De què parlem quan parlem del símptoma? Aproximacions teòriques (Part 2)
De què parlem quan parlem del símptoma? Aproximacions teòriques (Part 2)
El símptoma com a experiència humana
El cervell és un òrgan del sistema nerviós central localitzat dins el crani. Simplificant, anatòmicament està format per dos hemisferis, un tronc encefàlic i el cerebel. El cervell regeix funcions específiques per a la vida, com ara la coordinació, la recepció sensorial, la parla, la memòria, l'el·laboració de pensaments, el control muscular i la coordinació del moviment entre milions d'altres funcions.
La ment defineix les funcions superiors del cervell, és a dir, aquells atributs que li donen sentit en fer-les subjectivament, com ara la personalitat, la raó, la intel·ligència i les emocions.
En aquest sentit, ens podem fer la següent pregunta bàsica: és real la realitat?
La pugna entre objectivitat i subjectivitat.
Existeixen dos estils de pensament. Un centra l'atenció als objectes aspirant a una realitat objectiva on el món existeix independentment que sigui percebut. L'altre orienta l'atenció als processos aspirant a una realitat subjectiva on el món és construït a l'interior de l'observador al ser percebut. En el primer cas se segueix una lògica aristotèlica on si una cosa és certa, la contrària és falsa, de manera que segueix una dialèctica on es defineix allò correcte i s'exclou allò incorrecte. El segon cas segueix una lògica pascaliana on si una cosa és certa la contrària també ho pot ser, de manera que segueix una dialèctica basada en l'harmonització d'aspectes contraris. La via pedagògica del primer cas és l'adoctrinament i el sotmetiment a un sol tipus de coneixement dogmàtic. La via pedagògica del segon cas és la creació d'alternatives i l'emancipació a una llibertat de pensament individual i personal.
La Teoria de les Formes de Plató (també conegut com Idees) sosté que existeix un regne etern i inmutable d'entitats abstractes, conegudes com Formes o Idees, que serveixen d'arquetips perfectes per tot el que existeix en el món físic. Segons Plató, aquestes Formes són més reals que les seves contraparts tangibles, ja que representen la naturalesa essencial de les coses, lliures de les imperfeccions i limitacions del món material.
En la mateixa linia trobem el relat d'Alícia al país de les meravelles o la construcció psíquica de la realitat, mitjançant els seus reflexos especulars.
Per comunicar-nos amb el món establim un diàleg sincrònic de l’atenció (Jung, 1994) orientant-nos a l’exterior per buscar les evidències del món en forma d’imatges, sons, sensacions, olors i sabors. I després cap a l’interior per contrastar el que hem percebut amb les referències prèvies que ja tenim del món. Les persones comprenem el món completant el que percebem de l'exterior amb les nostres referències internes. Segurament això sigui així degut a la necessitat de contrastar el que ve de fora amb lo intern i així saber si és conegut o desconegut, amigable o amenaçant. És un instint que arrela en la preservació de la vida (Ortín, B, 2005).
El nom no és la cosa, el mapa no és el territori. Aquest principi de Korzybsky (1933) ens remet a la idea que les persones no ens relacionem directament amb el món, sinó amb el mapa que realitzem d'aquest. En conseqüència, és pràcticament impossible transmetre el que pensem de manera exacta. Com m’explico al meu mapa interior el que passa a l’exterior? (Bandler i Grinder, 1994).
Les salamandres mexicanes desenvolupen el següent comportament per procurar-se el menjar. Detecten visualment l'insecte volant i quan el localitzen s'orienten cap a ell. De sobte l'insecte es posa quiet a terra junt a la salamandra i aquesta contràriament al que tots pensaríem no fa res. Només quan l'insecte torna a moure's, la salamandra llença la seva llengua per atrapar-lo. Podem inferir que només pot captar l'insecte quan aquest està en moviment. Quan es para, desapareix del seu camp de visió i no pot percebre'l. (Ortín, B, 2005).
