De què parlem quan parlem del símptoma? Aproximacions teòriques (Part 1)
De què parlem quan parlem del símptoma. Aproximacions teòriques (Part 1)
En el nostre dia a dia o llenguatge habitual estem acostumats a parlar de símptomes.
Per exemple, diferenciem en símptomes físics quan tenen que veure amb el cos (la picor, el dolor associat a dany), en símptomes psicològics quan tenen que veure amb la ment (com podria ser la tristesa o la depressió), en símptomes familiars o socials quan tenen que veure amb el conjunt de la família o comunitat (com podria ser una baralla o una guerra), o fins hi tot hi ha qui parla de símptomes planetaris com si la Terra fos una unitat viva.
Ara bé, com definim el símptoma com a concepte aplicat a la salut?
Veiem alguns exemples:
De vegades parlem del símptoma com a sinònim d'un problema, una dificultat, una complicació...
D'altres com un trastorn, una alteració, un desordre, alguna cosa que no va bé...
Un símptoma també pot ser una manifestació, una expressió, una reacció, una resposta...
O pot ser una acció, un comportament, una conducta…
Significats i intencions del símptoma
Com veiem hi ha moltes maneres de dir-ho i cada paraula aporta significats i matisos diferents.
És per aquest motiu que es fan necessàries les següents preguntes:
Què significa el teu símptoma per tu? Què significa pel teu metge o altres professionals de la salut que t’atenen? Com s’entén el teu símptoma segons el consens científic actual? I per altres medicines alternatives? Quines concepcions ha pres al llarg de la història?
Aquestes preguntes ens porten a un món molt ampli de significats.
Al llibre Los niños invisibles. Historias ilustradas, l’autor Bernardo Ortín exposa de forma resumida les principals concepcions que ha pres el símptoma al llarg de la història:
“Al llarg de la història, l’ésser humà ha produït diferents explicacions sobre el sentit de la malaltia (Susan Sontag. 1996).
A la Grècia clàssica la malaltia era entesa com un càstig sobrenatural o bé una possessió demoníaca. Per tant, és merescuda i motivada per una falta personal, una transgressió col·lectiva o per algun crim comès per algun ancestre.
El cristianisme estableix un vincle entre malaltia i malalt. En aquest sentit la malaltia suposa un càstig adequat i just d’acord amb les faltes comeses.
A la filosofia política de Maquiavel, s’introdueix la idea del desordre de l’organisme i la necessitat de prevenció i observació del comportament dels símptomes.
La modernitat plasmada a la filosofia de Kant introdueix la idea de connexió de la malaltia amb els sentiments i la influència de la desmesura d’aquests en la salut (Kant, 1798).
El romanticisme aprofunditza en aquest sentit i propugna l’expressió dels sentiments com indicador de vitalitat i sobretot d’especificitat subjectiva. Les emocions més que les idees és el que ens fa individuals i originals. La malaltia és entesa com el desig intens i subjectivitat interessant.
Cap el 1880 s’imposa la metàfora de lo militar. La malaltia com una invasió d’entitats enemigues. Els remeis de salut s’orienten al descobriment de bactèries invasores.
Al segle XIX la salut i la malaltia són l’expressió del caràcter i el resultat de la voluntat. La curació es produeix si la part sana de la voluntat és capaç de doblegar l’altra part.
Actualment, les metàfores més potents parlen de la malaltia com una conseqüència de la repressió en persones insensibles, indiferents, inexpressives i negadores del propi desig; i per una altra part l’imaginari col·lectiu parla de malaltia ambiental, d’una mena de venjança de la natura enfront el maltracte que rep de l’ésser humà.
Per últim, el símptoma pot entendre’s com la única resposta adaptativa a contextos patògens i desestructurats. (Foucault 1976).
Així doncs, la malaltia pot atribuir-se a desequilibris humorals, desordres fisiològics i bioquímics, a l’allunyament voluntari de la raó i ruptura del pacte social, a disfuncions cerebrals i a mecanismes fallits d’adaptació social. (Àlvaro, J.L. 2007)”.
