del temps les funcions acaben deformant les estructures.

La morfopsicologia estudia aquest fenomen. Com els canvis en els processos d'aprenentatge i creixement personal impacten en l'estructura del cos i de la cara. 

I en sentit contrari, com determinades característiques morfològiques del cos i de la cara poden aportar-nos informació sobre com s'orienta i es comunica la persona amb si mateixa, amb els altres i amb el món. Em pregunto: quin grau de fiabilitat tenen aquestes interpretacions?

A nivell anecdòtic quan un il•lustrador dibuixa la cara, el cos i l'atrezzo d'un personatge intenta mantenir una coherència amb la seva personalitat i manera de viure. Cada detall aporta informació. Els espectadors contactem amb el personatge i identifiquem ràpidament i de manera intuïtiva el significat del conjunt a partir de la síntesi de cada element. Els caricaturistes són especialistes en evocar i exagerar aquests trets identificadors. Em pregunto quin és el caràcter convencional, cultural i/o universal que pugui tenir. 

L'atrezzo diria que ens remet a característiques més culturals. 

Però què passa amb la forma del cos?

Diferenciem clarament un cos que diríem més africà, oriental, nòrdic-germànic, esquimal, sudamericà, aborígen australià... També si disposa d'unes majors o menors capacitats motrius com el salt, la lluita cos a cos a puny, la fugida per cames o trepar un arbre... Fins i tot podríem endevinar amb bastant d'encert el rol que ocupa cada individu a la seva tribu o grup de pertinença només a partir del cos? Tot són suposicions subjectes a error.

I què passa amb la forma de la cara?

Podem diferenciar amb bastant encert l'estat anímic del personatge, i fins i tot si adopta una personalitat o caràcter més reflexiva, emocional o activa?

La interpretació de veritats sempre queda subjecta a errors, sobretot quan més aprofundim en els detalls.

En un altre camp, podem preguntar-nos com poden relacionar-se els símptomes corporals amb les característiques de les estructures del cos i, per tant, esdevenir indicadors de com es comunica l'individu.

Les relacions entre l'estructura, la funció, l'estat anímic i el símptoma formen part d'un camp interpretatiu merament subjectiu, lluny de veritats objectives, on només poden inferir-se algunes tendències?

Sempre trobarem l'excepció a la regla i tot plegat acaba esdevenint un tema relatiu i incert. 

Existeixen dos estils de pensament. Un centra l'atenció als objectes aspirant a una realitat objectiva on el món existeix independentment que sigui percebut. L'altre orienta l'atenció als processos aspirant a una realitat subjectiva on el món és construït a l'interior de l'observador al ser percebut. En el primer cas se segueix una lògica aristotèlica on si una cosa és certa, la contrària és falsa, de manera que segueix una dialèctica on es defineix allò correcte i s'exclou allò incorrecte. El segon cas segueix una lògica pascaliana on si una cosa és certa la contrària també ho pot ser, de manera que segueix una dialèctica basada en l'harmonització d'aspectes contraris. La via pedagògica del primer cas és l'adoctrinament i el sotmetiment a un sol tipus de coneixement dogmàtic. La via pedagògica del segon cas és la creació d'alternatives i l'emancipació a una llibertat de pensament individual i personal.

Les disciplines orientades a la interpretació de la veritat singular i objectiva cauen en l'error. En medicina aquest és un fenomen metodològic molt habitual. En el tema que tractem, interpretar les relacions entre el caràcter, la personalitat, el símptoma, la funció i l'estructura no ens porta a res més que possibilitats subjectes a error. Malgrat en alguns casos les sentències esdevenen útils, en molts d'altres tot el contrari.

Les disciplines orientades a la diversificació de pluralitat de veritats eviten aquest error interpretatiu i esdevenen més respectuoses amb la llibertat interpretativa i conductual de cada individu. La pròpia persona aporta el sentit al seu cos, al seu símptoma, al seu caràcter... Defugen del binomi veritat-error i s'orienten a què resulta més útil per la persona. 

En el fons, un cos robust d'aparença corpulent i forçuda pot esdevenir altament creatiu i sensible. O gaudir d'una capacitat de raonament extraordinaris. Un cos prim amb un cap enorme pot esdevenir altament actiu i sensible.

En medicina ens basem en tipologies o models establerts per conveni social? O hi ha una base natural i autèntica? 

Sembla que a la natura la diversitat és la norma.