A les persones ens passa quelcom similar. Resulta que no captem tot el que passa. No som capaços de detectar-ho tot. La informació que ens arriba és filtrada pels nostres òrgans sensorials i pels valors que la nostra cultura i nosaltres mateixos li donem a les coses. Sempre hi ha més realitat de la que percebem. (Ortín, B, 2005).
L'Alegoria de la Caverna de Plató, a la seva obra "La República", presenta un escenari metafòric on un grup de presoners està encadenat dins una cova, enfrontant una paret. Darrera d'ells, hi ha un foc, i entre el foc i els presoners, es mouen objectes que projecten ombres a la paret. Els presoners, perceben aquestes ombres com la totalitat de la realitat, ja que mai han vist res més. L'alegoria pren un gir quan un dels presoners és alliberat de les cadenes i, després d'ajustar-se a la llum cegadora, s'aventura a fora de la cova. Aquest presoner descobreix un món il·luminat pel Sol, on els objectes tenen profunditat i substància, i les ombers que creia reals es revelaven com simples reflexos d'aquell món. Al retornar a la cova per compartir la seva descoberta, el pesoner topa amb la incredulitat dels seus companys captius, els quals es neguen a acceptar que la seva percepció de la realitat està limitada i distorsionada.
René Descartes, un destactat filòsof francès del segle XVII, a la seva obra "Meditacions metafísiques", utilitza un mètode de dubte per qüestionar la fiabilitat dels seus sentits i la certesa de les seves creences. Conclou que no pot confiar amb els seus sentits, ja que són propensos a l'error i la il·lusió. L'exploració de l'escepticisme ens mou a preguntar-nos fins a quin punt podem confiar amb les nostres percepcions.
Immanuel Kant distingeix entre els regnes fenomenal i noumenal de la realitat, els quals tenen profundes implicacions enla nostre comprensió de la percepció i l'existència. El regne fenomenal és el món tal i com ens apareix a través dels nostres sentits i facultats cognitives. És el món de les aparences, moldejat per la nostra percepció o experiència subjectiva. En contrast, el regne noumenal és el món tal com existeix independentment de nosaltres, el "mon en si mateix", el qual mai pot ser conegut perquè vivim limitats per les nostres facultats sensorials i cognitives.
Filtres de l’experiència: (Bandler i Grinder, 1994; Ortín, 2020)
Sensorial. El primer filtre l'estableix el nostre sistema neurològic. La informació que ens aporten els sentits. Visual, auditiva, kinestèsica, olfactiva i gustativa. La banda sonora que registra l'oïda humana o la gama de colors que perceben els nostres ulls constitueixen aquest primer filtre. Els ultrasons i els tons infrarrojos i ultravioletes són algunes fronteres del sistema sensorial. Com percep el món una àguila? I una balena? I un talp? I un arbre? I un musclo? I un nen? I un ancià? I un cec? I un sord?
Cultural i simbòlic. El segon filtre és d'ordre social i cultural. Les concepcions, creences, criteris i i opinions sobre el món en funció de les necessitats de cada comunitat són la referència d'aquest filtre. Els esquimals, donada l'organització de les seves necessitats, són capaços de distingir al voltant de quaranta vuit tons de color blanc. Els estudis d'antropologia social i cultural basada en el contrast cultural i amb l'etnologia utilitzen aquest filtre a les seves investigacions. L’aborigen discrimina més els sons a la selva que no pas el turista. L’escola, la familia, la societat ens orienten a què és important i què no. Com percep el món un humà occidental? I un oriental? I un hindú? I un cristià? I un inuit? I un hadza? I un científic? I un artista? I un humà paleolític? I un humà modern?
Subjectiu. El tercer filtre de construcció del mapa individual del món és el personal, ententent-lo com l'àmbit de la subjectivitat. Aquest filtre és el de l'organització de la percepció, de les capacitats de cadascú, de les creences, de l'estructura de la pròpia identitat i la personalitat. Cada persona organitza unes operacions psicolingüístiques determinades. L’el·liminació, la distorsió i la generalització de dades són les més rellevants. La generalització és el procés mitjançant el qual alguns elements o peces del model de la persona es desprenen de l'experiència original i arriben a representar la categoria total de la qual la experiència és només un cas particular. La nostra capacitat generalitzadora és essencial per poder encarar el món. Per exemple, és útil generalitzar l'experiència de sentir dolor al tocar una estufa calenta i arribar a la generalització que les estufes calentes no han de ser tocades. Però portar aquesta generalització al punt de considerar que les estufes són perilloses i, per tant, fugir d'entrar a una sala on hi hagi una estufa, és imposar-nos una innecessària limitació al nostre moviment al món (Bandler i Grinder, 1994). Un segon mecanisme que podem utilitzar per afrontar efectivament el món o per derrotar-nos a nosaltres mateixos és la el·liminació. La el·liminació és un procés mitjançant el qual prestem atenció selectiva a certes dimensions de la nostra experiència, al mateix temps que excluïm alters. Un exemple d'això és la capacitat que tenim les persones per filtrar o excloure tots els altres sons en una sala plena de gent a fi de poder escoltar les paraules d'una persona en particular. El tercer procés de modelatge és la distorsió. La distorsió ens permet fer canvis a la nostra experipencia de les dades sensorials que percebem. Per exemple, la fantasia o imaginació ens permet preparar-nos per experiències abans que succeeixin. Tots aquests patrons cognitius operen sota el radar de la consciència. Com perceps el món ara? I fa 10 anys? I quan estaves enfadat? I quan estaves trist? I quan estaves alegre?
Coneixeu al mago pop, considerat el millor il·lusionista d’Europa actualment? Tothom qui assisteix a un espectacle de màgia sap que el que està veient és una il·lusió, que el que en diem realitat és una altra cosa. En definitiva que la percepció que tenim de l’espectacle no és ben bé la realitat sinó un truc que enganya el nostre sistema perceptiu.
Doncs bé, en un grau similar podríem dir que vivim les experiències de la vida de la mateixa manera, com una il·lusió. Hi ha una distorsió permanent dependent de cada persona. La única manera per comunicarnos amb nosaltres i situar-nos al món.
Per entendre això posarem d'exemple un projector de cinema. El projeccionista (o persona encarregada de passar els fotogrames de l'aparell) escull quins fotogrames passa i quins no. Els que guarda a la taula i no passa pel projector simbolitzen la part no-conscient del cervell. Els fotogrames que posa a l'aparell i que són reproduïts en forma de llum i imatges viatgen per l'aire fins a impactar amb una pantalla on són projectats. El que observem a la pantalla com a espectadors simbolitza la nostra consciència, és a dir, allò que defineix la nostra percepció. El projeccionista avalua i decideix quines imatges posa a l'aparell perquè siguin vistes i quines no.
El cervell fa una inferència basada en les expectatives de futur, les experiències passades, el que ens estan aportant els nostres sentits exteroceptius (el tacte, la vista, l’oïda, el gust i l’olfacte) i interoceptius (per exemple senyals de l’estómac, l’intesti, el fetge, el pulmó, les articulacions o els músculs). Tot aquest cúmul d'informacio es sintetitza al cervell en una estructura profunda. Del pupurri en sorgeix una probabilitat amb una intenció beneficiosa que es tradueix a la consciència. D'aquesta manera la realitat se'ns presenta com una aparença fruit d'una avaluació cerebral complexa. La intenció és millorar la nostra adaptació. Això és el que anomenem l’experiencia subjectiva.
D’acord amb el constructivisme, ens orientem cap allò que prèviament hem imaginat (Bandler i Grinder, 1994). Com deia Picasso, "jo no busco, jo trobo". Els successos que ens passen a la vida tenen un símil amb el que ens passa interiorment. D’això en diem l’efecte mirall, àmpliament estudiat en psicologia i física quàntica. Al cap i a la fi, la vida és imaginada.
Cadascú viu i formula la seva experiència subjectiva, el seu mapa del món. El més important és que hi ha mapes que ens dónen força i mapes que ens la treuen. Mapes saludables i mapes malaltissos. El pensament pot produir la nostra alliberació o el nostre sotmetiment depenent de com l'utilitzem. Vivim atrapats per l'intel·lecte i resultaria imprudent confiar totalment la conservació de la vida al pensament abstracte deixant de costat l'instint i la capacitat sensitiva (Liedloff, J. 2003). Ara bé, els matisos novedosos que percebem de l'exterior modifiquen les nostres experiències de referència ampliant el nostre mapa de la realitat que afecta positivament a l'estat interior. I al contrari, certs estats interiors modifiquen la nostra percepció de l'exterior, és el cas de quan ho veiem tot negre. L'aprenentatge és la via d'ampliació de mapes.
Segons Stephen Guilligan (2001) tota experiència humana té que veure amb tres dimensions:
Una experiència sensorial i emocional (el que percebo amb els sentits i el que em fa sentir física i emocionalment).
Una experiència racional (el que em fa pensar o creure).
Una experiència exploratòria i de connexió a camp (el que em fa fer o deixar de fer en un escenari determinat).
A continuació ampliem i describim aquestes dimensions (Ortín, B, 2005):
sensorials (el que capto amb els sentits). La dimensió sensorial de les situacions, allò que veig, escolto i sento quan apareix la dificultat o visualitzo la solució. Aquesta és la base amb la que construïm els nostres discursos. La programació neurolingüística presenta eines valuoses en aquest sentit.
emocionals (el que em fa sentir). La dimensió emocional, com vivim el patiment i el benestar. La teràpia gestàltica presenta eines valuoses en aquest sentit.
metafòriques (el que em fa pensar o creure). La dimensió de les metàfores (els missatges de l’experiència i com ens expliquem el que ens passa). La teràpia junguiana presenta eines valuoses en aquest sentit.
racionals (el que em fa raonar). La dimensió de les causes (a què ho atribuïm), les creences i les expectatives de futur. El psicoanàlisi presenta eines valuoses en aquest sentit.
exploratòries (les accions que faig i deixo de fer). La dimensió dels comportaments. La teràpia breu i estratègica presenta eines valuoses en aquest sentit.
de connexió a camp (els escenaris implicats). La dimensió temporal, espaial i de grups de pertinença. La teràpia sistèmica i la psicogenealogia presenten eines valuoses en aquest sentit.
A continuació descrivim algunes de les percepcions més habituals que experimentem quan apareix el símptoma (Ortín, B. 2020):
Orientació de l’atenció: es produeix una ruptura de l’atenció simultània. Som capaços d’atendre 7+/-2 linies simultànies de pensament, és a dir, entre 5 i 9 enfocs simultanis. Quan ens centrem en el símptoma abandonem aquesta atenció múltiple i ens hiperenfoquem cap el problema.
Estats associats: quines sensacions sents al cos? Apareix alguna tensió muscular? Com és la respiració? Quina postura i gest adoptes? Quines emocions predominen? Emocions com angoixa, por, inquietut, ansietat, depressió, tristesa… Incapacitat per aplaçar el desig.
Es produeix una alteració perceptiva visual, auditiva, sensitiva i emocional d’escenaris. Què veus? Què sents? Què olores?
Es produeix una alteració de la percepció del pas del temps: condensació o dilatació.
Es produeix una connexió i generalització d’escenaris que activen el conflicte.
Oblit de les capacitats i recursos de solució que acostumem a tenir.
Locus de control. Apareix una percepció d’augment de les limitacions i disminució de les possibilitats. Inacció o reinsistència amb allò que sabem que no funciona.
Enquadres, creences, explicacions, legitimacions sobre el símptoma. Per què em passa? A què ho atribueixo?
Alteració en la percepció de la pròpia identitat. Polaritats en conflicte, actuacions de l’ombra…
Alteracions i ruptures amb la Consciència Ecològica.
Interrupcions del Continuum vital.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada