Abans de les paraules 

T’imagines viure en un món sense paraules? Sona estrany oi? Com t’ho faries per expressar totes les imatges, sons, sensacions, gustos i sabors que percebs amb els sentits? O tot el que penses i imagines? O totes les emocions que sents? I és que abans no hi havia paraules per explicar les coses. Gràcies al desenvolupament del llenguatge cada poble va formular la seva pròpia llengua per comunicar-se. La realitat va passar d’estar a existir. Així va ser com els primers humans van utilitzar d’una manera creativa els seus sentits i la seva imaginació per explicar-se a si mateixos i el món en el qual vivien.

Fa uns anys, tampoc gaires, les persones vivíem repartides pel món en forma de grups aïllats. Tots els pobles estaven formats per homes i dones de totes les edats. Tothom tenia la seva funció dins del grup. Des dels més menuts que aprenien jugant, fins els més vells que sàviament aconsellaven a la resta de la tribu quan havien de prendre decisions importants. Tots els pobles vivien en contacte amb la natura. Sabien que d’alguna manera en formaven part, que ells també eren natura. Aquesta manera d’entendre les coses feia que tractessin el seu entorn i els altres amb agraïment i respecte obtenint-ne tot allò que necessitaven.

Vivien al costat de rius, mars o llacs, és a dir, llocs on abundava l’element més essencial de la vida, l’aigua. Construïen les seves cases amb materials com ara la pedra, la fusta o el fang. S’alimentaven del que caçaven i recol·lectaven a la proximitat. Es cosien els seus propis vestits amb pells d’animals i teixits vegetals, per mostrar la seva identitat dins el grup i, sobretot, per guarir-se del fred. Es guarnien els cossos amb pintures i amb joies fetes artesanalment a partir d’aquells elements que els semblaven d’allò més bonics. De la mateixa manera també decoraven el terra i les parets. Cantaven i tocaven amb instruments de percussió, corda i/o vent, mentre ballaven alegrament al voltant d’una foguera al ritme de la música. Utilitzaven les mans per curar-se fent-se carícies i massatges els uns als altres, i preparaven les medicines amb remeis naturals, sobretot extrets de plantes silvestres. Receptes i consells que s’havien anat transmetent oralment generació rere generació. Practicaven rituals per pràcticament qualsevol cosa que els passava al llarg de la vida: el naixement, el creixement a l’edat adulta, el matrimoni, els èxits, l’agraïment, l’amor, la malaltia, la mort, els canvis d’estacions… 

Les persones del món sencer, tot i viure en llocs diferents, compartien les mateixes necessitats, les mateixes preocupacions i alegries, els mateixos dubtes, els mateixos somnis i desitjos... Ara bé, cada poble tenia les seves particularitats. Cada poble establia els seus propis límits de com s’havia de pensar, sentir i actuar. De què s’havia de fer i com s’havia de ser. Aquestes línies divisòries definien la cultura i es traçaven d’acord amb l’essència i continuïtat dels valors i creences que cada poble defensava. Valors que es mantenien vigents perquè en algun moment havien sigut útils per superar alguna dificultat que posés en perill la supervivència del grup.

Amb el temps, tots els pobles van anar creixent i expandint-se fins que un dia van contactar els uns amb els altres. Com que cada un volia preservar intacta la seva identitat i no estava disposat a canviar-la i/o compartir-la per por a perdre-la, les fronteres es van reforçar. Tot allò que fos diferent i desconegut era considerat perillós i amenaçador. Era un instint que arrelava en la preservació de la vida.

Però quan més rígids i estrictes eren els límits definits per la cultura menys tolerància hi havia a la diversitat dels seus membres. Així es definien comportaments desajustats i es cometien més infraccions. 

Així doncs, la supèrbia i la por a allò desconegut va anular la comunicació i l’entesa entre els grups de persones. Cada un es tancava en el seu propi discurs i feia impossible que s’arribés a un pacte. La intolerància, l’odi i la ràbia van extendre’s. El resultat final va ser una lluita sanguinària entre exèrcits que lluitaven en nom de la bandera que els representava. La gent vivia en un món molt insegur. La por estava instaurada a tot arreu degut a la brutalitat i a la violència de les guerres. En aquella època no es valorava la vida d’un altre ésser humà com la pròpia. I menys encara si parlem dels nens i de les dones, o de les persones amb alguna dificultat física o psíquica. O senzillament d’aquells considerats diferents segons la cultura d’aquell temps i moment. Aquest era l’ambient que respiraven els nostres avantpassats a l’Època Clàssica.

Per resoldre aquest gran conflicte entre diverses cultures va ser necessari que es produís un canvi en la manera de pensar de la població. Segurament el canvi més important de la nostra història. No va ser un canvi planificat de manera conscient. Tampoc obeïa a una dinàmica caòtica i sense estructura. Va ser un procés orgànic comunitari útil i necessari per resoldre conflictes i millorar l’adaptació dels grups de persones que compartien un mateix territori. Començava el procés del pacte de les veritats. Neix la humanització. 

La convivència, així com les conquestes i reconquestes entre pobles van modificar les relacions de la gent i la manera d’entendre el món. 

Es van generar noves aliances que ajudaven a cobrir les pròpies necessitats. Es va anar teixint una complexa xarxa d’interdependència entre persones.

Es va desenvolupar el negoci i el comerç els quals facilitaven la barreja i la incorporació de nous recursos, així com la necessitat de desenvolupar l’empatia per adoptar els punts de vista de les altres cultures. Així es va aconseguir introduir noves creences a les antigues tradicions. La realitat es va anar percebent d’una manera multicultural.

Hi va haver una major diferenciació de les funcions socials. Les societats van evolucionar cap a una major repartició del poder passant del feudalisme als Estats. La religió va unificar-se passant de la adoració de molts déus a un de sol, que anomenaven Déu.

Vam passar d’una vida més física a una vida mental. La satisfacció s’aconseguia més imaginant i desitjant que vivint la vida real. D’aquesta manera l’art va passar de voler copiar el que percebiem del món exterior a expressar el que sentiem interiorment del que percebiem. 

El temps va passar de percebre’s de manera cíclica i eterna d’acord amb el ritme de la naturalesa i dirigint l’atenció a la repetició de la tradició del passat, a una manera lineal i fragmentada d’acord amb la invenció del retllotge i les tires de celuloide de la càmera fotogràfica posant ènfasi a la idea de progrés al futur.

La brutalitat va passar a ser malvista i era necessari explicar-la mitjançant l’autolegitimació de les accions violentes. La defensa de la estabilitat, la preservació de la pau, el diàleg i la democràcia van convertir-se en valors molt preuats i indiscutiblement acceptats. Tot plegat va conduir cap a una vida més esperançada a la població. L’excedent de soldats fruit de les guerres va formar els cossos policials, els quals s’encarregaven de modular i reprimir els comportaments violents. Aquest no va ser l’únic sistema de coacció. El dispositiu de control social més important va ser l’efecte panòptic: el sol fet de sentir-se exposat a un camp de visió exterior feia que les persones autorregulessin les seves conductes dirigint-les cap allò que s’esperava d’elles. Com quan ens fan una entrevista a fora al carrer i la nostra opinió acaba tenint més a veure amb el que volen que diguem que no pas amb el que pensem i sentim realment. Aquest fenòmen encara s’utilitza avui en dia a molts llocs públics, com ara estacions de busos, presons, escoles, hospitals...

A més a més, el treball va passar a constituir-se com l’activitat més important de la vida separant-se de l’àmbit personal i social. Es va instaurar el treball de producció maufacturera en sèrie. Els objectius de l’educació es van centrar a desenvolupar les capacitats de treball per millorar el rendiment dels comerços i les indústries. 

Els interessos econòmics i l’elevada demanda i consum de recursos (degut a l’augment de necessitats induïdes per part de la publicitat) va fer que s’aconseguissin uns nivells tècnics i tecnològics desenfrenats. 

Es va incrementar la velocitat vital i la de fabricació. Els paisatges del món van anar canviant degut a que el ritme de regeneració i remodelació de la natura era molt inferior a la velocitat d’explotació dels seus recursos per part dels humans. El món semblava fet a màquina. 

La televisió va bombardejar la nostra atenció produint-se una forta hiperestimulació sensorial que dificultava la concentració. L’augment del sucre i els estimulants del sabor, el menjar ràpid o altament processat van alterar el circuit neurològic del plaer i la recompensa.

 

Les notícies ràpides i desconnectades ens van dissociar de la realitat generant una impressió de falta de control, irresponsabilitat i incapacitat per poder intervenir degut a la complexitat informativa. 

El maniquí va substituir a la persona. Les persones vam començar a desconfiar de les nostres pròpies sensacions i intuïcions i vam confiar més en la norma exterior o les dades de les màquines. Es va desvaloritzar el diagnòstic mèdic basat en la riquesa del relat de la vida de les persones i va prendre més força el qüestionari simplificat de caselles, creus i ratlles que convertien les històries vitals en casos de laboratori.

Tot això i molt més va succeir especialment a partir de la Segona Guerra Mundial.

El progrés de la ciència, d’acord amb l’era mecànica i lògica del moment, va reduir la complexitat d’allò que és viu a simples processos físics i químics. Per estudiar i comprendre es va fragmentar el gran mapa de la realitat en petits troços estructurats. Es van crear noves especialitats però alhora es va conrear un sentiment de nostàlgia i pèrdua de la unitat allunyant-se de l’àmbit vital que mantenien cosmovisions més classiques, i que hauria de sostenir tot afany de coneixement. 

Aquesta visió fragmentada de la realitat reduïa la motivació i implicació dels nens a les escoles, ja que dirigien la major part de la seva atenció a elements externs que no els interessaven simplement perquè ni tant sols s’ho havien preguntat. Només aprenien quan redirigien l’atenció a si mateixos fent coses que els semblaven útils. Aquesta manera d’ensenyar amagava un propòsit ocult: aconseguir que els nens i joves no fossin partíceps de la vida comunitària fins a l’edat adulta.

Al llarg del temps es produeixen uns canvis progressius en la percepció de les persones i es consolida una nova manera de cartografiar el món. Arribem a la Modernitat.

I fins aquí hem arribat, amb molta feina feta però també amb l’obligació moral de resoldre un dels problemes més importants de la salut de les persones: viure desconnectats de nosaltres mateixos i del nostre entorn.

*Extret, adaptat i sintetitzat a partir de l’estudi sistemàtic del Dr. Bernardo Ortín Pérez sobre l’evolució del pensament sensorial i la seva influència en l’inadaptació social dels infants. Trobareu els estudis al seus llibres magistrals La vida es imaginada, 2013 i Los niños invisibles, 2003.