Posem dos casos que exemplifiquin el que estem dient:
Per exemple, un mal de panxa pot ser indicatiu d’una alteració inflamatòria d’alguna part de l’aparell digestiu com una gastroenteritis per infecció d’un virus; una reacció de la musculatura estomacal per exemple per gasos i fermentació, per un empatx i indigestió o per ingerir un aliment excessivament fred… Però també pot respondre a una reacció dels budells davant d’un estrés psicològic com pot ser un nen que no vol anar a l’escola; una discussió familiar i que es posen els nervis a la panxa.
O per exemple un dolor a les espatlles pot ser indicatiu d’una alteració musculesquelètica de les articulacions cervicals o musculatura dels trapezis per males postures, sobreesforços, carregar pesos i exposar-se a l’aire acondicionat massa directament. Però també pot tenir que veure amb una percepció que la vida ens pesa, que arrosseguem masses coses dels demés. O una via per expressar coses que no es poden dir, temes tabú o secrets que afecten a persones rellevants i que en algun lloc s’han de manifestar. També pot obeïr a patrons d’imitació corporals de persones presents o absents vinculades emocionalment com la mare o el pare en els primers moments de la infància…
De possibilitats n’hi ha moltes i penso que més que basar-nos amb conceptes previs (que sempre ajuden) serà la història de vida de la persona, el propi relat, el que ens pot donar pistes de quins poden ser els missatges que defineixen el símptoma.
Al llibre Los niños invisibles. Historias ilustradas, l’autor Bernardo Ortín exposa un enfoc interessant:
“No és el mateix saber el que algo significa, que saber el que vol dir. La primera via s’aproxima a lo intelectual, la segona a les metàfores de la percepció sensorial que el completen”.
“L’exclamacio “em fa mal l’estómac” pot tenir diversos significats depenent dels diferents contextos culturals en el que es digui”.
“Les ciències de la salut s’han decantat majoritàriament cap una interpretació biològica de la malaltia excluïnt el seu context cultural i de significació subjectiva. L’antropologia interpretativa o etnografia ha fet aproximacions importants en aquest sentit. (Geertz, C 1987). On uns perceben els símptomes com senyals naturals que parlen d’una realitat patològica, altres observen una el·laboració cultural que remet a un món ple de significats (Martínez, A.)”.
En un altre ordre de coses, també podem atendre una qüestió no menys significativa:
Quina intenció atribuïm al símptoma?
La més habitual: el símptoma ens indueix malestar.
Una intenció maliciosa, negativa i perjudicial?
I no tant habitual: el símptoma vol ajudar-nos.
O una intenció benefectora, positiva i útil?
Orientar-nos en una o altra direcció determinarà les nostres actituds i procediments, és a dir, la manera com tant el consultant com el terapeuta consultat afronten el procés de salut-malaltia.
Com entenem els símptomes en salut? Quina intenció té el símptoma? És més útil orientar-nos a eliminar-lo o bé a respectar-lo? De què depèn?
El símptoma com a comportament adaptatiu
“El símptoma és un missatge que ens remet inclús a la intuïció de la solució del problema. Boeckhorst interpreta el símptoma des de quatre aspectes diferents”:
“En primer lloc, com l’indicador d’una solució ineficaç d’un problema”.
“En segon lloc, com factor protector i estabilitzador de relacions familiars, permetent per exemple frenar un conflicte relacional o desviar l’atenció d’altres relacions conflictives a la família. D’aquesta manera, el portador del símptoma ajuda a un altre membre de la família, que al principi queda en segon pla”.
“En tercer lloc, com a manera per otorgar poder a l’amfitrió del símptoma, ja que aconsegueix organitzar les intereccions familiars sense que se’l pugui fer responsable d’allò”.
“Per últim, i en quart lloc, com indicador d’altres problemes del context en el que s’origina”.
El que sovint anomenem símptoma és també una resposta inconscient, és a dir, del cos (per a més informació veure investigacions de Carl Jung) perquè la persona afronti l’adversitat. És discutible que les disciplines que estudien el comportament humà se centrin en el•liminar símptomes en comptes d’escoltar els missatges dels que són portadors (Bernardo Ortín). El símptoma pot entendre’s com un indicador vital amb una intenció beneficiosa a nivell individual o grupal/tribal de manera que ens indica com s’orienta i es relaciona la persona amb si mateixa, amb els altres i amb el món.
El símptoma pot entendre’s com una crida a la totalitat, un retorn de la alineació a l’adaptació. A la connexió amb enquadres significatius de la persona. (Milton Erickson).
Quin sentit adquireix la malaltia en funció de la biografia de la persona malalta?
Segons Jacques Lacan, el símptoma és allò que uneix la persona al món. Segons Carl Gustav Jung la malaltia no està aquí per ser curada, sinó davant de tot, per curar-nos (d'altres dificultats que vivim a la vida).
Els resultats d’estudis amb placebo demostren que en molts casos la pròpia persona disposa de capacitats i recursos per curar-se i resoldre les seves dificultats (per a més informació us remetem als estudis de Joe Dispenza). Totes les persones disposem d’un sofisticat sistema de reparació i regeneració corporal que actua amb més o menys eficàcia depenent de la coherència dels nostres hàbits de vida amb la nostra fisiologia i de l’estadi del procés de malaltia (per a més informació us remetem als estudis de psiconeuroinmunologia del Grup Regenera).
És per això que convé no precipitar-se, fins i tot (depenent de la seva perillositat o urgència) convé respectar-lo i observar el seu comportament segons els aprenentatges que es vagin assolint (per a més informació us remetem als estudis de Bernardo Ortín).
Joseph Campbell, inspirat pels treballs del psiquiatre suís Carl Jung, escriu a la seva obra "L'heroi de les mil cares" (1949) el concepte atemporal del Viatge de l'Heroi, el monomit. Una estructura narrativa compartida per innombrables mites, llegendes i històries de diverses cultures al llarg de la història esdevinint un arquetip universal. L'heroi s'embarca a un viatge transformador, enfrontant i integrant els seus arquetips interns, com l'Ombra (que representa els aspectes obscurs i reprimits) i l'Ànima o Ànimus (que representen les qualitats femenines i masculines internes), aconseguint finalment un estat d'autodescobriment, autorrealització i totalitat. A grans trets, consta d'una situació de partida, la Crida a l'Aventura i la Negativa a la Crida, moment en el que la vida ens dóna una senyal que ens marca un camí, una tasca a fer o una missió i nosaltres la rebutgem, on es confronta la nostra identitat i es desafien les pròpies creences. En segon lloc l'etapa d'iniciació on l'heroi s'enfrenta a una sèrie de proves, formant aliances i topant amb enemics, de manera que el permet créixer personalment. El Camí de les Proves és una mostra del la superació de l'adversitat i l'aprenentatge. Finalment la Prova Suprema o el Premi Definitiu representen el moment culminant on l'heroi s'enfronta al repte més significatiu i obté la recompensa o realització capdal pel seu desenvolupament. L'etapa final del viatge és la Tornada de l'Heroi a Casa, al seu món ordinari, per compartir amb els altres el que ha après i restaurar l'equilibri i l'harmonia. Són períodes on s'assimila el que hem viscut i representen una oportunitat per reconnectar amb els grups de pertinença i extreure'n lliçons de vida per ells i pel conjunt de la tribu. També per reconstruir i sanar el dany causat pels enfrontaments amb els enemics, no només restaurant la part física sinó també les ferides emocionals i el contacte amb l'esperança. Carl Jung el·labora el concepte de l'inconscient col·lectiu, un dipòsit compartit d'imatges, símbols i motius heredats, coneguts com arquetips, que són comuns a totes les persones. Aquests arquetips com l'Heroi, l'Ombra, l'Ànima i l'Ànimus, el Si-mateix, representen patrons universals que donen forma als nostres pensaments, emocions i conductes. Segons Jung, l'inconscient col·lectiu és el responsable de les semblances trobades en els mites, llegendes i històries de diverses cultures, així com els temes i motius comuns que caracteritzen el viatge de l'heroi. La teoria de la individuació de Jung, el procés d'integrar i harmonitzar els diverses aspectes de la ment per arribar a la totalitat i l'autorrealització, és un altre aspecte fonamental en la filosofia del Viatge de l'Heroi.
Friedrich Nietzche, un filòsof alemany del Segle XIX, també desenvolupa algunes idees clau que influeixen en la nostra comprensió del viatge de l'heroi. L'obra de Nietzche profunditza en temes com la volutat de poder, l'Übermensch (o Superhome), que sosté que els éssers vius estan impulsats principalment per un desig de poder, autoafirmació i creixement personal. L'Übermensch és un individu autorrealitzat que crea els seus propis valors i viu la vida sengons els seus propis principis, trascendint tota moral convencional, normes socials o dogma religiós. L'eterna recurrència és un altre concepte clau que suggereix que l'univers i tots els seus fenòmens són cíclics, es repeteixen infinitament al llarg del temps. La vida té una naturalesa cíclica.
Per l'hinduisme, el dharma es refereix als deures o responsabilitats morals i espirituals que els individus han de cumplir segons la seva naturalesa, etapa de vida o posició social. És a dir, s'orienta a cumplir un destí o propòsit superior, un camí a l'autorrealització, trascendint el cicle naixement, mort i renaixement (samsara) per aconseguir l'alliberació espiritual (moksha). El Viatge de l'Heroi s'equipara a l'autorrealització.
El budisme ensenya la importància del Camí del Mig, un camí d'equilibri i moderació que condueix a la il·luminació i l'alliberació del cicle de patiment (samsara). El Viatge de l'Heroi s'equipara a una recerca de l'equilibri i el despertar espiritual, ja que l'heroi enfronta els seus dimonis interns, apegos i enganys, aconseguint finalment un estat de pau interior i harmonia.
El taoisme proposa el Wu Wei o "acció sense esforç, referint-se a la idea d'alinear-se un mateix amb el flux natural de l'univers, permetent que els events es desenvolupin sense força ni resistència. En el Viatge de l'Heroi l'heroi ha d'aprender a abraçar la seva intuïció desplaçant la raó, harmonitzant l'equilibri intern i harmonitzant l'ordre natural per aconseguir el creixement i la transformació personal.
El confucionisme enfatitza el concepte del Ren o benevolència i humanitat, seguint un camí d'autoperfeccionament i desenvolupament moral, encarnant la virtud, la saviesa i la compassió.
L'existencialisme busca un sentit i significat a la vida en un univers incert i indiferent. Soren Kierkegaard, Jean-Paul Sartre i Albert Camus han explorat temes com la responsabilitat personal, l'autenticitat i la lluita humana per crear significat davant l'absurd. En el Viatge de l'Heroi aquest s'embarca en una recerca per trobar un propòsit, superar els seus propis reptes existencials i afirmar la seva individualitat. L'existencialisme enfatitza la importància de la responsabilitat personal i l'el·lecció individual de la configuració de la vida i el destí de cadascú.
Sentit biològic del símptoma
Si parlem de la utilitat o eficàcia biològica del símptoma podem preguntar-nos:
Quina funció (o valor adaptatiu) té? Per a què serveix? Quina utilitat té o quin benefici aporta a l’individu i/o als seus grups de pertinença? Com afecta aquest símptoma al nostre benestar? Com afecta a la nostra adaptació, supervivència i reproducció? En definitiva, com afecta a la nostra salut? Com afecta a la nostra vida?
Les causes del símptoma
Casualitat i causalitat? Els símptomes són fruit de l'atzar i la incertesa? Són fruit d'una causa o un conjunt de factors causals? Jo sóc la causa del símptoma o la causa està fora de mi? De la mateixa manera, la meva salut i benestar és fruit de l'atzar i de la incertesa o bé d'una causa o un conjunt de factors causals? Jo sóc la causa de la meva salut o la causa està fora de mi? Què depèn de mi? Què no?
Si parlem de causes, la malaltia i la salut tenen que veure amb allò que retorna d'acord amb les nostres accions, el Karma? La malaltia és fruit del càstig diví, o si entenem que Deú som nosaltres mateixos, del propi càstig que ens generem nosaltres mateixos? La salut és fruit de la bendició divina, o que és el mateix, de la pròpia bendició que ens generem a nosaltres mateixos? Vivim sotmesos o som creadors de la nostra salut i benestar? Som víctimes o responsables? Quines són les limitacions? I les possibilitats? Quin és el nostre locus de control?
Sempre que parlem de causes ens estarem movent en el terreny de les hipòtesis passades. La resposta als canvis que va fent la persona en el present ens poden confirmar amb més o menys veracitat quines podrien ser les possibles i hipotètiques causes passades, però sobretot les que estan mantenint el conflicte en el present.
La pregunta estrella en aquest sentit és la següent:
Quines causes atribuïm al símptoma?
El PER QUÈ. Podem parlar de les causes originàries del passat:
Quins són els mecanismes que el van provocar inicialment? Quin és el seu origen?
El COM. Podem parlar de les causes presents cada vegada que es reprodueix:
Quin és el mecanisme que el desencadena recurrentment (factors perpetuadors)? Com evoluciona, fluctua i canvia al llarg de la vida de la persona? Quins són els seus reforços positius i negatius? Com millora i com empitjora?
La veritat evoluciona. La realitat es transforma: El Mite que explica aquest pensament és el del riu. No podràs banyar-te dues vegades al mateix riu.
D'aquesta manera es considerem múltiples factors contribuents que poden desencadenar el símptoma.
En un terreny més pràctic el metamodel proposa abordar les tres dimensions temporals (present, passat i futur) del símptoma des d'un enfoc sensorial, racional i comportamental.
Si parlem dels tipus de mecanismes que causen el símptoma podem dividir un símptoma si té que veure amb el medi intern de la persona o bé amb el medi extern. A continuació en desgranem una classificació amb alguns exemples.
Medi intern de la persona: cos i ment.
Cos: mitjançant relacions biològiques (immunitari, hormonal, metabòlic, neuronals, bioquímic, genètiques…), relacions estructurals (anatomia i biomecànica…).
Ment: mitjançant relacions psicològiques (percepcions, emocions, pensaments, creences, accions, percepció dels escenaris espaitemporals i grups de pertinença presents i passats…), relacions amb el seu impuls vital o dels seus grups de pertinença. En aquests casos un problema psicològic o energètic pot desencadenar un desordre físic o corporal. És el que explica la llei ideomotriu. la qual descriu que una idea (conscient i, sobretot, inconscient) desencadena una emoció i guia un comportament que es materialitza en canvis al cos. Per la medicina Índia o ayurvèdica existeixen 3 essències: l' Agni és el medi a través del qual la ment i el cos es comuniquen entre si. Purana és la força vital. Ohas és el vincle que permet que Agni i Purana treballin. Per la medicina xina la ment i el cos no estan separats. Per a més informació sobre la influència psicosomàtica del símptoma corporal us remetem a Hans Selye (famós entre d’altres coses pel postulat del Síndrome General d’Adaptació), Robert Ader i Nicholas Cohen (destacats en les relacions psicoinmunitàries), John E. Sarno (investigacions psicosomàtiques de la síndrome de miositis tensional), Freud, Louise L. Hay, Mario Alonso Puig, Bruce Lipton, Waine Dyer, Joe Dispenza, Luis Chiozza i Viktor von Weizsaecker (estudi psicoanalític de la psicosomàtica destacant la visió patobiogràfica), Bessel vab der Kolk (investigacions en estrés postraumàtic), Françoise Dolto (investigacions de psicoanàlisis), Milton Erickson (destacat per les aportacions de la hipnoteràpia), Salomon Sellam, Christian Flèche, Medina Ortega, Mark Ulrich Pfister, Thorwald Dethlefsen, Ruediger Dahlke, Christian Beyer, Ángeles Wolder (Biodescodificació), el Dr. Cramer, Enric Corbera (la Bioneuroemoció), Alexander Lowen i John C. Pierrakos (Bioenergètica).
Convé recordar que la separació dual cos-ment és un artifici pedagògic construït culturalment perquè ens entenguem. En realitat les persones funcionen d’una manera unitària i entramada. (Corman, Spinoza, Nietzche).
Energia: Hi ha símptomes que no tenen que veure ni amb el cos material ni amb la ment. Sinó amb fines vibracions electromagnètiques que es troben bloquejades i que no circulen adequadament. La força interior queda bloquejada, el prana que es diu a la Índia i el ki al Japó. Si existeix una deficiència o debilitat aquesta força no entra per la persona i si hi ha un bloqueig no flueix. Quan es torna a posar en ordre el sistema torna a circular l'energia i el símptoma desapareix. Són les relacions energètiques (qi, chakras, marmos …).
Medi extern: l’ambient.
Relacions amb factors abiòtics (no vius): com la llum, la temperatura, la pressió, la humitat, el magnetisme, la radiació…
Relacions amb factors biòtics (vius): com el tipus d’hàbitat en el que vivim, els microorganismes del propi cos o de l’ambient, relacions amb altres individus (vegetals, animals no humans com ara animals domèstics i humans com la parella, fills, familiars, amics, companys, coneguts…).
Quanta part de les malalties són de càrrega genètica (allò que rebem dels ancestres, es diu que les 7 generacions darreres són les que tenen més impacte) o quanta tenen que veure amb la nostra manera de viure, l'epigenètica? Com s'entrellacen la genètica i l'epigenètica?
Si entenem el símptoma com un aprenentatge i l'aprenentatge ens allibera de la càrrega també allibera a les generacions posteriors? O les meves posteriors reencarnacions (concepte del dharma)? Si el símptoma és un indicador vital heredat o no, i el respectem, perquè ens ajuda a calibrar la nostra existència i prendre decisions adequades i adaptatives, realment desapareix o es manté en les generacions posteriors o reencarnacions personals posteriors?
Repetim patrons? Reproduïm els patrons oposats als heredats?
Si atenem a la lògica de les preguntes ens adonem que podem seguir una via aristotèlica en la qual si algo és cert, lo contrari és fals. O una via pascaliana, en la qual si algo és cert lo contrari pot ser cert també. Seguim una dialèctica on definim què és correcte i excluïm el que definim incorrecte o armonitzem els oposats? Eduquem a sotmetre, adoctrinem? O bé a emancipar, facilitem la creativitat i saviesa individual de cadascú?
El símptoma com un aprenentatge
Quan parlem del símptoma com una conducta el podem vincular amb aprenentatges que van quedar segellats a la memòria corporal. Segons la seva temporalitat podem classificar-lo en dues categories:
1. Podem parlar de causes properes o ontogènia (produides a la pròpia vida de l’individu des de l’etapa prenatal fins a la mort):
Quan va ser la primera vegada que el meu cos va aprendre a comportar-se d’aquesta manera?
2. O de causes últimes o filogenia (produides en generacions humanes anteriors o d’origen evolutiu com espècie).
Aquesta conducta s’ha repetit en generacions anteriors a la meva? Té que veure amb mi o amb algú més? Per a més informació us remetem als estudis de psicogenealogia de Maria Torok, Ancelin Schützenberger, Nicolas Abraham, Boszormenyi-Nagy , Geraldine M. Spark, Bert Hellinger i Alejandro Jodorowsky.
Quin és el seu origen evolutiu i quina ha sigut la modulació al llarg de l’evolució de la nostra espècie? Quines conseqüències evolutives podria tenir sobre generacions posteriors? Per a més informació us remetem als estudis de primatologia i evolució humana del Dr. Miquel Llorente.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada